Manuel Oribe
De Viquip??dia
| Manuel Oribe | |
 |
|
| 2n President de l'Uruguai | |
|---|---|
| Al c??rrec | |
| 1 de mar?? de 1835 ??? 24 d'octubre de 1838 | |
| Precedit per | Carlos Anaya (inter??) |
| Succe??t per | Gabriel Antonio Pereira |
| President de l'Uruguai (Govern del Cerrito) | |
| Al c??rrec | |
| 16 de febrer de 1843 ??? 8 d'octubre de 1851 | |
| Precedit per | Joaqu??n Su??rez |
| Succe??t per | Bernardo Prudencio Berro |
| Naixement | 26 d'agost de 1792 Montevideo (Banda Oriental) |
| Defunci?? | 12 de novembre de 1857 Montevideo (Uruguai) |
| Partit pol??tic | Partit Nacional |
| Professi?? | Militar |
Manuel Ceferino Oribe y Viana (Montevideo, llavors Banda Oriental, avui Uruguai, 26 d'agost de 1792 - ??dem, 12 de novembre de 1857) va ser un militar i pol??tic uruguai??, segon president constitucional - i cinqu?? president de la Rep??blica - entre 1835 i 1838, i considerat com el fundador del tradicional Partit Nacional.
Fill del capit?? Francisco Oribe i de Mar??a Francisca Viana, descendent del primer governador de Montevideo, Jos?? Joaqu??n de Viana. Al comen??ament de la Revoluci?? de Maig (Revoluci??n de Mayo) es va enrolar a les files patriotes com a voluntari. El seu baptisme de foc va tenir lloc en la batalla de Cerrito, el 31 de desembre de 1812, en el transcurs del segon lloc de Montevideo, combat d'armes que va concloure en una vict??ria dels patriotes. Va participar despr??s al costat de Jos?? Gervasio Artigas de la resist??ncia dels orientals contra la segona invasi?? portuguesa de l'any 1816, en la que en pocs mesos les forces d'Artigas van ser desbaratades.
[edita] Enemistat entre Rivera i Oribe
A finals de 1817, caigut ja Montevideo en poder dels portuguesos, Oribe, enganyat per les promeses del director Juan Mart??n de Pueyrred??n, al que nom??s li movia la tenacitat de restar-li elements a Artigas, va abandonar la lluita i va passar a Buenos Aires junt amb el seu germ?? Ignacio i el coronel Rufino Bauz??, emportant-se amb si el Batall?? de "Libertos" i un batall?? d'artilleria.
La versi?? que aporta l'historiador Francisco Bauz??, fill de Rufino Bauz??, al final de la seva obra Historia de la dominaci??n espa??ola en Uruguay (1880-1882) argumenta que davant de la insist??ncia gaireb?? obsessiva d'Artigas en nomenar al seu favorit, Fructuoso Rivera, com comandant militar al sud del Riu Negro per fer front a la invasi??, Rufino Bauz?? i Manuel Oribe s'haurien manifestat en contra, situaci?? que va generar un violent intercanvi de paraules amb un Artigas al qual ja la situaci?? militar se'n li anava de les mans. L'enemistat personal entre Rivera i Oribe, que pel que sembla data de tals esdeveniments, va decidir el jove oficial a abandonar el seu irascible cap. Carlos Federico Lecor, comandant de l'ex??rcit ocupant, no va oposar cap trava al passatge dels oficials orientals a Buenos Aires, per m??s que no va poder atreure'ls a la seva causa.
[edita] Primer per??ode a Buenos Aires
A Buenos Aires, segons se sap per la compulsa de la papereria de l'??poca, des de 1819, Oribe, al costat de Santiago V??zquez i altres orientals residents all??, oposats per igual a l'ocupaci?? portuguesa com a Artigas, hauria integrat una societat secreta de car??cter parama????nic, anomenada Societat dels Cavallers Orientals (Sociedad de los Caballeros Orientales), la qual va esperar almenys fins al Congr??s Cisplat?? de 1821 per emprendre el retorn a la des de llavors anomenada Prov??ncia Cisplatina i comen??ar els seus treballs per revertir la situaci??.
