Independentisme català

De Viquipèdia

Reivindicació independentista catalana a Belfast.

Mural Independència a la sortida oest de Cardedeu.

Pintada a Argentona.

Pintada a Vilassar de Mar.

L'independentisme català és el corrent polític que propugna la independència de Catalunya, o dels Països Catalans, d'Espanya i França.

La bandera independentista catalana és l'Estelada.

[edita] Història

[edita] Inicis

Els primers antecedents històrics de l'independentisme polític català, són incerts, des de l'abolició de les Constitucions catalanes, amb els Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, hi hagueren diversos moviments populars que reivindicaren, de forma més o menys explícita, una república catalana en els diversos alçaments que sacsejarien Catalunya al llarg del segle XIX, però no ho feren encara amb un projecte polític nacionalista modern.

L'independentisme o separatisme català nasqué com a moviment polític modern clarament a finals de la primera dècada del s. XX, inspirat pel nacionalisme irlandès, que captava l'atenció internacional des de l'alçament de Pasqua de 1916 i la seva lluita contra l'imperi britànic.

En aquest clima havien aparegut les primeres publicacions independentistes catalanes, l'any 1918. I els primers partits polítics independentistes. Des de principis de segle s'havien anat formant, a redòs de la Unió Catalanista els primers moviments de tendències separatistes que confluirien en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i d'on sorgiria el que seria el primer grup que es declararia separatista: Estat Català, dirigit per Francesc Macià, un grup que en el primer temps emprengué activitats armades. La FDN tindria una vida efímera i, molt aviat, Estat Català esdevindria una organització política (1922) que comptarà amb una branca militar, la suborganització Bandera Negra (1926). La dictadura de Primo de Rivera, amb una ferotge repressió alhora contra les organiztacions catalanistes, inclòs l'incipient independentisme; i contra el moviment obrer, contribuiren a acostar-los. Dirigents obrers com Salvador Seguí ja s'havien mostrat favorables a la independència de Catalunya.

L'any 1926 tindrien lloc els fets de Prats de Molló, en què Francesc Macià encapçalà un intent fallit d'impulsar una insurrecció armada independentista, per la qual arribà a un aliança amb el sindicalisme de la CNT i les forces obreres per a convocar una vaga general. El fracàs militar però, es convertí en un èxit de propaganda, i el judici a Macià aconseguí donar un gran ressò a la reivindicació d'independència tant a dins del país com a escala internacional, i convertí Macià en una icona popular. Un cop a l'exili, Macià fundaria a Cuba el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, inspirat en el Partit Revolucionari Cubà de José Martí i Maximo Gómez. Un fet clau fou la proclamació de la Constitució de l'Havana, l'any 1928, que posava les bases de la Constitució provisional de la República Catalana. El text de la Constitució de l'Havana tingué una important difusió.

Ja a la dècada dels 30 aparegueren altres partits independentistes com Nosaltres Sols! (1931), el Partit Nacionalista Català (1932), o el Partit Català Proletari (1932). L'any 1936 el darrer s'integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya i els dos primers s'integrarien novament a Estat Català. En aquests anys l'independentisme en la pràctica, només actuava en l'àmbit del Principat de Catalunya. El Partit Català Proletari, liderat per Jaume Compte seria el primer precedent, d'independentisme socialista. Amb la caiguda de la Restauració monàrquica (Alfons XIII) i Primo de Rivera, i l'adveniment de la República espanyola (1931), el republicanisme català s'unirà i formarà Esquerra Republicana de Catalunya. També s'hi unirà gran part del "separatisme" liderat per Francesc Macià tot i mantenir certa estructura pròpia (les JEREC). Macià esdevindrà el cap de tot aquest moviment i, després de la proclamació unilateral de la República Catalana, s'aconseguirà que Madrid concedeixi autogovern de Catalunya. Macià i, després, Lluís Companys arribaran a presidents de la Generalitat republicana, amb gran suport del poble, però acceptant la Generalitat i renunciant de fet a un estat propi.

[edita] Franquisme

Després de la Guerra Civil espanyola, el Front Nacional de Catalunya n'esdevé la principal referència. El FNC emprendria una intensa activitat agitativa i de resistència, arribant a col·laborar amb les forces aliades durant la II Guerra Mundial amb l'esperança d'obtenir rèdits per a la causa catalana amb la victòria aliada contra el feixisme. La fi de la guerra i el suport de les potències occidentals a Franco en el nou context de guerra freda frustrà aquesta estratègia, però el Front prosseguí les seves activitats al llarg dels següents anys. Fou a finals dels anys 60 que, a partir dels sectors univeritaris del Front, i després d'un intens però respectuós debat ideològic al si del FNC, aparegué el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat l'any 1968, d'orientació marxista. Amb aquest darrer, s'inicia el naixement de l'independentisme modern que reivindica els Països Catalans, amb un component ideològic d'esquerra: l'Esquerra Independentista.

No obstant això, a partir dels anys 70, aquest s'organitzaria en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions armades clandestines com EPOCA o Terra Lliure.

