Espàrtac

De Viquipèdia

Espàrtac (Spartacus, en llatí) (v. 120 aC^[1] – v. 70 aC), seguint els historiadors de l'antiga Roma, fou un gladiador traci en règim d'esclavatge que esdevingué el líder (o un dels líders) del fracassat alçament d'esclaus contra la República de Roma coneguda com la Tercera Guerra Servil.

Poc es coneix sobre Espàrtac abans dels fets de l'alçament i la guerra i les fonts històriques són escasses i sovint contradictòries. La seva lluita, sovint presentada com la lluita dels oprimits per aconseguir la seva llibertat en front l'aristocràcia esclavista de Roma, ha trobat noves interpretacions entre els historiadors romans moderns, sobretot a partir del segle XIX. La figura d'Espàrtac i de la seva revolta, així mateix, ha inspirat nombrosos escriptors i cineastes, els quals han recreat la figura d'Espàrtac com la d'un heroi popular de tots els temps.

Taula de continguts 1 La historiografia clàssica sobre Espàrtac 1.1 Els seus orígens 1.2 La Tercera Guerra Servil 1.2.1 La revolta de Càpua 1.2.2 Continuació de la guerra 1.2.3 L'elecció de romandre a Itàlia 2 La memòria d'Espàrtac als nostres dies 2.1 Fets polítics 2.2 Creacions artístiques 2.2.1 Pel·lícules 2.2.2 Literatura 2.2.3 Música 2.3 Videojocs 2.4 Esport 2.5 Other 3 Referències

[edita] La historiografia clàssica sobre Espàrtac

[edita] Els seus orígens

Les fonts antigues coincideixen en general en que Espàrtac provenia de les tribus tràcies que servien com a tropes auxiliars a l'exèrcit de Roma. Plutarc el descriu com "un traci de les tropes auxiliars nòmades",^[2] però aquesta interpretació és discutida per algun historiador (Konrad Ziegler). Plutarc també escriu que la dona d'Espàrtac, una sacerdotessa de la mateixa tribu, fou esclava com ell. Apià diu que fou "un traci per naixement, serví com a soldat amb els romans, però des de llavors fou fet presoner i venut per a fer de gladiador".^[3] Florus diu que fou "un mercenari tracià que passà a ser soldat romà, de soldat romà a desertor i lladre, i més tard, en consideració a la seva fortalesa, gladiador".^[4]

Tanmateix, l'estil "tracià" en la lluita de gladiadors consistí en l'ús, per part dels gladiadors, d'un escut rodó i d'una espasa curta o una daga,^[5] i aquest fet ha estat utilitzat per explicar que podria haver portat confusió a l'hora de determinar els orígens dels lluitadors, en els casos en que no estava provat un origen clar.

El nom d'Espàrtac fou força comú en la regió del Mar Negre: reis dels Cimmeris del Bòsfor^[6] i del Pontus^[7] el portaren i un "Spardacus"^[8] o "Sparadokos",^[9] tracià, pare de Seutes I d'Odrísia, és així mateix conegut.

[edita] La Tercera Guerra Servil

[edita] La revolta de Càpua

Espàrtac fou entrenat en una escola de gladiadors (ludo) propera a Càpua i pertanyent a Lentulus Batiatus. El 73 aC, Espàrtac i uns 70^[10] companys s'escaparen de l'escola de gladiadors. Prengueren els ganivets d'una botiga d'estris de cuina i una caravana plena d'armes i fugiren al mont Vesuvi, molt a prop de la moderna Nàpols. Allà es van unir a d'altres esclaus fugitius.

