Dionís el Vell

De Viquipèdia

Dionís el Vell o Dionisi el Vell (Dyonisius, Διονύσιος vers 431 aC-367 aC) fou tirà de Siracusa.

Va néixer el 431 aC o 430 aC i va accedir al poder als 25 anys. Era fill d'una família benestant i el seu pare es deia Hermòcrates. El líder del partit aristocràtic es deia també Hermòcrates però no eren la mateixa persona.

Va participar en l'intent d'Hermòcrates (el cap del partit) de recuperar el poder des de l'exili i va resultar ferit greu. Es va salvar i va servir en la guerra contra els cartaginesos que havien envaït l'illa sota Anníbal, fill de Giscó i havien destruït o reduït Selinunt, Himera i Agrigent.

El relatiu fracàs del general Dafneu en el setge d'Agrigent va crear una gran hostilitat contra els demòcrates, i Dionís va presentar l'acusació contra els generals a l'assemblea popular; va tenir el suport de l'historiador Fílist (Philistus, Philistos) i d'Hipparí (Hipparinus, Hipparinos) homes influents, amb qui va fer aprovar el decret de destitució de Dafneu i els altres generals republicans i el nomenament d'altres que li eren més favorables, entre els qui estava ell mateix (desembre del 405 aC).

Aviat va voler assolir en solitari el poder; va fer cridar als exiliats, molts del quals eren partidaris d'Hermòcrates que el van reconèixer ràpidament com el seu líder natural; encarregat d'una expedició a Gela, va aprofitar aquestes tropes i sobtadament va retornar a Siracusa i va presentar a l'assemblea una moció; els col·legues de Dionís a la direcció de l'estat foren acusats de cooperar amb l'enemic, i Dionís fou nomenat strategos autocrator (general únic, primavera del 405 aC). Segons Plutarc inicialment va tenir un col·lega, Hipparí, però la seva autoritat fou efímera o nominal perquè no torna a aparèixer.

Va crear una guàrdia personal de mil homes i va doblar la paga dels soldats. Es va casar amb la germana d'Hermòcrates la qual cosa li va garantir el suport de tota l'oligarquia, i llavors es va sentir prou fort per fer executar Dafneu i Demarc, els caps de l'oposició.

La seva primera campanya fou contra els cartaginesos, però no fou afortunada; va avançar cap a Gela, assetjada per Himilcó, però allí fou derrotat i es va retirar prudentment emportant-se els habitants de Gela i de Camarina.

Això li va suposar perdre la popularitat, fel del qual els seus opositors se'n van poder aprofitar i van fer una revolució que per un dia va tenir el control de Siracusa, però l'exèrcit de Dionís els va expulsar; la seva dona va morir en aquest episodi assassinada pels revolucionaris. Mentre va esclatar la pesta entre l'exèrcit d'Himilcó, i aquest va oferir la pau, que es va signar poc després (405 aC).

Va començar a construir una fortalesa a l'illa Ortígia (Ortygia), on finalment va establir la seva pròpia residència, on no va permetre l'accés de cap persona excepte la gent de la seva confiança. Va recuperar el favor del poble repartint terres i cases i augmentat el nombre de ciutadans en admetre emigrants d'altres llocs i lliberts. Això posava en perill el predomini dels oligarques i les tropes enviades en expedició contra el sículs es van revoltar, i se'ls van unir els exiliats; els rebels es van establir a Etna, i Dionís es va refugiar a Ortígia; va aconseguir fer front a la situació amb un cos de mercenaris campanis, i mercès a les dissensions entre els revoltats, dels quals una part se li van sotmetre i la resta va romandre a Etna.

Després Dionís va fer desarmar tots els ciutadans sospitosos i finalment va conquerir la fortalesa d'Etna

A continuació va fer la guerra contra les ciutats calcídides de l'illa: Naxos, Catana i Leontins foren ocupades successivament per la força o per traïció, i els seus habitants venuts com a esclaus o obligats a emigrar a Siracusa; Naxos fou destruïda, i a Catana es van establir els mercenaris campanis (403 aC).

Durant uns anys es va dedicar a reforçar el seu poder i a preparar la guerra contra Cartago. Va engrandir el port que ara podria acollir centenars de vaixells, incloent Epipoles (Epipolae).

El 397 aC es va considerar prou fort per fer la guerra a Cartago; disposava de nombrosos mercenaris i centenars de vaixells amb molts quadrirrrems i quinquerrems que es veien per primera vegada. Els cartaginesos, que sortien d'una terrible pesta, no estaven preparats. Els grecs de Gela, Agrigent, Himera i Escinos (Scinus, Scinos), ciutats tributaries de Cartago segons el tractat del 405 aC, es van aliar a Dionís; els sículs i sicanis de l'interior que eren ferms aliats de Cartago també es van passar a Dionís.

Dionís va entrar en el territori cartaginès sense oposició i va assetjar Mòtia, una de les principals fortaleses cartagineses que fou conquerida després d'un setge. Segesta fou assetjada però va resistir.

