Origen de la vida

De Viquipèdia

Podeu col·laborar amb la Viquipèdia fusionant aquest article amb Brou primitiu.

En ciències de la naturalesa, la qüestió de l'origen de la vida consisteix en un estudi especialitzat en el qual s'estableix la teoria que la vida va evolucionar a partir de matèria inerta en algun moment ara fa entre 3.900 i 3.500 milions d'anys. Aquest tema també inclou teories i idees referent a la hipòtesi d'un possible origen extraplanetari o extraterrestre de la vida, que hauria succeït durant els últims 13.700 milions d'anys d'evolució de l'Univers conegut després del Big Bang.

Els estudis sobre l'origen de la vida constitueixen un camp limitat d'investigació, a pesar del seu profund impacte en la biologia i la comprensió humana del món natural. Els progressos en aquesta àrea són generalment lents i esporàdics, encara que encara atreuen l'atenció de molts donada la importància de la qüestió que s'investiga. Existeix una sèrie d'observacions que apunten les condicions fisicoquímiques en les quals va poder emergir la vida, però encara no es té un quadre raonablement complet sobre com va poder ser aquest origen. Aquestes explicacions no pretenen destriar sobre aspectes religiosos que examinen el paper de la voluntat divina en l'origen de la vida (creacionisme), ni sobre aspectes metafísics que il·lustrin acosta les causes primigènies.

Taula de continguts

1 Teories de l'origen de la vida
2 Condicions en què es va originar la vida
3 Experiments sobre la sopa prebiòtica o brou primitiu
4 Definició de la vida
5 Els polinucleòtids
6 Les primeres cèl·lules procariotes
7 Les primeres cèl·lules eucariotes
8 Teoria sobre la aparició de les primeres cèl·lules eucariotes
9 L’evolució de l’atmosfera
10 L’aparició dels primers éssers pluricel·lulars
- 10.1 L’aparició del regne vegetal
11 L’aparició del regne animal
12 Conclusió
13 Articles relacionats
14 Bibliografia
- 14.1 Llibres
15 Enllaços externs

[edita] Teories de l'origen de la vida

Des dels inicis dels temps l'ésser humà s’ha preguntat quin era el seu origen i l'origen dels animals. A la pregunta li ha donat diferents respostes que han evolucionat al llarg dels anys. Primerament en moltes cultures es pensaven que la vida l’havien forjat els deus. Desprès de la caiguda de l’imperi Romà en segles VI al XIX es va creure que va ser fruit de la màgia i va sorgir espontàniament .

També hi ha hagut una teoria anomenada Panspèrmia còsmica que es fonamenta en el fet que l'essència de vida ronda per tot el univers i a la Terra a sigut possible gràcies a la arribada de aquestes "llavors de vida" a l'univers. Aquesta teoria no és certa però és la que més s'assembla (de les no certes) ja que deixa de banda la relació entre el origen de la vida i els deus o la màgia que alguns encara li donen... Aquesta teoria té molt de mèrit ja que va ser ideada per el filòsof grec Anaxàgores que va viure entre els anys 500 i 428 aC i ha perdurat molt temps per científics que no volien sentir a parlar de màgia ni de déus.

Sortint de aquestes aspirants teories explicaré la teoria que sembla més certa i a la qual hi ha proves científiques; encara que molts cristians la neguin rotundament i encara avui creguin en teories que són fonamentades per mites de la Bíblia, però això no és estrany ja que en menys de cinquanta anys tota la gent dels Estats Units creurà que són fruit de Dan i Eva, i així serà perquè el seu govern els hi prohibeix saber la teoria de Darwin. Dins de la església també hi ha un sector no tan integrista que diu que la vida va ser formada tal com ho diuen els llibres científics però que això només ha estat possible gràcies a Déu. Aquesta afirmació, però, contradiu un comentari que va dir Stanley L. Miller en una entrevista en la qual li van preguntar si la vida és una simple conseqüència de l’evolució química i que ell respon: "Sí, al meu parer, sí. Fins i tot si una part d'atzar hi va intervenir, dins el procés, l’aparició de la vida era certament inevitable. Però a hores d’ara no estic en condicions de demostrar-ho formalment." Està clar que no ho va voler demostrar per por que la església se li tirés a sobre.

