Serguei Rakhmàninov
De Viquipèdia
Serguei Vasílievitx Rakhmàninov (en rus, Сергей Васильевич Рахманинов) (Semionovo, Rússia, 1 d'abril [C.J. 20 de març] de 1873 – Beverly Hills, Califòrnia, EUA, 28 de març de 1943), fou un compositor, pianista i director d'orquestra rus.
"Sergei Rachmaninoff" va ser el nom amb el qual el compositor s'autoanomenava mentre va viure a occident, al llarg de l'última meitat de la seva vida. No obstant això, hi ha transliteracions alternatives del seu nom, que inclouen Sergey o Serge, i Rachmaninov, Rachmaninow, Rakhmaninov o Rakhmaninoff.
Taula de continguts |
[edita] Introducció
Rakhmàninov és recordat com a un dels pianistes més influents del segle XX. Tenia una facilitat tècnica i rítmica llegendàries, les seves grans mans, podien tocar fins a un interval de tretzena al teclat (això vol dir que amb una ma podia tocar aproximadament dotze tecles). El seu enorme palmell de la mà es corresponia amb la seva altura; Rakhmàninov feia aproximadament 1,98 metres d'alçada. Tenia l'habilitat de tocar composicions molt complexes el primer cop que les sentia. Molts enregistraments els va fer per la Victor Talking Machine Company, enregistrant tant la seva pròpia música com el repertori habitual del seu instrument.
Per altra banda, la seva reputació com a compositor va generar controvèrsia fins la seva mort. El 1954, l'edició del “Grove's Dictionary of Music and Musicians”, va menysprear notòriament la seva musica per: “monòtona en la textura… la majoria consisteix en melodies artificials i efusives…” i va pronosticar que el seu èxit no duraria. Posteriorment, Harold C. Schoenberg, a la seva Lives of the Great Composers, va respondre, “això es una de les més ultratjants mostres d'esnobisme i fins i tot, una de les declaracions més estúpides que es poden trobar en un treball que suposadament ha de ser una referència objectiva”.
De fet, les obres de Rakhmàninov no només formen part del repertori habitual, sinó que la seva popularitat sobre els músics i el públic va créixer durant la primera meitat del segle XX.
Les seves composicions inclouen, entre altres, quatre concerts per a piano, tres simfonies, dues sonates per a piano, tres òperes, una simfonia coral (anomenada “The Bells”, basada en un poema d'Edgar Allan Poe), la “All-Night Vigil” op.37, per a contralt, tenor i cor, (també conegut com les Vespres de Rakhmàninov), la rapsòdia sobre un tema de Paganini, 24 preludis, 17 études-tableaux, danses simfòniques i un nombre considerable de cançons, d'entre les quals destaca el seu famós vocalise(melodia vocal sense paraules). Moltes d'aquestes peces van ser escrites amb una melanconia d'estil tardo-romàntic, molt proper a l'estil de Txaikovski, amb notables influències de Chopin i Liszt. També es poden trobar certes influències de Balakirev, Mussorgski, Medtner i Henselt.
[edita] Biografia
[edita] Joventut
Rakhmàninov va néixer a Semionovo, prop de Novgorod al nord-oest de Rússia, dins d'una família noble d'ascendència tàtar, la qual va estar al servei dels tsars russos fins al segle XVI. Les seves primeres lliçons de música les va rebre de la seva mare. Degut a problemes financers, la família va traslladar-se a Sant Petersburg, on Rakhmàninov, abans de traslladar-se a Moscou, va ingressar al conservatori, estudiant piano amb Nikolai Zverev i Alexander Siloti i també harmonia i contrapunt amb Anton Arenski i Serguei Taneiev, respectivament.
Des de molt jove va demostrar tenir molt talent per a la composició. Mentre encara era estudiant va compondre un acte de l'òpera Aleko, set peces per piano, el seu primer concert per a piano i orquestra, Morceaux de Fantaisie (Op. 3, 1892) i fins i tot el seu popular Preludi en Do # menor.
Rakhmàninov va confiar a Zverev el seu desig de compondre més i va demanar una cambra privada on poder treballar en silenci, però Zverev, que el veia només com a pianista, va trencar la relació amb el noi. Després de l'èxit d'Aleko, Zverev va rebre novament Rakhmàninov, ara ja com a compositor i pianista. Les seves primeres peces importants per a piano van ser compostes i interpretades als tretze anys, mentre encara era alumne de Zverev. Al 1891, amb dinou anys, va acabar el seu Concert per a piano núm. 1, Op.1, que va revisar posteriorment el 1917.
[edita] Els primers contratemps
La Simfonia núm. 1 no va rebre sempre bones crítiques, cosa que li va fer perdre la confiança en ell mateix. Després de una teràpia amb el psicòleg i també músic amateur, Nikolai Dahl, va recuperar la seva seguretat i va compondre el Concert per piano i orquestra No.2 (Op. 18, 1900–01), el qual va dedicar al Dr. Dahl. Aquest concert va ser molt ben rebut, i va ser una primícia que el mateix Rakhmàninov l'interpretés. Aquest concert s'ha convertit en una de les peces més populars del compositor.
