Història d'Alacant

De Viquipèdia

Els orígens d'Alacant es remunten probablement a la civilització ibera. Hi existeixen restes arqueològiques de factories comercials fenícies (el Palmerar d'Elx, Banys de la Reina al Campello, etc...) que pressuposen l'existència d'una factoria similar a Alacant, on més tard colons grecs de Focea, en Àsia Menor, fundaren un assentament anomenat Akra Leuka (Sima Blanca) en l'any 324 aC. En l'any 201 aC els romans s'apoderen de la ciutat i el canvien pel nom de Lucentum, ciutat dels contestans a la província Tarraconense, a la que els romans van donar el dret llatí (ius lati). Si bé el nom es tractava d'una llatinització de la ciutat, a la qual s'hi referia pel nom iber de Leucanti, que només existí als mapes romans.

Taula de continguts 1 Edat Mitjana 1.1 Període islàmic 1.2 Colonització feudal 2 Edat Moderna 3 Època Contemporània 4 Segle XX

[edita] Edat Mitjana

[edita] Període islàmic

Entre el 718 i el 4 de desembre de 1248 la vila romanguè sota dominació dels àrabs, a la demarcació territorial del Xarq al-Àndalus, els quals posen de nom Medina Laqant o Al-Laqant, origen directe del nom actual en valencià, Alacant. Durant aquest temps s'hi instal·len contingents andalusins d'origen àrab, siri i berbers, en finques situades al voltant de la falda del Benacantil, en la sima del qual ja hi existia ençà un petit fortí.

Aquest primitiu establiment alto-medieval és l'origen del centre urbà de l'actual ciutat, entre el barri de Santa Creu, darrere del Benacantil, i el Raval Roig, a la costa. Al s. XI hi havia una mesquita amb púlpit, segons el cronista al-Edrixí, i més endavant esdevendria un important port comercial per a l'exportació de cordatges fets amb espart i sosa. Durant el desmembrament del Califat de Còrdova la vila pertanguè a les Taifes de Dénia i de Múrcia en diferents moments.

[edita] Colonització feudal

En virtut del Tractat de Cazola (Sòria 1179) entre Alfons VII de Castella i Alfons II d'Aragó, la frontera meridional per assolir d'Aragó es fixava a la línia que anava des de Biar a Castalla, Xixona i Calp, la qual cosa suposava, que Alacant restava com a zona d'expansió castellana. El 1243 Muhamad ben Hud signà el Pacte d'Alcaràs amb l'infant Alfonso, --desprès Alfons X el Savi de Castella-- i posa el regne mudita de Múrcia sota protectorat castellà. Però el governador d'Alacant, Zayyan ben Mardanis, no acceptà el pacte i es negà a a sotmetre’s a la sobirania castellana, fins que adossament de l’infant Alonso li va obligar a partir cap a Tulis el 1247, data en què s'instaurà la sobirania castellana a Alacant. El 1244 el Tractat d'Almizra havia fixat punt per punt els límits de l'expansió aragonesa i castellana a la línia Biar-La Vila Joiosa. Alacant va quedar per a Castella. Tot i que al principi es va procedir a repoblar la ciutat, la manca de pobladors cristians suficients i raons econòmiques aconsellaren la permanència de la població musulmana.

Entre 1264 i 1266 Alacant romangué immersa en la rebel·lió mudéjar (vegeu Les revoltes d'Al-Azraq a l'Edat Mitjana al País Valencià) que va estendre's pel Regne de Múrcia, la qual cosa va obligar Jaume I "el Conqueridor" a intervenir militarment en ajuda del seu gendre, Alfons X el Savi. Des del principi Alfons X el Savi, tractà d’instal·lar un nombrós grup de cristians, atesa la importància militar i mercantil de la vila, però el procés repoblador fou lent i es perllongà al llarg de tot el segle XIII, encara que és poc conegut, per la desaparició dels Llibres del Repartiment. Els repobladors castellans, catalans, i aragonesos reberen tot tipus de privilegis i franquícies per tal de facilitar el seu assentament. Començant pel Fur Reial (agost 1252), l'organització del govern municipal (bala, jutge, mostassaf, escrivà, repartiment de heretats, dotació d'un extens raval, exempcions fiscals, fixació d'aranzels almoixerifat), impuls del seu port, al que se li va concedir el 1271, juntament amb el de Cartagena, l'exclusivitat d'embarcament vers a Ultramar.