[edita] Condicions en què es va originar la vida

La teoria que ara començarem a explicar s’anomena l’evolució química de la vida i per explicar-ho hem de traslladar-nos als inicis del nostre planeta fa 4500 milions d’anys. Al voltant del sol giravoltaven masses de pocs quilometres de diàmetre anomenades planetoides i aquestes foren xocat entre si fent aquestes menys nombroses i cada vegada mes grans. Desprès es van gastar algunes fons radioactives de l'interior d’aquests planetoides. Això va generar un augment de la temperatura important que provocà la fusió dels diferents materials que componien la Terra i va fer una diferenciació gravitatòria dels seus elements químics i que els seus components mes densos van anar a parar a les capes mes profundes i el menys densos com el silici, el carboni, l’alumini i el calci es van situar en zones mes superficials. Poc desprès la temperatura superficial va descendir i es va solidificar formant una prima escorça terrestre produït pel lliurement de energia que fan tots el astres lluminosos. En el final d’aquesta fase dita acreció cataclismàtica, la Terra com tots els planetes que resten sense gaire atmosfera estigué sotmesa a una pluja de objectes celestes fent grans cràters immensos ja desapareguts a causa de la regeneració de l’escorça.

L’escorça primitiva estava foradada amb nombrosos volcans amb constants erupcions que donen lloc a una atmosfera primitiva formada de CO2, CH4, NH3 H2 i sobre tot de vapor d’aigua. També cal dir que aquesta atmosfera no contenia oxigen. El vapor d’aigua es va condensar, formant els mars i els rius. Es sap que fa 3900 milions d’anys ja hi havia aigua en estat líquid a la Terra, perquè s’ha ha detectat roques sedimentàries que tenen aquella edat Els gasos que formaven l’atmosfera com que a la vegada eren poc lleugers es van dissoldre en els mars tot formant una anomenada vulgarment “sopa primitiva o prebiòtica”.

[edita] Experiments sobre la sopa prebiòtica o brou primitiu

Vegeu també: Brou primitiu

Stanley L. Miller va fer nombrosos experiments sobre el tema, la recerca s’ha centrat preferentment en l’estudi tant de la síntesi com de l’estabilitat dels compostos orgànics que poden tenir rellevància prebiòtica. Va ser el primer junt amb Harold Urey (el seu professor) que va aconseguir una simulació química al laboratori sobre l’origen de la vida. El seu experiment consistia en dissoldre en aigua el que seria la atmosfera primitiva (CH4, NH3, H2O, H2) amb l’ajut de l’electricitat. El experiment va ser un èxit perquè va obtenir adenina a partir de cianhídric. L’adenina no és vida però es un component essencial per a ella ja que forma part del ATP, RNA i l’ADN. Amb aquest experiment s’argumenta l’aparició d’aquestes molècules complexes i orgàniques però encara no considerades “vida”. Aquestes molècules, però, van poder evolucionar. Probablement per alguna raó es van concentrar i associaren de tal manera que formaren llargues cadenes moleculars. Això podia haver-se degut a que els aiguamolls on es trobaven atrapades algun moment es va evaporar parcialment o que per el que diu Meller “Quan congeles una mescla d’aigua i de molècules orgàniques, el gel que es forma primer és més pur que el líquid” un es pot un imaginar que aquestes molècules també es van poder concentrar en un medi fred.

[edita] Definició de la vida

En aquesta matèria tan complexa i alhora tan senzilla com aquesta es difícil determinar on està la frontera entre la vida i la matèria inerta per això es necessari fer un apartat on profunditzaré els diferents aspectes que un ésser viu com a tal.

1. Un ésser viu té una complexitat molecular molt superior a la que trobarem la matèria inanimada no obstant s’ha de tenir en compte que la mateixa adenina o una proteïna qualsevol, encara que tingui una complexitat molecular gran, no és vida.

2. La vida sempre té com a component bàsic el carboni en aquest planeta i en tots, ho dic perquè es obvi que en algun planeta també hi haurà vida.