Entretant, despr??s de la derrota definitiva d'Artigas (i fins i tot abans d'ella) un altre sector de la classe dirigent oriental s'havia adherit als ocupants, acceptant i col??laborant en els fets estretament amb els portuguesos. Aquest sector ser?? l'??nic que estigui representat al Congr??s Cisplat?? de 1821.
L'ocupaci?? de la Prov??ncia Cisplatina per part de les tropes portugueses havia portat com a conseq????ncia addicional la fractura dels sectors dirigents, que des de llavors es van alinear en dos grups, de moment escassament diferenciats en composici?? social, i separats per l'acceptaci?? o no d'aquella pres??ncia militar: el grup de Montevideo, pro portugu??s, anomenat Club del Bar??n, per la seva proximitat al comandant Carlos Federico Lecor, "Bar?? de la Llacuna", i el grup d'exiliats del port, on Oribe es trobava, fortament influ??t pel unitarisme, i partidari de la reincorporaci?? a les Prov??ncies Unides del Riu de la Plata en quant fos possible.
Aquesta divisi?? ??s l'antecedent m??s remot de l'aparici?? de les divises tradicionals de l'Uruguai, despr??s transformades (quan van tenir un programa escrit) en moderns partits pol??tics: respectivament el Partit Colorado i el Partit Nacional.
[edita] Tornada a Montevideo
El 1821 Oribe va tornar a Montevideo i el dia en qu?? es va produir la lluita entre els portuguesos, realistes fidels i els partidaris de l'Imperi del Brasil que venia de proclamar a Pere I de Brasil com emperador, va prendre partit pels portuguesos, mentre els seus companys es movien en el sentit d'involucrar a algunes de les Prov??ncies Unides del Riu de la Plata en el sosteniment de la seva causa. Oribe va rebre el c??rrec de sergent gran en les forces del general ??lvaro Da Costa, mentre que Carlos Federico Lecor, tornat al costat brasiler, va mantenir el control de la campanya des de la seva caserna a Canelones, per al qual va comptar amb l'invalorable suport que li donava el tenir del seu costat a l'excomandant "artiguista" Fructuoso Rivera, cooptat pel grup pro portugu??s (i ara un??nimement pro brasiler) el mar?? de 1820.
Da Costa, sense mitjans per resistir per molt temps, i a dir veritat, en espera d'una definici?? en la guerra entre Portugal i el Brasil per la independ??ncia d'aquest ??ltim pa??s, va embarcar per a Lisboa amb les seves tropes el febrer de 1824, abandonant completament a la seva sort al grup dels Caballeros Orientales que s'havia aferrat a les seves armes com a possibilitat per triomfar. Oribe i el seu cercle, conscients del que els esperava si queien a les mans de Lecor, van abandonar Montevideo, tornant a Buenos Aires per a un segon exili. L'??ltim dia de febrer de 1824, Lecor i Rivera van entrar a Montevideo sense disparar un tret, i van comminar a l'Ajuntament a jurar fidelitat a l'emperador Pere I.
[edita] Segon exili a Buenos Aires
Novament el grup dispers va haver de reunir-se a Buenos Aires, m??s exactament en un salador del partit de Barracas, del que era administrador l'oriental Pedro Tr??pani. All??, i despr??s de les fortes mesures repressives dels brasilers contra els partidaris del moviment de 1822 i 1823, que van arribar fins i tot a les confiscacions de bestiars i b??ns de grangers de Buenos Aires com Bernardino Rivadavia i Juan Manuel de Rosas, va escampar l'alarma en aquests sectors, que van veure com els caps de bestiar dels camps orientals eren destinats per als saladors de Rio Grande do Sul, que en poc temps van comen??ar a desbancar a seus similars de Buenos Aires al mercat local.
