Mallorqu??
De Viquip??dia
El mallorqu?? ??s el dialecte catal?? parlat a l'illa de Mallorca, subdialecte del catal?? balear. Es tracta d'un dialecte consecutiu format per colonitzaci?? des de l'??rea del catal?? central. La seva caracter??stica principal, compartida amb els altres subdialectes insulars, incl??s l'alguer??s, ??s l'arcaisme, resultat del fet que el seu territori sigui insular i alhora una ??rea lateral. Aquesta posici??, per??, tamb?? ha afavorit l'aparici?? de dialectalismes actius.
Taula de continguts |
[edita] Hist??ria
El substrat del catal?? bale??ric ??s diferent del del catal?? continental (pretalai??tic a totes les illes; talai??tic, a Mallorca i Menorca; p??nic, a Eivissa, els dos darrers procedents de la Mediterr??nia oriental), per?? n'han quedat restes minses, limitades a la topon??mia. Gaireb?? no han quedat restes, tamb??, dels superstrats germ??nic (v??ndal) i hel??l??nic (de la dominaci?? bizantina). De l'element ar??bic en resten molts m??s top??nims que dels substrats i alguns noms comuns, de vegades, per??, l'origen d'aquests darrers arabismes no ??s insular. Al costat dels arabismes hi ha l'element tamazight o berber, cada cop m??s conegut, procedent de la primera colonitzaci?? musulmana i de les dominacions almor??vit i almohade, posteriors. Pel que fa a les restes del llat??, l'estadi darrer del qual desaparegu?? amb l'arabitzaci??, s??n abundants tamb?? en la topon??mia, sota el nom cada cop m??s criticat de mossarabismes, per?? la seva revisi?? n'ha fet minvar el nombre, aix?? com en el l??xic com??, on no sempre ??s segura llur identificaci??.
El canvi de la poblaci?? a Mallorca per la colonitzaci?? catalana a partir de 1229 represent?? l'arraconament de la poblaci?? aut??ctona capa?? de transmetre les restes de les lleng??es anteriors, no sols en el l??xic com?? sin?? tamb?? en la topon??mia. Molts de top??nims s'oblidaren o foren substitu??ts per top??nims catalans i en el cas d'altres s'err?? en la localitzaci?? o foren mal transmesos a trav??s de transcripcions en formes llatinitzades. Els trets dialectals del mallorqu?? s??n, doncs, la majoria passius, procedents sobretot del catal?? empordan??s salat i, una minoria, de les relacions amb els comtats catalans nord-pirinencs, dins la Corona de Mallorca. L'origen d'alguns d'aquests dialectalismes, per??, podrien ser les relacions amb les propietats occitanes de la mateixa Corona de Mallorca, sobretot amb Montpeller. Pel que fa als dialectalismes actius, llur estudi n'haur?? de determinar l'origen (no s'ha avaluat encara la influ??ncia de les col??nies italianes medievals a la ciutat de Mallorca).
El coneixement de la formaci?? del dialecte mallorqu?? dep??n, doncs, dels estudis hist??rics, sobretot a partir de les fonts que informen dels registres orals informals, sobretot llibres de cort reial i de dades i rebudes. Aquestes fonts, i algunes de formals, ens donen not??cia de l'exist??ncia de trets dialectals desapareguts. L'objecte d'estudi m??s interessant ??s l'origen i la cronologia dels dialectalismes actius en el sistema fon??tic, cap dels quals t?? una difusi?? general a l'illa, per??.
Des del punt de vista cronol??gic tamb??, alguns dialectalismes passius representen estadis medievals de la llengua general o del catal?? oriental, identificats, doncs, amb la llengua cl??ssica.
De l'exist??ncia d'alguns mallorquinismes ja en don?? testimoni al s. XV el cronista Pere Joan Carbonell en les seves Regles de esquivar vocables o mots grossers o pages??vols (c. 1492), al costat de l'exist??ncia de formes pr??pies d'altres regions, caracter??stiques del llenguatge vulgar. Al costat d'aquesta identificaci??, hi ha, per??, testimonis de la consideraci?? de la puresa de la llengua catalana a les illes Balears, en la Cr??nica de l'empordan??s Ramon Muntaner, i en l'obra del tortos?? Crist??for Despuig Los Col??loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), el qual l'atribueix a l'a??llament geogr??fic.
