Tritó (satèl·lit)

De Viquipèdia

Tritó Hemisferi sud de Tritó vist per la Voyager 2. Mosaic d'imatges. Descobriment Descobert per William Lassell Data 10 d'octubre de 1846 Característiques orbitals Semieix major 354.760 km Excentricitat 0,000016 Període orbital -5,876854 dies (retrògrada) Inclinació 156,834º Període de rotació Rotació síncrona Característiques físiques Diàmetre mitjà 2.706,8 km Massa 2,14·1022 kg Densitat mitjana 2.061 kg/m3 Albedo 0,756 Atmosfera Composició Sí, molt tènue (0,001 kPa) Nitrogen 99,9% Metà 0,1%

Tritó ( en grec Τρίτων) és el satèl·lit més gran de Neptú. Va ser descobert per William Lassell el 1846, només 17 dies després del descobriment del planeta. També se l'anomena Neptú I.

És un cos esfèric rocós de 2.707 km de diàmetre. És, per tant, molt més gran que els altres satèl·lits neptunians (el segon és Proteu amb només 418 km). Orbita a 354.760 km de Neptú (i es troba a 4.500 milions de quilòmetres de la Terra).

Ha estat visitat per una sola nau espacial, la Voyager 2, el 25 d'agost de 1989. Gairebé tot el que sabem de Tritó és gràcies a aquest encontre.

[edita] Nom

Deu el seu nom al déu Tritó de la mitologia grega. Déu del mar i fill de Posidó (Neptú en la mitologia romana). Aquest nom va ser proposat per Camille Flammarion el 1880. És estrany que Lassell no bategés el seu propi descobriment, ja que alguns anys més tard sí va donar noms als altres satèl·lits que va descobrir (Hiperió, Ariel i Umbriel). Durant molts anys el nom Tritó no va ser gaire utilitzat i en la literatura especialitzada se l'anomenava simplement "el satèl·lit de Neptú". Va ser, probablement, el descobriment d'un segon satèl·lit neptunià el 1949, Nereida, el que va precipitar l'adopció de Tritó com a nom oficial del satèl·lit.

[edita] Característiques físiques

Tritó està desfigurat per violentes erupcions volcàniques i la seva superfície s'ha congelat i fos repetidament, quedant així solcada d'una intrincada xarxa d'enormes cadenes muntanyoses, valls i falles. També hi ha extenses regions planes cobertes de gels, i en general, conté molt pocs cràters visibles; això indica que la superfície és relativament jove. La seva densitat (2.061 kg/m³) és lleugerament més alta que la dels satèl·lits gelats de Saturn (com per exemple, Rea) suggerint una composició de 25% gel d'aigua i la resta material rocós. Es desconeix com és l'hemisferi nord (no estava iluminat quan va passar la Voyager 2) però gairebé tot l'hemisferi sud està cobert per un casquet de nitrogen i metà congelats.

Possiblement siga l'astre més fred del sistema solar amb temperatures de fins a 34,5 K (-235ºC), més fredes que la mitjana de Plutó de 44 K. Això és degut, en part, al seu alt albedo (0,756) cosa que significa que poca de la llum solar que li arriba és absorbida.

La característica més interessant (i totalment inesperada) de Tritó són els seus volcans de gel. El material en erupció probablement sigui nitrogen líquid o compostos de metà. L'energia per a les erupcions la proporciona l'escalfament estacional del Sol.

La Voyager 2 va descobrir que Tritó té una tènue atmosfera (0,01 mbar), composta principalment per nitrogen amb una petita quantitat de metà, que s'estén fins als 10 km d'altura.

[edita] Característiques orbitals

L'òrbita de Tritó és retrògrada. És l'únic dels grans satèl·lits que orbita en sentit contrari a la rotació del seu seu planeta. Alguns altres petits satèl·lits de Júpiter, Saturn i Urà també ho fan, però el més gran de tots ells, Febe té un diàmetre de només 220 km. A causa de la seva òrbita retrògrada, les forces de marea entre Neptú i Tritó extreuen energia de Tritó reduint el radi de la seva òrbita. En un futur molt llunyà Tritó acabarà trencant-se (potser formant un anell) o bé s'estrellarà contra Neptú.

Els satèl·lits amb òrbites retrògrades no es poden haver format a la mateixa regió de la nebulosa solar primordial que el seu planeta. S'han d'haver format en algun altre lloc i després haver estat capturats gravitacionalment. Es pensa que Tritó podria haver-se format al Cinturó de Kuiper i després va ser capturat per Neptú, potser mitjançant una violenta col·lisió amb una altra lluna neptuniana actualment destruïda. Aquesta hipòtesi explicaria no només l'òrbita retrògrada de Tritó sinó també l'excèntrica òrbita de Nereida. A més, la captura de Tritó hauria aportat l'energia necessària per a fondre i diferenciar el seu interior (la calor resultant de les forces de marea provocades per una òrbita inicial molt excèntrica hauria mantingut Tritó en estat líquid durant mil milions d'anys).

A banda d'això, la similaritat en les propietats físiques entre Tritó i Plutó i l'òrbita altament excèntrica del segon (creuant l'òrbita de Neptú), suggereixen la possibilitat que els dos cossos haguessin tingut el mateix origen com a objectes trans-neptunians.

L'eix de rotació de Tritó també és molt inusual. Està inclinat 157º respecte a l'eix de Neptú (que al seu torn està inclinat 30º respecte a la seva òrbita). Això s'afegeix a una orientació respecte al Sol semblant a la d'Urà amb les regions polar i equatorial apuntant cap al Sol de forma alterna. Això probablement dóna lloc a canvis estacionals radicals a mesura que els dos pols s'alternen apuntant en direcció a la llum solar.

Sistema solar
Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú
Plutó • Cinturó d'asteroides • Cinturó de Kuiper • Eris • Núvol d'Oort Satèl·lits de Mart • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú Lluna • Ió • Europa • Ganimedes • Cal·listo • Tità • Tritó • Caront