Els exiliats orientals van rebre la visita i el suport monetari de Juan Manuel de Rosas, poder??s camperol, que es va convertir en un dels principals finan??adors de l'expedici?? que la hist??ria coneixeria com Creuada Llibertadora (Cruzada Libertadora). ??s possible que d'aquests fets dati el comen??ament del vincle, molt estret despr??s, entre Manuel Oribe i Juan Manuel de Rosas.
[edita] Els Trenta-Tres Orientals
El 19 d'abril de 1825 es va produir l'ingr??s a la Prov??ncia Cisplatina per part d'un petit grup comandat per Juan Antonio Lavalleja i Manuel Oribe, al que es coneixeria com els Trenta-Tres Orientals. Poc m??s tard, Oribe arribar?? davant Montevideo amb forces al seu comandament i posar?? setge a la ciutat que alliberar?? desallotjant les tropes brasileres. Va ser promogut a tinent coronel el 19 de setembre de 1825 i es va trobar en la batalla de Sarand?? el 12 d'octubre pel que es va ascendir a coronel despr??s de la vict??ria oriental. Mesos m??s tard, el 9 de febrer de 1826, Oribe va obtenir una completa vict??ria sobre la forta columna brasilera al combat del Cerro. Tamb?? va ser present el 20 de febrer de 1827 en la vict??ria de les armes argent??-orientals sobre les imperials brasileres a Ituzaing??.
Malgrat estar fortament identificat amb el grup que envoltava Juan Antonio Lavalleja, el 14 d'agost de 1832, durant la primera administraci?? de Fructuoso Rivera va ser designat coronel gran, i el 9 d'octubre de 1833 va ser nomenat Ministre de Guerra i Marina. Ser?? ascendit a brigadier general el 24 de febrer de 1835. El propi Rivera va patrocinar la candidatura d'Oribe per a succeir-lo en el comandament presidencial, sent elegit l'1 de mar?? de 1835 com segon president constitucional.
[edita] Final de la presid??ncia de Rivera i mandat d'Oribe
El primer govern de Rivera, entre 1830 i 1834, havia transcorregut en seu gaireb?? totalitat sota la vig??ncia del r??gim de fronteres obertes imposat per la Convenci?? Preliminar de Pau. La seva administraci??, de fet poc efica??, ja que va passar la major part del temps al departament de Durazno, ciutat que havia fundat el 1821, va ser portada endavant per un cercle exclusiu de pol??tics vinculats a l'antic partit pro portugu??s i pro brasiler: "els Cinc Germans" (Lucas Jos?? Obes i els seus quatre cunyats), el que va provocar dos moviments insureccionals de Juan Antonio Lavalleja el 1832 i 1834, ambd??s f??cilment derrotats. Manuel Oribe no va prendre part en tals moviments.
La hist??ria uruguaiana ha criticat a Rivera i la seva primera presid??ncia com exemples d'inefic??cia administrativa, contrastant-la amb la solv??ncia d'Oribe des de 1835. En realitat, es tractava no nom??s de dos personatges not??riament diferents en l'individual i en els estils de comandament, sin?? de dues situacions diferents del pa??s. El 1835, ven??ut el termini esmentat abans pel qual la Convenci?? Preliminar de Pau preveia l'ingr??s de forces argentines o brasileres al pa??s en cas de trobar aquests governs algun perill en la situaci?? pol??tica de l'Uruguai, era moment de llan??ar a caminar l'Estat i posar en plena vig??ncia la Constituci?? de 1830, fins llavors gaireb?? no aplicada.