3. El éssers vius també necessiten com a component bastant importat l’aigua.

4. La matèria inanimada un cop formada no pateix gaires alteracions, els éssers vius per el contrari experimenten un intercanvi permanent de energia i matèria amb el seu entorn, també tenen un canvi de forma, ja sigui d’una manera evolutiva o de una manera individual perquè es desenvolupen.

5. Tots els éssers vius són capaços de reproduir-se ja sigui d’una manera sexual (intervenció de dos éssers) o asexual.

6. També tenen la propietat de reaccionar segons els canvis del medi i normalment tenen moviment, si no el ésser viu està mort.

7. Però tot i aquesta definició basada en apunts i una enciclopèdia, la frontera vida es molt diferent segons uns científics i uns altres, hi ha qui diu que les macromolecules sorgides quan l’atmosfera primitives són vida i també hi ha qui només considera vida els éssers pluricel·lulars.

[edita] Els polinucleòtids

La progressiva complicació de les molècules va consistir en reproducció imperfecte de les molècules orgàniques considerades per alguns “vives”. Aquesta reproducció va ser possible gràcies a les partícules anomenades polinucleòtids que són partícules encarregades de portar l’ informació amb polímers que aquestos contenen més molècules més petites, dos exemples dels polinucleòtids són l'ADN i l'ARN que volen dir l'àcid desoxiribonucleic i l'àcid ribonucleic respectivament. Aquestos tipus de polinucleòtids es classifiquen també segons el tipus d’estructura molecular ja que poden ser desoxinucleòtids (ADN) o nucleòtids (ARN). Les diferents formes de vides competien per imposar el seu polinucleòtids sobre la resta i per tant per reproduir-se, poc a poc els nucleòtids (que és l’estructura molecular dels éssers que funcionen amb ARN) eren més perfectes i complexos. Primerament no hi havia una substància anomenada enzims, que és el mateix que dir proteïna, i que serveixen per incrementar la velocitat de les reaccions moleculars, però aquests polinucleòtids feien ús del ions que estaven dissolts en el mar com a enzims. Sembla ser que els primers polinucleòtids eren cadenes senzilles de ARN però actualment fins i tot la majoria del virus estan formats per ADN. Deu fer uns 3800 milions d’anys quan segurament el ADN es va imposar sobre el ARN perquè el ADN té dues cadenes enlloc d’una i això li dona més estabilitat. No se sap com, però es va establir relació entre les proteïnes que utilitzaven els nucleòtids i els desoxinucleòtids.

[edita] Les primeres cèl·lules procariotes

Les primeres cèl·lules que van poblar la Terra, ja fa 3500 milions d’anys, eren cèl·lules procariotes, (arqueobacteris) és a dir que no tenien nucli intern separat per una membrana que recull la informació del ADN (i aquest ADN curiosament tenia la propietat de ser circular i no lineal) i van ser probablement heteròtrofs que obtenien l’energia de la fermentació de les molècules orgàniques presents en el oceà primitiu de tal manera que la lenta evolució de la vida no havia servit només per a la mateixa regeneració i evolució sinó també per l’alimentació d’aquests nous organismes. Es creu que la vida prové de una única cèl·lula procariota. Les cèl·lules procariotes tenen un estructura molt simple però no obstant tenen la propietat de reproduir-se ràpidament per fissió binària, sota condicions òptimes són capaces de dividir-se cada 20 minuts i per tant originar 4.101.000 cèl·lules en 12 hores. Aquesta gran capacitat de reproduir-se fa que siguin capaces de fer una ràpida evolució a partir de mutacions i selecció natural. Aviat però l’aliment organomolecular va començar a escassejar a mesura que anava creixent la població de les cèl·lules heteròtrofes. Així que l’evolució va donar la virtut a algunes espècies de aprofitar el carboni en forma de CO2 de l’atmosfera. Fent aparèixer la fotosíntesi que va modificar l’atmosfera deixant enrere la ja dita “atmosfera primitiva” a causa de l’aparició de grans masses de oxigen. ( Producte residual de la fotosíntesi, CO2 > C (Que és la part aprofitable pels éssers autòtrofs) + O2 (que es dissipa en el medi)). Al llarg de milions d’anys partir de l’acumulació del oxigen es va formar una substància amb propietats ben diferents a la qual li devem la vida en l’escorça continental que és diu ozó. L’ozó va formar una capa que el seu nom òbviament es donat en honor seu “la Capa d'ozó” que ens protegeix dels raigs UVA.