El 1904, després de varies experiències amb èxit com a director, li ofereixen feina com a director al Teatre Bolxoi, però per raons polítiques va haver de renunciar a la plaça el març del 1906. Després va estar-se tres hiverns a Dresden, Alemanya, treballant intensament com a compositor i tornant amb la família a Ivanovka cada estiu.
[edita] Emigració als Estats Units
El 1909 Rakhmàninov va fer la seva primera gira com a pianista pels Estats Units, allà va compondre el concert per piano i orquestra No.3 (Op.30, 1909). Aquesta gira el va conduir a l'èxit a Amèrica.
Després de la revolució russa el 1917, Rachmaninov i tota la seva família van emigrar de Sant Petersburg cap a Estocolm i mai més van tornar al seu país d'origen. Després es va establir a Dinamarca i va passar un any fent concerts per Escandinàvia.
L'1 de novembre de 1918 va marxar de Cristiania (Oslo) cap a Nova York. Aquest viatge va marcar un començament en la seva vida com a compositor a Amèrica. Degut a això, la seva música va ser prohibida a la Unió Soviètica durant molts anys. El seu ritme composicional va ser una mica lent, degut a què se sentia enyorat de la seva terra, deia que la seva inspiració va quedar enrere quan va marxar de Rússia. La prova d'això és el fet que durant el període de 1892 a 1917 va compondre 39 obres, en canvi des de 1918 fins la seva mort al 1943, només en va compondre 6.
Un cop establert als Estats Units, Rakhmàninov va començar a fer enregistraments per a Thomas Edison el 1919. L'any següent va firmar un contracte exclusiu amb la Victor Talking Machine Company que va durar fins el febrer de 1942.
Van passar els anys, i quan Rakhmàninov va adonar-se que mai mes tornaria a la seva pàtria, va caure en una forta melanconia. Malgrat això, el 1934 mentre era a Suïssa, va compondre una de les seves obres més reconegudes en l'actualitat, la Rapsòdia sobre un tema de Paganini.
Altres obres d'aquest període son la Simfonia núm. 3 (Op. 44, 1935–36) i les Danses Simfòniques, (Op. 45, 1940), que van ser les seves últimes obres completes. Rakhmàninov va caure malalt durant una gira de concerts l'any 1942 degut a l'avançat estat d'un melanoma.
Rakhmàninov i la seva dona, van arribar a ser ciutadans dels EUA l'1 de febrer de 1942. El seu últim recital, va tenir lloc el 17 de Febrer de 1943 a l'Alumni Gymnasium de la Universitat de Tennessee, on curiosament, va interpretar la Sonata núm. 2 en Si b menor per a piano, que inclou la famosa marxa Fúnebre.
[edita] Mort
Rakhmàninov va morir el 28 de Març de 1943 a Beverly Hills, Califòrnia, just abans de fer els 70 anys. Va ser enterrat l'1 de Juny al Cementiri de Kensico a Valhalla de Nova York. Rakhmàninov a les seves últimes hores de vida, insistia en què sentia una música a prop, després d'assegurar-li que no hi havia cap música va dir: “llavors la música és al meu cap”
[edita] Personalitat
A mesura que Rakhmàninov s'adonava que ja mai mes tornaria a la seva estimada terra es deprimia mes, el va sobrepassar la melanconia. L'any 1961 Eugene Ormandy en una entrevista, va dir:
Rakhmàninov era, realment, com dues persones diferents. Ell odiava la seva pròpia música, i gairebé sempre estava infeliç per culpa d'això, i quan el públic el veia tocant o dirigint, només podien observar aquesta faceta de la seva personalitat. Però, dins del seu cercle d'amistats més íntims, tenia un bon sentit de l'humor i un bon esperit.
[edita] Estil de composició
L'estil de Rakhmàninov és fonamentalment rus: la seva música demostra la influencia de Txaikovski, l'ídol de la seva joventut, però acaba anant més enllà. Rakhmàninov utilitza els ornaments amb certa freqüència en gran part de les seves obres com per exemple en el Dies Irae, The Bells, L'illa dels morts, Rapsòdia sobre un tema de Paganini i en les seves tres simfonies.
Molt especialment important és l'ús de les campanes com a so. En podem trobar exemples en la seva cantata The Bells o en el preludi del Segon Concert per a Piano en si menor. També enamorat dels cants ortodoxes russos, els utilitza en les Vespres i també son font dinspiració per a moltes de les seves melodies. Les melodies de l'obertura de la seva Primera simfonia deriven d'aquests cants. (La nota de la melodia d'obertura del seu Tercer concert per a Piano no deriva d'aquest cants, falsa idea que molts músics tenen de Rakhmàninov. Quan se li va preguntar per això a Rakhmàninov, va contestar que ell ho havia escrit).