Aix?? ??s el que explica el contingut de la primera presid??ncia d'Oribe, en la qual des d'un principi no es va voler deixar cap assumpte administratiu per resoldre. Des de l'elaboraci?? del Gran Libro de Dudas de 1835 (primer esb??s de la comptabilitat de l'Estat uruguai??), passant per la creaci?? d'un sistema de jubilacions i pensions aquell mateix any, a la fundaci?? de la Universitat de la Rep??blica el 1838, el govern d'Oribe apareix com el primer que llan??a caminar el projecte de gesti?? de les classes dirigents de l'Uruguai, sense recolzar-se en cap poder fora de fronteres.
[edita] Rivera derrota a Oribe
El juliol de 1836 Rivera, of??s per les circumst??ncies a les quals va arribar una comissi?? nomenada per examinar els comptes del seu per??ode de govern, va rec??rrer a les armes, sent derrotat el 19 de setembre d'aquell any en camps de Carpinter??a, a Durazno, refugiant-se poc despr??s al Brasil, on es va vincular a la "Guerra dels Farrapos" de la Rep??blica Riograndense, a la que s'havien adherit alguns dels seus excamarades d'armes de l'ex??rcit portugu??s, com Bento Gon??alves Da Silva.
Va tornar a intentar-ho Rivera a l'any seg??ent refor??at amb tropes riograndenses, i va aconseguir derrotar a Oribe el 22 d'octubre de 1837, a Yucutuj??, departament de Salto. Poc despr??s, Rivera ??s derrotat a l'acci?? del Y??, per?? la vict??ria "brasiler-riverista" de Palmar, el 15 de juny de 1838, va deixar la Rep??blica a les mans de Rivera, al qual cal sumar el bloqueig imposat per una flota francesa a Buenos Aires, que va deixar incomunicat el president Oribe de qui ja s'havia manifestat com el seu aliat en aquest conflicte, el cabdill federal i governador de la prov??ncia de Buenos Aires, Juan Manuel de Rosas.
[edita] Tercer exili a Buenos Aires
El 24 d'octubre de 1838, Oribe va renunciar al comandament i va aconseguir travessar el bloqueig i arribar a Buenos Aires, on Rosas el va rebre com a president legal de l'Uruguai, i va utilitzar la seva experi??ncia militar incorporant-lo a l'ex??rcit que comandava, per llavors en lluita contra el partit unitari. Oribe va combatre a la Coalici?? del Nord, formada per les prov??ncies de Tucum??n, Salta, La Rioja, Catamarca i Jujuy el 1840 i el 1841.
Va batallar contra el general Juan Lavalle, vencent-lo a la "batalla de Quebracho Herrado" el 28 de novembre de 1840, i una altra vegada a la "batalla de Famaill??" el 17 de setembre de 1841, va prendre presoner el governador de Tucum??n, Marco Avellaneda, al que va fer degollar i exhibir el seu cap en una pica a la pla??a p??blica de Tucum??n. Des d'aqu?? ara endavant, l'oposici?? unit??ria i els seus aliats vermells de l'Uruguai van insistir cada vegada m??s en la imatge de l'Oribe "degollador i assass??" igual com la de Rosas. La literatura d'opositors pol??tics a aquest ??ltim com les Tablas de Sangre escrites pel cordov??s Jos?? Rivera Indarte van carregar les tintes sobre aquest tema, creant la imatge de l'exclusivitat de la viol??ncia pels federals i els blancs, quan el monopoli d'aquesta, en realitat, no pertanyia a cap grup, com pot desprendre's de l'an??lisi de la correspond??ncia de Juan Lavalle, per exemple.
Al capdavant d'un poder??s ex??rcit, el 6 de desembre de 1842 va derrotar a l'Arroyo Grande a l'ex??rcit de Rivera que, en guerra contra Juan Manuel de Rosas des de mar?? de 1839, havia enva??t la prov??ncia d'Entre R??os.
Rivera en derrota va repassar l'Uruguai davant Salto, retornant precipitadament a Montevideo on nom??s va poder lliurar el comandament en el president del Senat Joaqu??n Su??rez, i sortir novament a campanya per recompondre el seu ex??rcit desfet.