El grup assolà la regió, devastant i fent pillatge, tot i que sembla que Espàrtac mirava de reprimir-ho degut a que el seu principal objectiu era abandonar Itàlia per tornar a casa. Els altres líders de la revolta eren gladiadors de la Gàl·lia i de Germània, anomenats Crixus, Castus, Gannicus i Oenomaus així com un esclau jueu de nom David. Altres esclaus fugitius se'ls van unir, incrementant el seu nombre a diversos centenars, fins que el Senat decidí intervenir enviant-hi un inexpert pretor, Gai Claudi Glaber (el nomen podria haver estat Clodi i el praenomen és dubtós), amb una tropa de milicians reclutada cuita-corrents de prop de 3.000 homes. Els soldats assetjaren els revoltats al mont Vesubi, tot blocant l'única via d'escapament de la muntanya. Els rebels d'Espàrtac, però, elaboraren cordes amb els ceps i es despenjaren per una altre cara de la muntanya, atacant els soldats romans pels flancs en un atac sorpresa. No esperant-se cap problema per part d'un grapat d'esclaus, els romans no havien fortificat el seu camp ni havien posat els sentinelles adequats. Com a resultat, la majoria de soldats dormien i foren morts, incloent el mateix Gai Claudi Glaber. Després d'aquest succés, molts esclaus fugitius s'uniren al grup fins a formar un autèntic exèrcit.

[edita] Continuació de la guerra

Espàrtac es va anar acreditant com a un excel·lent estrateg militar i la seva experiència com a formador de tropes auxiliars va fer d'ell un formidable enemic, tot i que la major part dels seus homes tenien la formació pròpia d'esclaus dedicats al treball i els mancava formació militar. La temporada que estigueren acampats al Mont Vesubi, el qual en aquell temps estava inactiu i densament arbrat, els permeté de preparar-se de cara a la propera lluita amb les legions de Roma.

Degut al poc temps que transcorregué abans no tingueren necessitat d'entaular batalla, Espàrtac delegà la preparació de petits grups d'homes als gladiadors. Aquests homes s'encarregaven, així mateix, de la preparació de nous petits grups. Aconseguí així d'estendre una formació militar bàsica en unes poques setmanes. Les tropes d'Espàrtac derrotaren llavors dues legions romanes tretes de la frontera nord d'Itàlia, sota el comandament del pretor Varinius Glaber, enviades contra elles. Varinius va dividir en tres parts el seu exèrcit per mirar d'atrapar Espàrtac en una maniobra de tenalla, però aquest va derrotar separadament els dos ajudants de Varinius| i finalment a les del pretor mateix, arribant al punt de capturar els seus lictors i el seu propi cavall. Després marxaren cap a la costa més al sud, on passaren l'hivern fabricant-se armes i organitzant l'exèrcit. Des d'aleshores, els seguidors d'Espàrtac incloïen dones, nens i vells que s'havien anat incorporant. Per la primavera, amb un exèrcit d'uns 70.000 homes, marxaren en direcció al nord, cap a la Gàl·lia.

El Senat, alarmat, envià els dos cònsuls d'aquell any 72 aC, Gellius Publicola i Gnaeus Cornelius Lentulus Clodianus, cada un amb una legió, contra els rebels. Crixus volia restar a Itàlia fent pillatge, mentre que Espàrtac volia seguir cap el nord. Això féu que Crixus, juntament amb uns 30.000 gals i germànics, abandonés Espàrtac i posteriorment fos derrotat i mort pel propretor Arrio, adjunt al cònsul Publícola, a l'Apúlia. Espàrtac, en canvi, derrotà primer Lentulus, i després Publícola. Al Picenum, a la Itàlia central, Espàrtac desfé les tropes consulars i avançà cap el nord. En aquell moment, el continu flux de nous esclaus fugits, atrets pels èxits militars d'Espàrtac, féu que, segons Apià, les seves forces arribessin als 120.000 homes. A Mutina (actual Mòdena), tornaren a derrotar una altra legió, aquest cop sota les ordres de Gaius Cassius Longinus, el Governador de la Gàl·lia Cisalpina.