No obstant, aquí no s’acaba el problema i no quedà resolt amb un equilibri ecològic, ja que el oxigen residual era tòxic (sent per aquestos letal o no els deixava progressar seu desenvolupament físic) per els ésser heteròtrofs que tenien una respiració anaeròbia estricte. Aquests en lloc d’utilitzar oxigen com acceptadors finals de electrons utilitzaven l’hidrogen o altres com sulfats i nitrats. Aquests acceptadors finals de electrons, no són més que una part del metabolisme de la respiració d’un ésser viu que es dedica a intervenir en aquesta respiració. La respiració es dedica a expulsar el excés de CO2 i a produir energia fent una reacció química. En els éssers vius anaerobis, anomenades arqueobacteris aquesta reacció química la produïen fent una fermentació a partir de una deshidratació de un compost orgànic. Amb la presencia abundant de oxigen els bacteris no podien fer el procés de fermentació de l’aliment organomolecular que encara quedava i no van poder fer totes altres funcions de reproducció i desenvolupament. Aquestes cèl·lules només va tenir tres opcions morir, refugiar-se en zones inaccessibles per al oxigen o evolucionar. Així que algunes van evolucionar i van poder extraure més energia dels aliments amb la utilització metabòlica de l'oxigen creant la respiració aeròbia que ara coneixem i consisteix en l’expulsió del excés de CO2 i a la vegada a produir energia seguint un cicle anomenat cicle de Krebs.

Quan finalment es van acabar les reserves orgàniques de les primeres molècules orgàniques, una altre vegada en aquesta encara jove vida, les cèl·lules heterotròfes van haver de evolucionar per assegurar la seva supervivència. Aquestes fins en aquell moment s’havien alimentat de les reserves orgàniques de les primeres molècules però a causa del seu esgotament van haver de fer un canvi per tal de poder alimentar-se de les molècules orgàniques produïdes prèviament per éssers autòtrofs que ara els mantenien també en el aspecte de la respiració.

Dins del grup de les cèl·lules procariotes bacterianes, que si classifiquem la vida per regnes estan dins del regne de les moneres es van formar dos grups, les arqueobacteris també dites arquees i els eubacteris (que hi són tots els bacteris a excepció de les arqueobacteris). Les arqueobacteris són les primeres cèl·lules que es van originar a la Terra, hi ha diversos grups dins d’aquest, a algunes se les nombre com a sulfurosos ja que eren productores de metà, a altres les termofilis ( organismes amb tendència a anar cap a ambients amb temperatures altes.) i finalment les halòfils Però la gran diferencia que hi havia entre els dos tipus de bacteris era que les arquees eren anaeròbies i els eubacteris aerobis. També hi ha grans diferencies en el codi genètic de uns i altres. A més algunes característiques d’aquestes cèl·lules tot i ser les aquestes més antigues que la resta de bacteris s’assemblen més a les cèl·lules eucariotes. I és per tot això que hi ha fons d’informació que diuen que les arqueobacteris no s’inclouen dins dels grups dels bacteris.

[edita] Les primeres cèl·lules eucariotes

Les cèl·lules procariotes van ser les protagonistes de la vida terrestre durant 2000 milions d’anys i van tenir temps per anar perfeccionant el seu metabolisme. Però ara fa 1400 milions d’anys va aparèixer la primera cèl·lula eucariota, es adir una cèl·lula que te un nucli amb la seva informació genètica. Per l’aparició de aquesta primera cèl·lula eucariota va ser necessari l’aparició d’una membrana plasmàtica que independitzes l’ ADN amb el medi, va haver de desenvolupar un sistema de reparació de danys que pugui patir el ADN, va haver de desenvolupar d’un sistema de traducció ADN-ARN, també li va caler a la vida per esdevenir una cèl·lula eucariota un “interruptor molecular" que desencadenés, en el moment adient, la divisió de la cèl·lula en dues cèl·lules filles, un sistema adient per transportar els nutrients del exterior al interior del ésser. Finalment també li va caler un metabolisme mínim per extreure l'energia dels sucres i la transformi en el bescanviador d'energia.