[edita] El Govern del Cerrito
Mentre Oribe avan??ava sobre Montevideo, els membres del Partit Colorado van organitzar l'Ex??rcit de la Defensa, comandat pel militar unitari argent?? Jos?? Mar??a Paz i l'oriental Melchor Pacheco y Obes. A ell es van sumar diversos grups de les col??lectivitats francesa, espanyola i italiana que van formar "legions" que num??ricament van superar en conjunt als propis efectius orientals amb qu?? comptaven els membres del Partit Colorado.
El 16 de febrer de 1843 Oribe va invadir la ciutat de Montevideo. Seria aquest el tercer dels llocs en qu?? ell particip??s, i el m??s llarg de tots, ja que duraria vuit anys i mig, fins i tot el 8 d'octubre de 1851. Tot seguit, va organitzar novament el seu govern, com si res no hagu??s ocorregut des del 24 d'octubre de 1838. Va designar ministres, hi va haver un parlament i es va dictar una ingent quantitat de disposicions legals. Aix?? va comen??ar el "Govern del Cerrito", denominat d'aquesta forma per estar instal??lat la caserna general d'Oribe en el Cerrito de la Victoria, on 30 anys abans hagu??s iniciat la seva traject??ria de les armes i establint la capital provisional de l'Uruguai a l'ad hoc ciutat creada de Restauraci??n (actualment el barri de Villa Uni??n), va ser en aquesta poblaci?? que per primera vegada es va retre oficialment homenatge a Jos?? Gervasio Artigas en ser-li donat el nom del pr??cer federal a la principal avinguda de Restauraci??n.
El Govern del Cerrito va controlar la totalitat del pa??s fins i tot 1851, exceptuant Montevideo i Colonia del Sacramento. Va tenir el seu port d'ultramar alternatiu a la rada del Buceo, a l'est de Montevideo, i va aplicar la Constituci?? de 1830 com a base del seu ordre jur??dic. Algunes figures destacades d'aquella administraci?? van ser Bernardo Prudencio Berro, C??ndido Juanic??, Juan Francisco Gir??, Atanasio Cruz Aguirre, Carlos Villademoros i altres patricis, alguns d'important actuaci?? pol??tica posterior.
Un altre gran tema va ser la proposta de la reunificaci?? de la P??tria que va realitzar Rosas el 1845, amb la reincorporaci?? de l'Uruguai a les Prov??ncies Unides del Riu de la Plata, anul??lant les imposicions de la Convenci?? Preliminar de Pau, dictada per la conveni??ncia de l'Imperi Brit??nic al Riu de la Plata, el 1828. Manuel Oribe no va voler decidir o no va tenir l'altura pol??tica per decidir sobre aquest acte transcendent i va enviar el tema a tractament d'una comissi?? parlament??ria que es va perdre en idil??lis que a res no van arribar.
Sigui com fos, cap a 1850 la causa d'Oribe i Rosas semblava destinada al triomf. La revoluci?? de 1848 a Fran??a, que havia fet caure a la monarquia de Llu??s Felip I, havia deixat a la intemp??rie al "Govern de la Defensa" sostingut per aquella. El govern de Montevideo no va acceptar l'oferiment del pr??ncep-president Napole?? III d'enviar per soc??rrer a la pla??a assetjada als presos pol??tics de la repressi?? de les Jornades de juliol, dient per boca de Manuel Herrera i Obes: "Qu?? seria de nosaltres si v??nen els comunistes?".
El 1850, l'enviat de Napole?? III, Le Predour, va firmar una convenci?? de pau amb Felipe Arana, canceller de Rosas. Un any abans ho havia fet Southern, enviat de l'Imperi Brit??nic. El "govern de la Defensa", amb les hores comptades, es va afanyar a involucrar la seva ??ltima carta: l'Imperi del Brasil i el cabdill d'Entre R??os, Justo Jos?? de Urquiza.