[edita] L'elecció de romandre a Itàlia

Aparentment, Espàrtac intentà de sortir d'Itàlia amb el seu exèrcit i passar a la Gàl·lia (actualment Bèlgica, Suissa i França) o fins i tot a Hispania per sumar-se a la revolta de Quint Sertori. Però sobtadament, va canviar de criteri i tornà enrera cap el sud. Les fonts afirmen que la decisió fou presa per la pressió dels seus seguidors, que volien continuar el pillatge. Tanmateix, aquesta qüestió és força controvertida perquè van tornar enrera just quan estaven a punt d'escapar a la Gàl·lia. Algun historiador creu que alguns dels seguidors d'Espàrtac, no combatents, pogueren passar els Alps i marxar als seus països respectius.

La resta marxaren cap el sud i derrotaren novament dues legions romanes dirigides per Marcus Licinius Crassus, que en aquell temps era l'home amb la més gran fortuna de Roma. Al final del 72 aC, Espàrtac acampà a Rhegium (Reggio Calabria), prop de l'Estret de Messina.

Espàrtac intentà un pacte amb els pirates cilicis, per mitjà del qual les seves tropes fossin embarcades fins a la costa de Sicília, però l'acord no reexí. Al començament de l'any 71 aC, vuit legions de Cras van aïllar l'exèrcit d'Espàrtac a Calàbria. Amb la mort de Quint Sertori, el Senat decidí cridar les legions de Gneu Pompeu Magne d'Hispania, així com les de de Marcus Terentius Varro Lucullus de Macedònia.

Espàrtac maniobrà per trencar les línies de Cras i escapar cap a Brundisium (avui Brindisi), però les forces de Pompeu els interceptà a la Lucània i els esclaus foren forçats a entaular batalla prop del riu Silarus. Hom creu que Espàrtac va morir en la batalla, però tanmateix mai es va poder identificar el seu cadàver. Després de la batalla, els legionaris alliberaren 3.000 presoners del campament dels rebels.

La represàlia dels romans foren cruels: 6.600 seguidors d'Espàrtac foren crucificats al llarg de la Via Àpia entre Brundisium i Roma. Cras no va donar mai ordres de despenjar els cossos i els viatgers foren forçats a observar-los durant anys, potser dècades, després de la batalla.

Al voltant de 5.000 esclaus, tanmateix, escaparen. Van marxar cap el nord i foren anihilats per Pompeu, el qual va tornar després cap a Hispània. Pompeu fou aclamat com un heroi a Roma, mentre que Cras rebé només una senzilla celebració.

[edita] La memòria d'Espàrtac als nostres dies

[edita] Fets polítics

• Toussaint L'Ouverture i el seu successor Jean-Jacques Dessalines dirigiren la rebel·lió dels esclaus en la Revolució d'Haití (1791—1804), derrotant els exèrcits d'Espanya, la Gran Bretanya i la França de Napoleó Bonaparte. Toussaint fou anomenat l'"Espàrtac negre" per un dels seus rivals, el Comte de Lavaux [1].
• Espàrtac ha estat inspiració de nombrosos revolucionaris en els nostres temps. L'exemple més notable el constituí la Lliga espartaquiana durant la República de Weimar, així com una "Organització anti-feixista Spartacus" sorgida durant els anys 70 del segle XX a Àustria.
• Karl Marx digué que Espàrtac havia estat el seu heroi, citant-lo com a ...el més "bon tipus" que l'antiguitat té per oferir.
• El revolucionari marxista sud-americà Che Guevara fou també un gran admirador del tracià.

[edita] Creacions artístiques

[edita] Pel·lícules

• Stanley Kubrick féu, l'any 1960, l'adaptació més famosa de la vida dels esclaus revoltats per al cinema a partir d'una novel·la de Howard Fast i guió de Dalton Trumbo: Espàrtac, amb Kirk Douglas de protagonista. La frase "Sóc Espàrtac" ha estat referenciada en nombroses altres cintes, programes de televisió i altres usos comercials.
• El 2004, la novel·la de Fast fou adaptada, amb el mateix nom d'Espàrtac, per a una tele-sèrie de la cadena nord-americana USA Network, amb Goran Višnjić en el paper protagonista.
• El 1996, en la pel·lícula The Wonders, de Tom Hanks, el bateria Guy Patterson cita l'expressió "Sóc Espàrtac!" diverses vegades i fin i tot grava una cançó amb aquest títol.