Malgrat tot la repoblació era lenta i el rei es veia forçat a obligar la residència dels beneficiaris de la intervenció militar de Jaume II al Regne de Múrcia aprofitant els problemes successoris castellans. Alacant fou conquerida l'abril del 1296, darrere d'una heroica resistència de l'alcaid de la fortalesa Nicolau Pérez, Jaume II respectà els privilegis i institucions anteriors, encara que adaptant-les a la nova situació política, particularment després de la incorporació d'Alacant al Regne de València (Sentència Arbitral de Torrelles, 1304, i Tractat d'Elx, 1305). Els Furs de València, regiren en avant la Vila.

El segle XIV fou una etapa de creixement fins els anys quaranta, encara que ja en 1333, la fam es deixà sentir a Alacant, primera senyal de la crisi que s'acostava: la guerra de la Unió (1348), la pesta negra (1348) i la guerra dels dos Peres (Pere I de Castella - Pere IV), entre 1356 i 1366, que al territori alacantí hi tingué un del seus principals escenaris. La vila estigué en poder dels castellans i la seua població emigrà, morí o caigué captiva, restant buida. Amb la pau s'inicià la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudèjars pràcticament desaparegueren i els jueus foren una minoria. Pere IV dictà nombroses mesures per tal de restaurar l'economia i la pau social, encara que en 1391 no es va poder evitar l'atac contra els jueus, que van desaparèixer de la societat alacantina.

[edita] Edat Moderna

Durant el segle XV Alacant continuà creixent i una pròspera agricultura orientada devers l'exportació (vi, fruits secs, espart) impulsaren un notable desenvolupament del port i d'una classe mitjana que controlava el govern municipal. L'únic conflicte bèl·lic fou la guerra amb Castella de 1430, de conseqüències menors que les anteriors. La població continuà creixent i el 1510 era la cinquena del regne. Aquest progrés va servir de justificació a Ferran el Catòlic per a enlairar-la del rang de vila al de ciutat en 1490.

Des de l'obtenció del títol de ciutat el desenvolupament institucional econòmic i demogràfic d'Alacant és palpable. El seu port es va convertir durant l'Edat Moderna en el més important de l'Antic Regne de València, i va propiciar l'assentament de colònies de comerciants estrangers que van imprimir gran dinamisme al tràfic mercantil. La construcció de l'embassament de Tibi a finals del segle XVI va permetre d'assegurar les produccions de la propera horta, de les que el raïm -i conseqüentment el vi - s'erigí en el producte més remunerador junt amb la barrella, l'espart i els fruits secs. El port a més a més es convertí en un excel·lent punt d'eixida de les llanes castellanes i en un eficaç redistribuidor d'alguns productes colonials i de saladures arribats des del nord d'Europa.

El desenvolupament econòmic va permetre a Alacant arrebatar a Oriola, el 1647, la capital de la Batlia meridional valenciana i, ja el 1785, la creació d'un Consolat del Mar independent del de València. Alacant fou objectiu militar en tots els conflictes bèl·lics. Així, va ser pràcticament destruïda el 1691 per l'esquadra francesa que comandava l'almirall Jean II d'Estrées, i durant la Guerra de Successió l'ocuparen alternativament austriacistes i borbònics. La voladura parcial del Castell de Santa Bàrbara pel cavaller d'Asfeldt va determinar l'eixida dels aliats de la ciutat i el triomf borbònic en aquesta banda del regne valencià. La guerra del francès va deixar-hi les seues seqüeles com a conseqüència de la crisi de subsistència i de les despeses militars que exigí, i això que les tropes franceses no aconseguiren ocupar-la.