[edita] Teoria sobre la aparició de les primeres cèl·lules eucariotes

De com va poder passar tot això sense que la cèl·lula es moris en l’intent de canvi hi ha una teoria formulada per Lynn Margulis, una biòloga amb un gran currículum. Aquesta teoria parla de la endosimbiosi, una teoria titllada de antidarwista, però la teoria de Darwin quan es tracta de cromosomes i en fi, de vida simple; quan es tracta d’això la teoria de Darwin es invàlida. Però tot i aquesta excepció la aquesta teoria no es pot abolir com faran els Estats Units. La teoria que va idear Lynn Margulis per explicar l’aparició de la cel·lula eucariota consisteix en la unió de dues formes de vida per formar-ne una. Recordant els arqueobacteris que per falta d’aliment i perquè a més eren anaeròbies ara resultaven en perill d’extinció es van associar amb alguns bacteris formant una associació. Van estar durant un breu període en una fase flexible en que els dos éssers eren independents i tenien els de llibertat de moviments, com quan una rèmora s’enganxa en un tauró; fent l’arqueobacteri d’hoste o de “simbionts” i amb llibertat de separar-se si canviaven les condicions. Però a diferencia de altres unions simbiòtiques un cop passada l’etapa flexible es convertia en una associació estable. Quedant l’arqueobacteri al nucli i el bacteri al exterior.

Aquesta teoria es basa en que la suma dels components de els eubacteris i les arqueobacteris estan a menys de tres components de unes cèl·lules eucariotes esmentades cilis-flafels, mitocondris i plastidis fotosintètics que conserven moltes propietat del les cèl·lules procariotes. I tot això és un indici prou convincent per afirmar que van haver associacions, que en un principi devien ser temporals i que aquestes associacions en un moment donat es van esdevenir permanents donant lloc a la cèl·lula eucariota. Un altre argument per dir que aquesta afirmació és certa es dir sense dir cap disbarat que aquest no és un cas aïllat. Un exemple del cas es la relació entre un insecte i el seu paràsit (com el pugó i B. afidicola) . Fa 150 milions els seus avantpassats eren molt diferents al que són ara. Durant aquest temps el pugó, que és el insecte, ha evolucionat però el seu paràsit, la B. Afidicola, també ha evolucionat conjuntament amb ell. Aquesta llarga coevolució ha originat una dependència mútua dels dos organismes: el bacteri no es pot cultivar, no es pot criar en cap altre entorn que no sigui aquest; i el pugó necessita el bacteri per obtenir el nitrogen per al seu metabolisme.

Apart la biòloga Lynn Margulis argumenta la seva teoria dient això:Hi ha quatre observacions que permeten afirmar l’origen simbiogènic de la cèl·lula eucariota:

Que els organismes nucleats evolucionaren per fusió és més evident en les plantes perquè en les seves cèl·lules es pot observar fàcilment la integritat dels orgànuls de què es componen.
Químicament, la vida és tan conservadora, que encara avui podem deduir l’ordre específic en què determinats bacteris es van fusionar per convertir-se en la cèl·lula verda que és l’alga.
Que la simbiogènesi va actuar com a motor evolutiu ho demostra el fet que els gens addicionals que apareixen en el citoplasma de les cèl·lules animals, vegetals i d’altres nucleades no són gens nous, ans al contrari (tenen un origen bacterià que posen de manifest un passat violent i competitiu, amb períodes de treva)
Els bacteris es convertiren en orgànuls desprès de diferents episodis evolutius i avui dia, a més de formar part d’una de les divisions fonamentals de la biologia, ocupen tots els nínxols ecològics i acompanyen tots els organismes anomenats superiors.

