Val??ry Giscard d'Estaing

De Viquip??dia

Val??ry Giscard d'Estaing
20?? President de la Rep??blica Francesa 3r de la V Rep??blica Copr??ncep d'Andorra
Mandat 27 de maig de 1974 ??? 21 de maig de 1981
Precedit per	Georges Pompidou Interinament Alain Poher
Succe??t per	Fran??ois Mitterrand
Ministre de Finances 3r de la V Rep??blica
Mandat 19 de gener de 1962 ??? 8 de gener de 1966
Precedit per	Wilfrid Baumgartner
Succe??t per	Michel Debr??
Ministre de Finances 7?? de la V Rep??blica
Mandat 16 de juny de 1969 ??? 27 de maig de 1974
Precedit per	Fran??ois-Xavier Ortoli
Succe??t per	Jean-Pierre Fourcade
Naixement	2 de febrer de 1926 Coblen??a (Ren??nia-Palatinat, Alemanya)
Partit pol??tic	Centre Nacional d'Independents i Agraris (1956-1962) Republicans Independents (1962-1978) Uni?? per a la Democr??cia Francesa (1978-2002) Uni?? pel Moviment Popular (2002-actualitat)
Parella	Anne-Aymone Giscard d'Estaing
Professi??	Pol??tic i funcionari
Religi??	Cat??lic Rom??

Val??ry Giscard d???Estaing (Coblen??a, Alemanya 1926) ??s un pol??tic franc??s, que ha estat President de la Rep??blica francesa del 1974 al 1981.

[edita] Biografia

Va n??ixer el 2 de febrer de 1926 a la ciutat de Coblen??a, poblaci?? situada a l'estat alemany de Ren??nia-Palatinat, fill d'un inspector de finances que treballava a les forces franceses que ocupaven la regi?? per fer pagar a Alemanya els tributs de guerra establerts al Tractat de Versalles. Despr??s d'estudiar en diversos liceus de Par??s i Clermont-Ferrand va allistar-se com a voluntari a la Segona Guerra Mundial, on fou condecorat amb la Creu de Guerra. Posteriorment estudi?? a l'Escola Polit??cnica i l'Escola Nacional d'Administraci?? i el 1952 gunay?? la pla??a d'inspector de finances.

[edita] Carrera pol??tica

El 1956 fou escollit diputat pel departament franc??s de Pu??i Domat, d'on era origin??ria la seva fam??lia. El 1959 fou nomenat secretari d'Estat de Finances i despr??s, a proposta del Primer Ministre Michel Debr??, el President Charles de Gaulle el nombr?? Ministre de Finances i Economia el 19 de gener de 1962, c??rrec que continu?? desenvoupant durant el govern de Georges Pompidou. La seva pol??tica d'estabilitzaci?? antiinflacionista el convert?? en un pol??tic impopular, i despr??s de la reelecci?? presidencial de 1965 fou substituit pel propi Michel Debr??.

El 1966 fund?? el Partit dels Republicans Independents, esdevenint el sector centrista i europeista de la majoria governtamental. En aquest sentint l'any 1969 es mostr?? partidari de la integraci?? del Regne Unit a la Comunitat Econ??mica Europea.

La seva postura enfront del President De Gaulle es feu cada vegada m??s cr??tica i el seu suport s'an?? matisant, un per??ode conegut popularment com oui, mais ("si, per??"). El 27 d'abril de 1969 propugn?? el "no" en el refer??ndum que provoc?? la dimissi?? del general De Gaulle. En les eleccions presidencials seg??ents inicialment s'inclin?? per recolzar la candidatura d'Antoine Pinay, per?? finalment s'un?? a Georges Pompidou que, despr??s de la seva elecci??, li confi?? novament el Ministeri d'Economia i Finances en el govern que presid?? Jacques Chaban-Delmas i que mantindr?? amb el de Pierre Messmer.

[edita] President de la Rep??blica

D'esquerra a dreta: Giulio Andreotti, Takeo Fukuda, Jimmy Carter, Helmut Schmidt y Val??ry Giscard d'Estaing a la cimera econ??mica del G7, el 16 de juny de 1978 a Bonn (Alemanya)

A la mort de Georges Pompidou decid?? presentar-se a les eleccions presidencials de maig de 1974. Amb el suport de Jacques Chirac aconsegu?? derrotar a la primera volta Jacques Chaban-Delmas. En la segona volta aconsegu?? derrotar, gr??cies a un debat televisat, el candidat de l'esquerra francesa Fran??ois Mitterrand, per la qual cosa fou escollit President de la Rep??blica Francesa el 19 de maig d'aquell any.