En els Scherzos, utilitzava una forma modificada del rondó, com per exemple a l'scherzo de la sonata per a violoncel i a l' scherzo de la segona simfonia. A vegades, també utilitzava la fuga com a mètode de desenvolupament.
Rakhmàninov tenia una gran habilitat en l'escriptura del contrapunt i de la fuga. El Dies Irae és només un petit exemple d'això. Una aspecte característic de la seva escriptura es el contrapunt cromàtic.
A les seves últimes obres, com en el Concert per a Piano núm. 4 (Op. 40, 1926) i les Variacions sobre un tema de Corelli (Op. 42, 1931), van ser compostes en un estil més emocional, fent-se menys populars entre el públic, malgat l'originalitat de la música. En aquestes últimes composicions, Rachmaninov buscava un major sentit de compressió i desenvolupament emotiu durant el desenvolupament de la melodia.
No obstant, algunes de les melodies més boniques (nostàlgiques i melanconioses) apareixen a la Tercera Simfonia, a la Rapsòdia de Paganini i a les Danses simfòniques.
[edita] Pianisme
El pianisme de Rakhmàninov es considera, generalment, entre els més fins del segle XX. Al llarg de la seva vida, va exhibí les característiques de la escola pianística russa: capacitat interpretativa sense esforç, llibertat interpretativa i una llibertat creativa dinàmica i expressiva.
[edita] Primers enregistraments
Rakhmàninov va fer els seus primers enregistraments per a Edison Records en els tipus de disc que anomenaven Diamond Disc, ja que eren els que demostraven una millor fidelitat acústica alhora d'enregistrar el piano. Per tal d'assegurar que les preses seleccionades fossin les de millor qualitat artística, Rakhmàninov va sol·licitar ser ell personalment, qui aprovés qualsevol publicació comercial. Malgrat això, la companyia va publicar també les múltiples preses alternatives, fet comú en la industria del gramòfon de l'època. Enfadat, Rakhmàninov va deixar la companyia i va començar a enregistrar amb la Victor Talking Machine Company (1920) i la seva successora RCA Victor. Aquesta companyia va acceptar les restriccions de Rakhmàninov i orgullosa de tenir-lo amb ells, el va anunciar com un dels seus grans artistes. Rakhmàninov també va fer nombrosos rodets per a piano primer sense massa confiança en la qualitat musical que podia oferir un rodet de paper perforat, però quan la companyia Ampico el va convidar a escoltar el primer rodet mestre el 1919va quedar tan gratament sorprès que va seguir treballant per la companyia fins deu anys més tard.
[edita] Enregistraments d'estudi
Molts dels enregistraments de Rakhmàninov son reconeguts com a versions de referència, especialment el Carnaval de Robert Schumann i la Marxa fúnebre de Frédéric Chopin, considerada per alguns la pedra angular del seu treball.
Rakhmàninov va gravar els seus quatre concerts amb l'orquestra de Filadèlfia, el primer, tercer i quart sota la direcció d'Eugene Ormandy i dues versions del seu segon concert amb Leopold Stokowski, així com un primer enregistrament de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Rakhmàninov hauria volgut gravar altres treballs importants per a piano com la Sonata “Waldstein” de Beethoven, la sonata en si menor de Liszt i les seves Dances simfòniques amb la col·laboració de Vladimir Horowitz, però la RCA no ho va permetre. També hauria volgut gravar la seva Segona Simfonia completa però en comptes d'això, Ormandy va gravar una versió més curta que va ser utilitzada durant molt de temps (finalment, Ormandy, li va permetre gravar la seva simfonia al complet al 1973). Rakhmàninov també va fer tres grans gravacions com a director amb l'orquestra de Filadèlfia, que inclouen la seva pròpia tercera simfonia, l'Illa dels morts i una versió orquestrada per ell mateix delVocalise.
Els seus últims enregistraments van ser fets per la RCA, al febrer de 1942. Una prohibició de la Unió de Musics va impedir preventivament que continues gravant fins un any abans de la seva mort.
[edita] Obres destacades
- Preludi en do sostingut menor (1892) - (Va ser la seva obra més coneguda en vida).
- Trio elegíac (1893) - (Dedicada a la memòria del seu admirat músic Piotr Ilitx Txaikovski).
- Primera Simfonia (1897)
- Segona Simfonia (1907)
- Preludi en Si bemoll Major Op.23 nº2
- Preludi en Re Major Op.23 nº4
- L'illa dels morts Op.29 - Poema simfònic
[edita] Piano i orquestra
| Opus | Títol | Àudio | Data | Comentari |
|---|---|---|---|---|
| 1 | Primer concert per a piano i orquestra | 1891 | ||
| 18 | Segon concert per a piano i orquestra |  Primer moviment (?) |
1901 | Una de les peces més conegudes actualment; també és la cèlebre banda sonora de la pel·lícula Breu encontre, David Lean, 1945 |
| 30 | Tercer concert per a piano i orquestra | 1909 | ||
| 40 | Quart concert per a piano i orquestra | 1926 | ||
| 43 | Rapsòdia sobre un tema de Paganini | 1934 | ||