El Brasil veia amb aversi?? el triomf de Rosas i Oribe al Plata, i ja des de 1848 aquest ??ltim va haver de repel??lir durament diverses incursions brasileres a la frontera nord, dedicades als guarniments de bestiar cap a Rio Grande do Sul. Urquiza, en canvi, buscant una sortida m??s ??gil i directa per a seus guanyats cap als seus compradors de l'exterior, sense passar per la duana de Buenos Aires, que Rosas controlava i les rendes del qual no va socialitzar mai durant els seus gaireb?? 20 anys de govern, va ser temptat per Manuel Herrera y Obes qui li va oferir el port de Montevideo per a tals efectes.
Ordida la trama, els esdeveniments es van precipitar despr??s d'agost de 1851, quan Urquiza es va declarar en rebel??li?? contra Rosas. Poc despr??s penetrava en territori oriental, marxant cap al Cerrito per acavar amb Manuel Oribe, el seu antic camarada d'armes. Aquest va ordenar als seus comandants que li detinguessin, per?? les seves ordres van ser estranyament desobe??des. Gaireb?? en un obrir i tancar d'ulls, Urquiza es va presentar davant de Montevideo, comminant a Oribe a retre's, la qual cosa aquest va fer, abandonat de tots.
[edita] ??ltims anys
Per llavors Manuel Oribe estava en els trams finals de la seva exist??ncia. El 12 de novembre de 1857 va morir en el Paso Molino, gaireb?? al final de l'avui cridat carrer Uruguayana.
Durant la seva vetlla, la bandera dels Trenta-Tres Orientals, per la que combat??s, va ser sostinguda per qui havia estat el capdavanter de l'expedici?? i incondicional partidari seu, Juan Spikerman. Se li van decretar honors oficials i va rebre sepultura al cementiri del Pas, sent posteriorment traslladat a l'Esgl??sia de San Agust??n, al barri de La Uni??n (nom que despr??s de 1852 es va donar a la vila de la Restauraci??n, contigua al seu campament militar del Cerrito).
[edita] Fam??lia
Manuel Oribe s'havia casat amb la seva neboda, Agustina Contucci, el 8 de febrer de 1829, havent-hi 4 fills del seu matrimoni. Anys enrere, el 1816, l'actriu uruguaiana Trinidad Guevara havia tingut amb ell una filla, Carolina, que va ser apadrinada per Gabriel Antonio Pereira.
[edita] El seu lloc en la hist??ria oficial
Manuel Oribe va ser un dels homes p??blics de l'Uruguai de reivindicaci?? m??s tardana, sobretot per la llegenda de crueltat encunyada durant la Guerra Gran. Encara el 1919, el destacat l??der i estadista del Partit Colorado, Jos?? Batlle y Ord????ez escrivia que "ser del Partit Colorado ??s odiar la tradici?? de Rosas i Oribe", i la seva premsa al??ludia sempre al Partit Nacional com el partit oribista. En el centenari de la seva mort (1957) els membres del Partit Colorado al Consell Nacional de Govern de l'Uruguai es van negar a posar-se dempeus per homenatjar-lo. Tamb?? des de files pr??pies hi va haver actituds comparables: el diari conservador del Partit Nacional, El Plata, va passar per alt la commemoraci?? d'aquell aniversari, sense esmentar-ho si m??s no.
[edita] Bibliografia
- Carlos Machado, Historia de los orientales, Montevideo, 1973
- An??bal Barrios Pintos, Los libertadores de 1825, Montevideo, 1976
- Mateo Magari??os de Mello, El Gobierno del Cerrito
- Francisco Bauz??, Historia de la dominaci??n espa??ola en el Uruguay, Montevideo, 1929
- Guillermo V??squez Franco, Francisco Berra, la historia prohibida, Montevideo, 2001
[edita] Enlla??os externs
- Les Batalles de la Hist??ria del Riu de la Plata (castell??)
- La Guerra Grande (castell??)
- Biografia de Manuel Oribe (castell??)