[edita] Època Contemporània

El tarannà obert i liberal dels alacantins es va fer palès al llarg del segle XIX i d'això hi ha sobrades mostres: goig popular per la Constitució de Cadis i la desaparició de la Inquisició, grans dificultats per a conformar un batalló de voluntaris reialistes el 1824 per a reprimir els liberals, rebel·lió de Pantaleón Boné el 1844, recolzament a la Vicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al sexenni revolucionari que enllumenaria la I República Espanyola. El primer club republicà s'obrí a Alacant pels volts del novembre de 1868; aquesta tendència política triomfà a les eleccions municipals de 1870.

La província d'Alacant va nàixer com a tal a les Corts liberals de 1822. Trenta anys desprès s'inauguraven les obres del ferrocarril Madrid-Alacant, culminades el 1858 amb l'enllaç d'Alacant i Almansa. El trànsit del segle XIX al XX mostra un lent creixement de la població a l'elevat nombre d'immigrants i a l'alt índex de mortalitat, producte de la crisi de subsistències i les freqüents epidèmies.

[edita] Segle XX

Durant el període 1920-1935 l'economia alacantina es va decantar devers la indústria, restant l'agricultura sumida en una segona crisi. Les eleccions generals de febrer del 1936 donaren el triomf a Alacant al Front Popular i la guerra civil desencadenada per la rebel·lió militar de juliol del 1936 va fer que la ciutat suportés les conseqüències de manera tràgica.

A l'inici de la guerra, el bàndol sublevat fracassà un intent de posar-la a setge des d'Oriola i d'altres poblacions del Baix Segura. Un altre succés d'importància va ser l'afusellament de José Antonio Primo de Rivera, que es trobava a la presó d'Alacant. Tanmateix, la ciutat va ser escenari de 71 bombardejos sobre la població civil que van causar la mort a 481 persones i l'enderrocament de 705 edificis. El pitjor atac fou realitzat pel bombardeig d'avions italians Savoia el migdia del diumenge 25 de maig de 1938, on moriren més de 300 persones, en gran part dones i nens que es trobaven fent cua al Mercat Central. La majoria dels historiadors actuals experts en la Guerra Civil Espanyola coincideixen a equiparar-ho amb la massacre de Guernica.

No obstant això, la ciutat es va mantenir fidel a la República fins el darrer instant, i era objecte de l'estratègia de debilitament psicològic com, per exemple, el llançament de pa blanc envoltat de lemes feixistes en època de fam. En ser la darrera població a caure en mans de les tropes del general Franco, al seu port es visqueren escenes dramàtiques entre els que esperaven bucs per a sortir cap a l'exili. Al capvespre del 30 de març de 1939, entraven a la ciutat les unitats de la Divisió Littorio, comandada pel general Gambarà, amb una desfilada visiblement ostentosa davant de l'Ajuntament i els principals carrers de la ciutat.

La repressió subseqüent fou notable, principalment quan es considerà la ciutat i província com a "roja" i perillosa, veient-se obligades les mateixes autoritats del règim a combatre aquest sentiment. La dècada dels seixanta contemplà el fenomen del desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, encara que a nivell polític l'estroncament era evident. La mort del general Franco el novembre de 1975 i el conseqüent adveniment de la democràcia marquen, de manera clara, l'avenir de la ciutat.

El 19 d'octubre de 1982 queien 220 mm a la ciutat, un nou rècord de pluja en menys de 24 h que va causar nombroses pèrdues materials. La Rambla de les Ovelles arribaria als 400 m³/s el seu récord històric i sembaria el caos al barri de Sant Gabriel, amb dos morts, el que va motivar que després de la riuada fora canalitzat. El 30 de setembre de 1997 es torna a batre el rècord de pluja amb 270 mm i la ciutat va sofrir les pitjors inundacions de la seua història, amb quatre morts i una altura de les aigües que en alguns barris com Platja Sant Joan o Sant Agustí van alcançar-se més d'un metre. Les pèrdues econòmiques van ser molt quantioses, sobre tot al centre de la ciutat i les platjes el que va motivar un gran pla de defensa anti-riuades, l'efectivitat del qual encara s'ha de provar.