Selinunt
De Viquipèdia
Selinunt (Selinus , Σελινοῦς)at Torre dei Pulci) fou una de les principals ciutats gregues de Sicília a la costa sud-oest, a la desembocadura del riu Selinus o Selinos, a uns 6 km a l'oest d'Hypsas (Belici).
Fou fundada com a colònia per Megara Hiblea sota la direcció de Pammilos, uns cent anys després de la fundació de la ciutat mare, reforçats per un cos de colons de Megara a Grècia. La data es fixa vers el 628 aC però Diodor de Sicília la situa vers el 650 aC i Jerònim de Càrdia vers el 654 aC. La primera es la data mes probable. El seu nom derivava del julivert (σελινὸς) que creixia a la zona, i que figura a les monedes de la ciutat. Era llavors la colònia mes occidental.
El 580 aC apareix la ciutat en guerra contra la veïna Segesta, que no era ciutat grega, la qual va obtenir la victòria mercès a l'ajut d'emigrants de Rodes i Cnidos que després van fundar Lipara. Les guerres amb Segesta van continuar per molt de temps.
El 454 aC eren altre cop probablement en guerra (Diodor diu que Segesta era en guerra amb Lilibea, que encara no existia). El riu Mazaros, a uns 20 km a l'oest, era la frontera entre Segesta i Selinunt, i aquesta darrera tenia un empori a la seva desembocadura. Per l'altre costat s'estenia fins a l'Halycos (Salso) a la desembocadura del qual es va fundar Heraclea Minoa.
De la seva història interior es coneix poca cosa. Primer governada per l'oligarquia va passar després a ser governada per dèspotes i vers el 510 aC estava sota el govern del tirà Peitàgores, que fou enderrocat per l'espartà Eurileon que va assolir el poder però fou enderrocat al seu torn per una revolta popular.
El 480 aC la ciutat va abraçar el partit cartaginès durant la gran expedició d'Amilcar. El contingent de Selinunt ofert als cartaginesos va arribar tard. Torna a ser esmentada la ciutat el 466 aC ajudant als siracusans per enderrocar a Trasibul.
El següent període fou de prosperitat i opulència. Tucídides la descriu el 415 aC com a ciutat opulenta i rica amb moltes riqueses acumulades als seus temples. Diodor també parla d'un llarg període de tranquil·litat i d'una nombrosa població a aquesta època.
El 416 aC la disputa entre Segesta i Selinunt va originar l'expedició atenenca del 415 aC: Selinunt va demanar ajut a Siracusa i va bloquejar Segesta per terra i mar. Els segestans van demanar ajut a Atenes. Segurament els assetjants es van haver de retirar a l'arribada dels atenencs ja que no es torna a parlar del setge. Els atenencs van obligar a Selinunt a sotmetre's en termes moderats, i van dirigir el seu principal esforç contra Siracusa. Selinunt es esmentada com aliat de Siracusa a la que va proveir d'auxiliars, i les forces espartanes enviades en ajut de Gilipos van desembarcar a la primavera del 413 aC a la ciutat, després de ser empesos per una tempesta cap a l'Àfrica.
La derrota dels atenencs va deixar a Segesta en mans de Selinunt i els seus aliats. Segesta va cedir sense condicions el districte fronterer objecte de disputa però Selinunt aviat es va considerar insatisfeta i va fer nous atacs a Segesta, que va haver de demanar l'ajut de Cartago, ajut que finalment fou concedit; segestans i la força expedicionària cartaginesa van derrotar a Selinunt en una batalla (410 aC) i a la primavera següent un fort exercit cartaginès dirigit per Anníbal (net d'Amilcar que havia mort a Himera) va desembarcar a Lilibea i de allí va passar a Selinunt. La ciutat no estava ben preparada per la defensa, amb les fortificacions en mal estat, i no va rebre ajut a temps de Siracusa, Agrigent i Gela com esperava. Selinunt va fer una defensa desesperada, primer a les muralles i després casa per casa, però els cartaginesos, després de 10 dies de lluita, van ocupar la ciutat i bona part dels defensors foren executats (uns 16000 habitants van morir, uns 5000 foren fets presoners i només 2600 es van poder escapar cap a Agrigent sota la direcció d'Empèdion).
Anníbal va destruir les muralles, però va permetre als habitants sobrevivents que continuessin a la ciutat com a tributaris de Cartago. Uns pocs milers de sobrevivents es van establir a la ciutat sota direcció d'Hermòcrates. El 405 aC el tractat entre Cartago i Dionís el vell de Siracusa va confirmar a Selinunt com a possessió cartaginesa, però la ciutat ja no va recuperar el seu antic poder. El riu Halicos fou establert con a límit oriental.
El 397 aC Selinunt es va declarar a favor de Dionís el vell durant la guerra contra Cartago, però al tractat de pau del 383 aC la ciutat va tornar a Cartago i l'Halicos confirmat com a frontera oriental. Poc abans de morir Dionís la va recuperar per les armes, però fou una dominació efímera.
Encara el 314 aC el riu Halicos va ser confirmat com a frontera en el tractat entre Cartago i els cartaginesos. En aquest darrer Selinunt, Heraclea Minoa i Himera eren confirmades com a possessions cartagineses "com abans".
El 276 aC durant l'expedició de Pirros a Sicília, Selinunt se li va sotmetre voluntàriament després de la conquesta d'Heraclea Minoa pel rei epirota, però a la seva sortida dos anys després Selinunt va tornar a Cartago.
Era possessió cartaginesa al començar la primera guerra púnica i el seu territori fou teatre d'operacions militars. Vers el 250 aC, quan els cartaginesos van decidir concentrar la defensa en alguns punts concrets, els habitants foren portats a Lilibea, i Selinunt fou destruïda. Probablement mai fou reconstruïda.
Plini el Vell no esmenta el nom i Estrabó diu que era una ciutat extingida. Ptolemeu esmenta el riu sense anomenar la ciutat. Les Thermae Selinuntiae esmentades en temps del romans (mes tard, sota l'imperi es esmentada com Aquae Labodes o Labores), eren a força distancia de l'antiga ciutat (a uns 30 km a l'est) i correspon a la moderna Sciacca.