[edita] Literatura

• La novel·la històrica de Howard Fast Espàrtac.
• Arthur Koestler escrigué una novel·la sobre Espàrtac anomenada Els gladiadors.
• Una altra novel·la titulada Espàrtac de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon.
• Espàrtac és un dels principals protagonistes de la novel·la Fortune's Favorites (Favorits de la fortuna, en català) de Colleen McCullough. McCullough segueix la teoria de que Espàrtac era un soldat romà renegat i s'aferra a fet de que el seu cadàver no fou mai identificat.
• L'escriptor italià Rafaello Giovagnoli escrigué una altra novel·la històrica titulada Espàrtac el 1874. Aquesta novel·la fou després traduïda i publicada en diversos països europeus.
• Hi ha una altra novel·la, Els estudiants d'Espàrtac (Uczniowie Spartakusa), de l'escriptora polonesa Halina Rudnicka.
• L'obra Spartacus to the Gladiators at Capua del reverend Elijah Kellogg ha estat utilitzada per practicar l'oratòria en anglès per part de moltes generacions d'escolars.
• Espàrtac també apareix en el llibre La mort dels reis de Conn Iggulden.
• Espàrtac i els gloriosos gladiadors, de Toby Brown, també forma part d'una col·lecció de llibres d'història per a infants.
• En la novel·la Bolo Rising de William H. Keith, el personatge "Hector" és basat en la figura d'Espàrtac.

[edita] Música

• Espàrtac és un ballet, amb partitura del compositor Aram Khachaturian.
• El grup alemany Triumvirat editaren l'àlbum Spartacus el 1975.
• El grup The Farm va debutar el 1991 amb l'àlbum Spartacus.
• Jeff Wayne edità el 1992 la seva recopilació musical Jeff Wayne's Musical Version of Spartacus.
• La banda de punk/rock anti-feixista Angelic Upstarts editaren el 2004 un àlbum titulat Sons of Spartacus.
• "Spartacus" és el nom de la segona cançó del primer àlbum del grup The Fall of Troy.
• "I Am Spartacus" és un tema que registra el soroll d'una persona inhalant intensament i que ha estat utilitzat sovint com a introducció en diversos estils musicals (tecno, samba, etc.).

[edita] Videojocs

• El videojoc Independence War: Defiance utilitza la figura d'Espàrtac.
• Espàrtac surt en el joc de taula Heroscape en la fase coneguda com la Thora's Vengeance.
• En el popular joc d'estratègia Roma: Guerra Total, Espàrtac és un dels personatges principals.

[edita] Esport

• El FC Spartak de Moscou i la Societat esportiva Spartak són així conegudes en honor d'Espàrtac^[11].
• Les Espartaquíades eren una competició esportiva semblant a uns Jocs Olímpics pels països del bloc soviètic.^[12],

[edita] Other

• Adam Weishaupt, francmaçó i suposat fundador dels Il·luminats, utilitzà el nom "Spartacus" per signar els seus escrits.
• En la pel·lícula del 2003 The Recruit, James Clayton (interpretat per Colin Farrell), crea un programa de software anomenat "Spartacus", que pot controlar tots els programaris informàtics en una àrea determinada. Els estudiants que l'havien creat s'autoanomenaven "la revolta dels esclaus".
• En el joc d'estratègia "Warhammer 40000", el personatge "Angron" té molta semblança amb Espàrtac.
• La mascota de l'equip dels Ottawa Senators és un lleó de nom "Spartacat", jugant amb la figura d'Espàrtac, ja que el símbol de l'equip és un senador romà.
• "Spartacus 7s" és un equip de rugby-set internacional creat el 2006.
• Spartacus Books, fundada el 1973, és una llibreria anarquista que funciona com a cooperativa i és atesa per voluntaris a Vancouver, Canadà.

[edita] Referències