[edita] Transició

El final del franquisme, amb la mort de Franco, a banda de les llibertats de democràcia formal assolides, els canvis que vingueren després en relació a l'estructura de l'estat, que el discurs oficial ha qualificat de "Transició democràtica", suposaren un procés de reforma pactat entre les direccions dels partits majoritaris, front la Ruptura democràtica que reclamaven inicialment les instàncies antifranquistes com l'Assemblea de Catalunya, que incloïa entre els seus punts el dret a l'Autodeterminació. Així, des del punt de vista de l'independentisme en realitat el procés reforçà el pilar fonamental de la unitat indissoluble de la "nació española", i posava l'exèrcit espanyol com a garant d'aquesta unitat, principis consagrats en els primers articles de la constitució espanyola de 1978. En aquest marc, per a l'independentisme les autonomies catalanes quedaren com a entitats subalternes sense poder polític propi efectiu. L’esquerra independentista denuncià aleshores el que això significava, quedant-se sola en la denúncia del règim autonòmic. Durant 16 anys, de 1979 a 1995, desenvolupà una estratègia de propaganda armada que permeté l'aparició d'un incipient moviment social i polític que aconseguí estendre socialment, per primera vegada en la història de forma massiva, les posicions explícitament independentistes.

Als anys 80, la creació del Moviment de Defensa de la Terra aglutinà majoritàriament l'independentisme polític, fins que a finals d'aquesta dècada es dividiria en diferents faccions, i l'any 1992 rebria una important sotragada repressiva. Mentrestant altres moviments com la Crida a la Solidaritat i, a principis dels 90, partits com Esquerra Republicana de Catalunya, evolucionaren cap a posicions independentistes.

[edita] Actualitat

En l'actualitat, l'únic partit amb representació parlamentària que diu ser independentista és ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), encara que també a partits autonomistes amb representació parlamentària com el PSM (Partit Socialista de Mallorca), ICV (Iniciativa per Catalunya - Verds), o CiU (Convergència i Unió) hi ha sectors independentistes, sobretot entre les seves joventuts. A l'àmbit local, les Candidatures d'Unitat Popular, impulsades per l'Esquerra Independentista, obtingueren 22 regidors a les eleccions locals del 27 de maig de 2007, arribant a ser segona o tercera força en capitals de comarca com Berga o Vilafranca ^[1], a més d'una vintena més de representants en candidatures més amplies amb participació independentista.

L'Esquerra Independentista actual l'integren organitzacions i partits com Endavant, el PSAN, l'MDT o les candidatures municipals CUP, i les organitzacions juvenils Maulets i Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'esquerra independentista i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil majoritària a les universitats dels Països Catalans.

També hi ha altres grups independentistes com el Partit Republicà Català o Estat Català, de caire més testimonial.

[edita] Estudis del suport social a la independència de Catalunya

Mapa del Principat de Catalunya mostrant el suport/rebuig a la independència, segons dades del CIS espanyol de l'any 2001

Suport a l'Independentisme (1991-2005), segons dades de l'ICPS

(Dades únicament del Principat o Comunitat Autònoma de Catalunya)

Actualment existeixen poques estimacions riguroses sobre el suport social a la independència de Catalunya. Les dues fonts més rigoroses són el Centro de Investigaciones Sociales (CIS), dependent del Ministeri de Presidència espanyol, i l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i la Diputació de Barcelona.

El CIS realitzà l'any 2001 una enquesta a Catalunya, incloent-hi una pregunta explícita sobre la seva independència. Els resultats foren: 35,9% a favor, 48,1% en contra, 13,3% indecisos, 2,8% no contesten.

L'ICPS realitza sondeigs d'opinió anuals des de l'any 1989, en els quals inclou un capítol referit a la independència de Catalunya. Els resultats públics d'aquest capítol, per any, són els següents:

• La metodologia emprada per als sondejos del 2003 i el 2004 fou diferent de les altres (entrevista telefònica enlloc de presencial).

El Centre d'Estudis d'Opinió també realitza, cada dos mesos, un estudi de l'opinió política dels ciutadans. Als resultats respecte l'independentisme català són els següents^[2]:

[edita] Imatges

Conmmemoració del 300 aniversari de la Batalla d'Almansa	Campanya http://www.estatpropi.cat/	Diada del 2005.	Gegant amb una estelada
Pintada	Una altra pintada

[edita] Vegeu també

• Nacionalisme català
• Esquerra Independentista
• Plataforma Pel dret de decidir
• Jo també vull un estat propi
• Catalunya Acció
• Usatges de Barcelona
• Decrets de Nova Planta
• La Reixa
• Acció Catalana
• MDT
• Catalunya Lliure
• Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional
• Maulets
• CAJEI
• Negres Tempestes
• Autodeterminació
• Alternativa Estel
• CEPC
• SEPC
• Drets històrics
• Persecució del català

[edita] Partits polítics

• Estat Català
• Esquerra Republicana de Catalunya
• Front Nacional de Catalunya
• Partit Socialista d'Alliberament Nacional
• Unió Federal Nacionalista Republicana

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

• Independentisme. Enllaços relacionats a una secció del DMOZ.
• Història de l'independentisme català (PDF). Dossier de la revista El Temps.
• Institut de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Autònoma de Barcelona/Diputació de Barcelona.
• Centro de Investigaciones Sociales, Ministeri de Presidència espanyol.
• La societat catalana de l'any 2001 davant la independència de Catalunya. Dades del CIS espanyol

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Independentisme català