Article salat
De Viquipèdia
L'article salat és un tret característic del català salat en el qual com a formes de l'article definit s'empra es, sa, so, en el singular, i es, sos i ses, en el plural, a banda de s' , forma elidida del singular usada davant vocal. La forma del masculí plural a la Costa Brava és ses («ses àngels»). L'origen de la denominació salat prové de la comparació de les dues formes femenines del singular "sa per la".
Aquestes formes procedeixen dels demostratius llatins ipse, ipsa, i pot ser ipsum, en el singular, i ipsos, ipsas, en el plural: es, so(darrere amb)(masculí singular), sa (femení singular), es, sos (darrere amb), amb la variant contextual mallorquina i menorquina ets que apareix davant vocal i que modernament s'escriu es arreu (masculí plural). La forma del femení plural és ses. Tant el masculí singular es com el femení «sa» es redueixen a s' davant un mot començat en vocal o hac.
S'utilitza en la variant dialectal del català balear, en el català central salat, i, per colonització des de l'àrea d'aquest, en el valencià meridional salat. En el català balear l'article salat es reparteix des de sempre els registres amb l'article estàndard, a diferència del català central salat, on l'únic article que s'empra és el salat. En el català balear, on tradicionalment l'article salat no s'ha usat en els registres formals, en els registres informals, s'empra sempre l'article estàndard en un gran nombre de casos:
- En el nom de les hores i punts cardinals;
- En el nom d'algunes institucions (el Mallorca),
- Fixament en alguns topònims (el Japó, l'Horta -de Palma i Sóller);
- En algunes expressions temporals, modals, de lloc (a la dreta; a l 'ull...);
- Amb el nom d'algunes festivitats (festa de l 'Estendard; el Ram...); en expressions marineres (pescar a l 'encesa...);
- En determinades frases i expressions; g) en determinats noms de productes del camp (blat de les índies...);
- Davant tractaments de respecte (el senyor director...);
- En altres casos (multiplicadors, col·lectius -el jovent-; frases i expressions diverses).
Molt modernament i contra la tradició, s'admet l'ús de l'article salat en els topònims en els registres formals, tot i que hi ha qui reivindica la tradició.
A l'edat mitjana l'article salat era l'article predominant en tots els dialectes, com ho demostra la seva presència fossilitzada en la toponímia. Posteriorment, per influència de la la cultura occitana, l'article estàndard prengué més prestigi i esdevingué l'article propi del llenguatge formal. Trobam una mostra de l'anterior difusió de l'article salat en els registres informals en l'ús exclusiu del demostratiu ipse, ipsa, ipsum amb valor d'article determinat en els texts catalans en llatí de l'època preliterària del català, i en els topònims del Principat que conserven aglutinat l'article salat (Sant Joan Despí, Collserola (‘coll (de) s’erola’), Sant Climent Sescebes...). Com a testimoni també de l'expansió de l'article estàndard, al català balear trobam que s'ha imposat absolutament al parlar de Pollença (pollencí) peró amb la excepció del masculí singular que en comptes de "el" fa servir "u"; i que l'article estàndard conviu amb el salat en els casos citats a les Balears, associat amb referents molt formals, de la categoria dels quals és una marca (el Bon Jesús, la Mare de Déu, el cel, l'infern; el món; la Sala -casa de la vila-, la Seu, etc.).
L'article salat ha esdevingut una marca d'identificació local en els noms d'algunes associacions, empreses i establiments comercials i de serveis.
En les altres llengües romàniques, el demostratiu llatí d'on procedeix l'article salat català també ha donat lloc
- A un article salat occità, similar a les formes catalanes, que avui és residual. S'empra en alguns pobles provençals situats entre Grassa i Niça sota les formes so ("el"), sa ("la"), s’ ("l'"), sei ("els, les"). Les formes més antigues de l'article salat occità eren so ("el"), sa ("la"), s’ ("l'"), sos ("els"), sas ("les"); avui aquestes romanen només en alguns noms de família gascons pirenencs, com ara Socasau (so casau "el casal"), Sacasa (sa casa), Sapòrta (sa pòrta "la porta"), i també llenguadocians com ara Deseuse (de s'euse "de l'alzina"), Despuèg (des puèg "del puig").
- A l'article del sard (su, sa, s’, sos, sas; i issu, issa, issos, issas rere preposició i conjunció acabades en consonant).