[edita] L’evolució de l’atmosfera

Amb la aparició dels éssers autòtrofs i desprès la seva gran extensió, l’atmosfera d’aquell moment ja s’assemblava a la actual. La Terra va passar de tenir una atmosfera reductora, amb una concentració de diòxid de carboni superior al 90 per cent, i sense oxigen, a tenir una atmosfera oxidadora (la concentració actual d’oxigen es del 21 per cent, amb una concentració de diòxid de carboni que actualment és de 0,036 per cent. En aquell moment (estem parlant de fa 1000 milions d’anys, 900 milions d’anys desprès de l’aparició de la primera cèl·lula eucariota) Amb una xifra percentual semblant a aquesta: 78% de Nitrogen, 18 % de diòxid de Carboni i un 4% d’oxigen.

Processos que es van establir abans de l’aparició dels éssers pluricelulars Totes les innovacions a nivell cel·lular van tenir lloc abans de l’aparició de qualsevol ésser pluricel·lular. Quan van sorgir, ja s’havien definit les principals branques de formes de vida, ja es van poder diferenciar els fongs i les algues, tots dos encara amb aspecte unicel·lular. També abans de l’aparició de la primera cèl·lula pluricelular s’havien establert els processos de mitosi( tipus de reproducció cel·lular en que a partir de la divisió d’una es formen dos amb el mateix nombre de cromosomes que el del progenitor, tot i no ser el nostre tipus de reproducció la mitosi es la més freqüent en la naturalesa) , meiosi (divisió de una cèl·lula amb una reducció de cromosomes a la meitat perquè aquesta meitat s’hagi de unir amb un altre meitat per tenir el mateix nombre de cromosomes que el seu progenitor. Aquesta reproducció es típica dels animals i plantes actuals que es reprodueixen sexualment) i de la fecundació en alguns protoctists,

[edita] L’aparició dels primers éssers pluricel·lulars

Els organismes pluricel·lulars representen un pas molt gran en l’evolució de la vida que va succeir fa 700 millions d’anys. Com el seu nom indica estan formats per més d’una cèl·lula; però aquestes no actuen com unitats independents, sinó que cadascuna que forma el ser, s’especialitza en unes determinades funcions concretes. Cadascuna de les cèl·lules canvien segons la seva funció però tot i això en el seu nucli hi ha el mateix ADN que en el nucli de totes les cèl·lules del ésser i això se li anomena diferenciació cel·lular. Tots el éssers pluricel·lulars en el principi de la seva creació estan formats per una cèl·lula que es va multiplicant amb el mateix ADN. Però en aquest ADN només una part dels gens esta activada per una cèl·lula que és especifica per fer la funció concreta.

Els primers éssers que es van concebre a la vida com a éssers pluricel·lulars van ser els fongs i les algues; això es fàcil de saber perquè se sap que són els únics amb antecedents unicel·lulars. La diferencia entre els fongs i les algues, però, es gran. Els fongs estan formats per cèl·lules eucariòtiques, i són heteròtrofs, és a dir, no tenen clorofil·la i no fan la fotosíntesi. Com a tal·lofítics que són, són incapaços de fabricar teixits i això es deu a que són encara novells en la vida pluricel·lular. Els fong juntament amb els bacteris fan un paper molt important en els ecosistemes i això es degut a que es dediquen a la putrefacció de la matèria orgànica. Les algues que estan incloses en el regne dels protists juntament amb els protozous. Cal dir que aquest regne està definit per exclusió, en aquests hi ha tots els éssers que no els poden classificar en cap dels altres quatre regnes. Les algues són autòtrofes definides també com a tal·lofítiques amb clorofil·la.