L'exist??ncia de trets dialectals no es reflect?? en l'aparici?? d'un nom espec??fic per a la varietat dialectal. La primera denominaci?? de la llengua catalana amb el gentilici mallorqu?? apareix en el pr??leg de la traducci?? de les Paradoxes de Cicer?? feta per Ferran Valent??. Valent?? hi oposa a la universalitat de la llengua llatina el car??cter popular, local i familiar del catal??, que anomena "vulgar materno e mallorqu?? segons la ciutat on s?? nat e criat e nodrit" (1450). "Mallorqu??" s'hi refereix, doncs, al catal?? de la ciutat de Mallorca, apr??s per Valent?? de sa mare i dels carrers i places. Endem??s, a la mateixa obra, Valent?? fa una afirmaci?? expl??cita de la catalanitat del mallorqu?? Ramon Llull, del valenci?? Nicolau Quilis, i del barcelon?? Bernat Metge, que considera d'una mateixa nacionalitat. Els texts posteriors en els quals apareix la denominaci?? mallorqu?? i lengua mallorquina no presenten trets dialectals, aquestes denominacions s??n un reflex, doncs, de l'organitzaci?? administrativa, del t??tol de Regne de Mallorca; es tracta d'un cas paral??lel al de l'??s de la denominaci?? valenci?? i llengua valenciana al Regne de Val??ncia.
[edita] Morfologia
El mallorqu?? es caracteritza, com tot el bale??ric, per usar l'article salat es, sa; es (pronunciat ets davant vocal), ses, en lloc de: el, la, els, les amb la majoria de noms en els registres informals. Hi ha, per??, l'excepci?? de la vila de Pollen??a, on els articles masculins s??n u, davant consonant (u nin), l davant vocal (l'ase), en el singular; u davant consonant (u nins) i us davant vocal (us ases), en el plural; i els femenins, la (amb la forma elidida l'), les. Despr??s de la preposici?? amb s'usa la forma so en el singular davant consonant, i sos en el plural; i a Pollen??a, lo i u en la mateixa posici??, i los. En la morfologia nominal, s??n caracter??stics els pronoms forts noltros, voltros (naltrus a S??ller, com a Eivissa; noltrus a Art??, Capdepera i Son Servera, com a Menorca).
El mallorqu?? tamb?? es caracteritza per la conservaci?? de formes verbals arcaiques, desaparegudes a la resta de territoris de parla catalana. Aix??, a la primera persona del singular del present d'indicatiu no hi ha cap desin??ncia, sin?? que s'hi utilitza un morfema zero (jo don en comptes de jo dono), com al catal?? cl??ssic. Es conserva la vocal tem??tica a de la primera conjugaci?? en temps en qu?? s'ha convertit en e en els altres dialectes (cantam, cantau per cantem, canteu; cant??s..., per cant??s). En la segona conjugaci??, en alguns verbs irregulars, es difonen les terminacions -eim, -eis en les persones primera i segona del plural del present d'indicatiu (reim, reis; feim, feis, per?? no en alguna poblaci?? com Andratx). Tamb?? en la segona conjugaci??, alguns verbs mantenen les arrels velaritzades, mentre que a Eivissa i el continent presenten una palatal, a la primera persona del present d'indicatiu, al present i a l'imperfet de subjuntiu (empenc, empengui, empengu??s). En la tercera conjugaci??, en el present d'indicatiu dels verbs incoatius, es conserven les formes amb velar, com a Menorca (partesqui, com partesc). I a tots els verbs de la tercera conjugaci??, en les persones primera i segona del plural del present de subjuntiu existeixen les desin??ncies iguem, igueu (dormiguem, dormigueu), desconegudes a Eivissa. El mallorqu?? es caracteritza, a m??s, dins el bale??ric respecte a l'eivissenc, per alguns plurals: ases en lloc o d'??sens; -sts, -scs (trists, boscs). Es perd a la major part de l'illa la vocal neutra de les terminacions femenines ia, ie, ies (g??bia, esp??cie, g??bies), en s??n l'excepci?? els parlars d'Art??, Capdepera i Felanitx. El pronom feble encl??tic (rere el verb) rep l'accent del verb.
[edita] Vocalisme
El dialecte mallorqu??, i per extensi?? el balear, es caracteritza per:
A. Gran fidelitat al so neutre, el qual apareix en formes t??niques, a difer??ncia del catal?? continental. Per exemple, "3" es pronuncia ['t????s], i no pas ['t????s].
B. Gran obertura de les vocals "e" i "o". Especial atenci?? al cas de la O: a difer??ncia del catal?? central, a les illes no es tanca en posici?? ??tona. Aix?? doncs, davant el mot "colom", el mallorqu?? no pronuncia [ku'l??m], sin?? [ko'l??m]. Aquesta caracter??stica la comparteix amb el catal?? nord-occidental i el valenci??.