El 396 aC va arribar una flota cartaginesa sota Himilcó, el que va canviar el curs de la guerra; sículs i sicanis van retornar a la obediència cartaginesa; Mòtia fou recuperada, i Himilcó va avançar fins a Messana que fou assaltada i destruïda. La flota siracusana dirigida per Leptines, germà de Dionís, fou destruïda. El tirà no va voler arriscar les seves forces de terra i es va retirar cap a Siracusa. Assetjat pels cartaginesos per mar i terra i abandonat pels seus aliats de l'illa, la situació era desesperada quan la pesta va tornar a aparèixer entre els púnics. En assabentar-se de la situació Dionís va fer un atac sobtat per terra i mar i va derrotar els cartaginesos; una gran part de la flota púnica fou cremada. Els cartaginesos van haver de capitular a canvi d'una sortida lliure, però havien de deixar els mercenaris i abandonar els seus aliats. No va seguir cap tractat de pau formal però el desastre patit i alguna revolta a l'Àfrica van impedir als cartaginesos renovar el seu intent fins el 393 aC.

En aquest any (393 aC), sota la direcció de Magó, successor d'Himilcó, i amb el suport de sículs, els cartaginesos van avançar fins a Messana, però foren derrotats per Dionís prop d'Abacaenum. El 392 aC, després de rebre reforços, Magó va avançar altre cop cap a Siracusa, però Dionís, amb el suport del tira Agiris d'Agurion (Agyrion o Agyrium), va poder tallar els subministraments de l'enemic i finalment Magó va haver de demanar la pau, que es va signar i segons el qual Cartago deixava de protegir als seus aliats a l'illa (especialment als sículs) i cedien Tauromenium, i en la resta es confirmaven les posicions anteriors.

Amb les mans lliures a l'illa va començar els seus projectes contra les ciutats gregues d'Itàlia. Aliat a Locris després del seu casament amb Doris, la filla d'un dels caps de la ciutat, el seu objectiu fou Rhègion, on a més a més es refugiaven els exiliats. Dionís va establir a Messana una colònia de ciutadans de Locris (i de la seva ciutat depenent de Medama) . Les ciutats d'Itàlia, que patien la pressió dels pobles de l'interior, van formar una lliga defensiva tant contra els bàrbars com contra Dionís però aquest es va aliar als lucans als qui va enviar una flota dirigida pel seu germà Leptines (390 aC). El 389 aC va derrotar a la Lliga al riu Heloros i mercès a això va poder sotmetre Caulònia, Hipponium, i finalment, després d'un setge d'onze mesos, Rhègion (387 aC). Molts dels habitants d'aquestes ciutat foren enviats a Siracusa, i els seus territoris donats a Locris.

Dionís va arribar així a la cimera del seu poder. Governava tota Sicília oriental directament o per aliats interposats, i tot el sud d'Itàlia a través de Locris. Va combatre els pirates etruscs contra els que va enviar una flota de 60 trirrems amb la que va conquerir Pyrgi el port de Caere, i va saquejar el temple de Matuta. També va fer una expedició a Còrsega però no s'hi va establir. Va fundar una colònia a Lissa a la mar Adriàtica, i un altra a Àdria al Picè; segurament també va fundar Ancona. Va ajudar als espartans contra els atenencs per impedir que aquests s'apoderessin de Còrcira (373 aC) i contra el poder emergent de Tebes. El seu comerç amb les tribus del vènets està testimoniat per les troballes. Als il·liris els va ajudar en contra dels seus veïns els molossos d'Epir, i es va aliar als gals que s'havien establert a Itàlia i dels que va contractar mercenaris.

El 383 aC la guerra amb Cartago es va renovar per un temps; es van lliurar dues grans batalles, una guanyada per cada bàndol, en llocs desconeguts; a la guanyada per Dionís el general Magó va morir; a la segona els siracusans foren derrotats amb fortes pèrdues. La pau que va seguir establia el riu Halicos com a frontera. Una nova guerra va esclatar el 368 aC i en aquesta lluita les forces de Dionís van arribar fins a l'extrem occidental de Sicília i van assetjar Lilibea; en arribar l'hivern es van aturar els combats i Dionís va morir abans de la seva continuació (367 aC).

Dionís va enviudar de la seva primera muller la filla d'Hermòcrates, i després es va casar el mateix dia i al mateix moment amb dues dones a la vegada: Doris, fills d'un cap de Locris, i Aristòmaca, filla del seu antic amic Hipparí. Amb Doris va tenir tres fills dels quals el gran, Dionís, fou el successor. Amb Aristòmaca va tenir 4 fills, dos mascles (Hipparí i Niseu) i dos filles (Sophrosyne i Arete).

La seva biografia fou escrita per Fílist (Philistus), per Èfor de Cumes (Ephoros) i per Timeu, però les seves obres no s'han conservat i només resten les referències de Diodor de Sicília.