[edita] L’aparició del regne vegetal

Per començar parlarem sobre l’origen del regne vegetal, el qual prové dels líquens. Els líquens van evolucionar formant estructures semblants a molses, tot i que realment encara es consideraven líquens. L’autèntica molsa amb el nom científic de briòfit, va aparèixer fa uns 500 milions d’anys. La molsa, o briòfit, no és tant diferent als líquens del que sembla, tenen cèl·lules conductores però que no arriben a formar un autèntic teixit conductor, per tant cada part del organisme ha de ser pròxim a l’aigua, això fa que no siguin gaire altes i només estiguin en zones especialment humides. Amb transcurs del temps, alguns d’aquests van poder evolucionar cap a altres estructures, com ara les falgueres, les quals ja tenien un teixit conductor i podien créixer en zones d’alta muntanya formant els primers boscos de la història. Poc a poc, amb el pas de l’evolució es van anar formant altres grups de plantes més preparades per la supervivència. Així doncs, es pot dir que els briòfits, o molses, han estat imprescindibles per a l’evolució del regne vegetal, disponien de cèl·lules conductores que els permetien absorbir aigua no molt llunyana, d’aquesta manera han d’estar en zones força humides i la seva mida és força petita.

L'origen del regne vegetal -Metàfits- prové dels líquens. Els líquens van evolucionar formant líquens semblants a molses: Ara podem trobar un descendent d’aquestes anomenat molsa blanca, que realment no es més que un liquen. La molsa amb el nom científic de briòfit, no va tardar en aparèixer, devia haver aparegut fa una 500 milions d’anys. La molsa no és tant diferent al líquens del que sembla, tenen cèl·lules conductores però que no arriben a formar un autèntic teixit conductor, per tant cada part del organisme ha de ser pròxim a l’aigua, això fa que no siguin gaire altes i només estiguin en zones especialment humides. Amb transcurs del temps, una vegada més alguns d’aquests van poder evolucionar i van aparèixer les falgueres que ja tenien un teixit conductor i van poder créixer en altura formant els primers boscos de la història. Poc a poc, amb el pas de l’evolució es van anar formant altres grups de plantes més preparades per la supervivència com ho són les gimnospermes i les angiospermes.

[edita] L’aparició del regne animal

Fa 450 milions d’anys, fruit de l’evolució dels protozous formant els metazous (grup d’organismes pluricel·lulars que eren capaços de fabricar teixits) van sorgir els primers animals. Els primers animals segons el que mostren posseïen una simetria radial i un pla corporal diploblàstic. Els Diploblàstics, tenien dues capes diferents per protegir les seves larves (l'ectoderma, que és la capa externa de la qual deriven l’epidermis i el sistema nerviós; i l'endoderma la capa embrionària de la qual deriven l'aparell respiratori). Poc desprès van aparèixer els triploblàstics amb una capa més anomenada mesoderma, que creava molts altres òrgans en la larva . Aquest canvi encara no s’explica com va poder ser. Però el que sí se sap que els primers animals existents van ser marins (clarament invertebrats) i si els classifiquéssim pertanyerien als actuals grups anomenats: equinoderms, celenterats i les esponges.

[edita] Conclusió

I aquest va ser el origen de la vida que tots coneixem. D’aquesta manera, amb el transcurs de milions d’anys es van poder crear els cinc regnes de vida existents i aquestos van evolucionar creant multituds d’espècies diferents. Cal dir que de totes les espècies que han existit alguna vegada ara només en coneixem un 0.01%. Amb el pas de milions d’anys la vida va evolucionar fins a arribar al que ara es creu el amo del món, l’homo sapiens sapiens, però com va passar exactament aquesta evolució ja enllaça amb altres treballs. Aquesta part de la paleontologia que explica la vida, és popularment poc coneguda.

[edita] Articles relacionats

Protobiont

[edita] Bibliografia

[edita] Llibres

Colección RBA de Louresse, Diccionario de Biologia, Barcelona, 2002.
Carraggio, Santiago. Nova Enciclopèdia Catalana de l'estudiant de Ciències Biològiques, Barcelona, 1999.
Cuello Subirana, José. Atlas de Biologia fonamental. Barcelona, 1999.
Oparin, Aleksandr Ivanovich. El origen de la vida. Ed. Akal

[edita] Enllaços externs

Principals camps de la Biologia

Categoria: Biologia evolutiva

Categories ocultes: Viquipèdia:Articles per fusionar | Viquipèdia:Articles destacats en japonés