Si passem a exemples m??s concrets, veiem com es mant?? la vocal neutra t??nica del mot ceba, que ??s tancada en catal?? occidental i oberta en el central. Hi ha l'excepci??, per??, dels pobles d'Alar??, Lloseta, i Binissalem, on s'ha obert com en el dialecte central. La o ??tona es pronuncia sense tancar-se, excepte a S??ller en qualsevol posici?? i, sols entre els vells, en posici?? final de paraula a Capdepera, on es neutralitza en [u] com es fa a la resta de dialectes del catal?? oriental. En algunes paraules, per??, la o ??tona es tanca pertot (cobert, tronyella, rembombori...). Precedint una s??l??laba amb i o u, a part de Mallorca la o es tanca (mol??, com??); mentre que, a la resta de l'illa, es produeix el fenomen invers: la u s'obre en o (fugir, pronunciat fogir, com a part del catal?? valenci??). El mallorqu?? ??s diferent, doncs, del menorqu?? i de l'eivissenc en la pron??ncia de la o ??tona. Pel que fa a la vocal neutra t??nica, representada gr??ficament per e i ??, la pron??ncia d'Alar??, Lloseta i Binissalem ??s com la de la zona de Ma??, en el menorqu??, i la de Sant Antoni de Portmany, en l'eivissenc.
[edita] Consonantisme
En una part de Mallorca, a les consonants oclusives velars en contacte amb un so palatal els corresponen una s??rie de palatals davant les vocals a, i, i les diferents e (tancada, oberta, neutra) (ca, qui, pec, guerra). Aquesta palatalitzaci?? pot convertir la a en e oberta (gall), i arriba a les m??ximes conseq????ncies als parlars sineuer, felanitxer i mariando. La sibilant sonora s de vegades s'emmudeix entre vocals (camisa, rosella, rosegar). En la s??rie de laterals, l'alveolar l en alguns contexts es deslateralitza en u (alba, palpar, alfals). Pel que fa a la palatal, com a la resta de les Balears, es mant?? ferm el fenomen de la ioditzaci?? etimol??gica (ui, paia), encara que n'hi ha excepcions. La semiconsonant i intervoc??lica, procedent o no de la ioditzaci??, s'emmudeix comarcalment, com al menorqu??. En els aplecs conson??ntics a interior de paraula, es mant?? el grup nr sense ep??ntesi de d (genre, cenra). Els aplecs conson??ntics finals nt, lt, mp, nc, ng es mantenen (sant, camp, alt, trenc, sang) sense elidir el darrer element, com en el menorqu?? i la major part del catal?? valenci??. Tant a l'interior de la paraula com en fon??tica sint??ctica, una conson??nt oclusiva davant una de fricativa produeix l'africaci?? d'aquesta (acci??, bec suc, sap jugar, pronunciats atsi??, betsuc, satjugar). En els aplecs conson??ntics formats entre paraules diferents, es produeixen dissimilacions entre una sibilant alveolar (s, z) i una altra sibilant (ses sabates, es gelat, pronunciat setsabates, etgelat). Les consonants oclusives finals s'assimilen al punt d'articulaci?? d'una consonant seg??ent, amb el resultat d'una geminaci?? de la segona (set carros, poc peix, sop tard, pronunciat ['s??k 'karos], ['p??p 'pe??], ['s??t 'tard]).
[edita] Sintaxi
Es conserva, en retroc??s, en la combinaci?? de pronoms febles, l'ordre de complement directe + complement indirecte (el te duc).
[edita] L??xic
El mallorqu?? es distingeix per l'exist??ncia d'una s??rie de geosin??nims i pel significat distint d'alguns mots, respecte d'altres zones del catal??, tant insulars com continentals, encara que tamb?? hi ha difer??ncies locals dins Mallorca. L'origen principal d'aquestes difer??ncies, que caracteritzen el mallorqu?? per l'arcaisme, ??s l' a??llament ling????stic -i per tant, major conservaci?? del l??xic- provocat per la insularitat geogr??fica.
Encara que hi ha alguns car??cters comuns a quasi tot arreu de les Illes Balears, no t?? una uniformitat total, tal i com passa en comparaci?? amb la resta de parlars balears.
[edita] Refer??ncies
- ALOMAR, Antoni I.; MELI??, Joan, Proposta de model de llengua per a l'escola de les illes Balears, Mallorca, 1999, ISBN: 84-273-08132-2.
- ALOMAR, Antoni I.; BIBILONI, Gabriel; CORBERA, Jaume; MELI??, Joan, La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l'??s p??blic, Palma, 1999, ISBN: 84-8738909-0.
- MOLL, Francesc de B. Moll, El parlar de Mallorca, 1980, ISBN: 84-7226-543-9.
- VENY, Joan, Els parlars catalans, 1982, ISBN: 84273-0422-6.