Des d'aquest c??rrec top?? sovint amb la Union des D??mocrates pour la R??publique, per la qual cosa propuls?? la creaci?? de la Union pour la D??mocratie Fran??aise ???de centre-dreta???, que arran de les eleccions legislatives del 1978 refor???? la figura del president.

Reformista moderat, intent?? modelar una societat ??liberal avan??ada??, amb mesures progressistes com la majoria d'edat als 18 anys, la construcci?? del primer tren d'alta velocitat (TGV en franc??s) o la legalitzaci?? de l'avortament (gr??cies al suport decidit de la seva ministra de salut, Simone Veil). Tanmateix, la crisi econ??mica mundial (crisi del petroli de 1973) i el conservadorisme dels grups que li donaven suport frenaren aquestes reformes, tot deixant pas a un final de mandat buit d'idees. Va mantenir les proves nuclears a la Polin??sia, el que va causar la dimissi?? del ministres Jean-Jacques Servan-Schreiber, en desacord amb la realitzaci?? d'aquestes proves.

En el terreny internacional va demostrar ser un fervent partidari de la construcci?? europea: defensa la idea dels Estats Units d'Europa des del principi de la seva carrera pol??tica. Va propugnar una "tercera via" entre l'Europa supranacional i l'Europa dels Estats. Va crear les Cimeres europees i va afavorir l'augment de compet??ncies del Parlament Europeu (el qual l'any 1977 passa a ser dirigit per Simone Veil), especialment en l'aspecte pressupostari. Tamb?? va impulsar la creaci?? de l'ECU, precedent de l'euro i primer intent consistent de crear una moneda ??nica a Europa.

Les forces del centre-dreta es dividiren en dimitir el seu primer ministre Jacques Chirac per a formar el partit gaullista Rassemblement pour la R??publique (1976), mentre centristes i liberals seguien Giscard a la Uni?? per a la Democr??cia Francesa (UDF), i Chirac fou substituit per Raymond Barre.

[edita] Esc??ndols

El 10 d'octubre de 1979 el setmanari sat??ric Le Canard Encha??n?? acus?? el President de la Rep??blica d'haver rebut del deposat Jean-B??del Bokassa, autoanomenat emperador de Centre-??frica regals consistents en diamants en el curs de visites oficials, amb un valor que el setmanari calcul?? en un mili?? de francs (uns 150.000 euros). Aquest assumpte ser?? justificat amb poca tra??a i prepot??ncia pel president, que pensava que les acusacions d'un peri??dic sat??ric no influirien en l'electorat, per?? al ser repr??s m??s endavant pel prestigi??s diari independent Le Monde, ser?? una pesada llosa que li far?? perdre les eleccions presidencials de 1981.

Menys d'un mes despr??s el seu ministre de Treball Robert Boulin fou acusat tamb?? pel setmanari sat??ric d'adquirir il??legalment propietats. El ministre aparegu?? mort, ofegat en un estany, i la subseg??ent investigaci?? determin?? que s'havia su??cidat.

[edita] Despr??s de la Presid??ncia

Tot i aquests esc??ndols que sacsegen el final del seu primer mandat, Giscard guanya la primera volta de les eleccions presidencials de maig de 1981. Jacques Chirac, tercer en la primera volta, no decid?? donar-li suport de manera expl??cita en la segona volta que l'enfrontava a Fran??ois Mitterrand, el qual guany?? les eleccions.

Continu?? en la pol??tica com a president del seu partit, l'UDF, fins que abandon?? el c??rrec el 1996, cedint el testimoni a mans de Fran??ois L??otard. En les eleccions legislatives de 1997 fou elegit novament diputat de la Union pour la D??mocratie Fran??aise per la circumscripci?? de Pu??i Domat. ??s membre de la comissi?? d'afers estrangers de l'Assemblea Nacional francesa. Ha presidit el Consell Regional d'Alv??rnia del 1986 al 2004 i, el 1997 president internacional del Consell de Municipis i Regions d'Europa.

Al desembre de 2001, en el Consell europeu de Laeken, se'l nomen?? president de la Convenci?? Europea, l'objectiu de la qual ??s simplificar els diferents tractats europeus i elaborar un projecte de Constituci??. Giscard present?? la Constituci?? europea el 15 de juliol de 2003. Encara que va ser signada pels 25 membres de la Uni?? Europea els procediments de ratificaci?? es van topar amb el vot negatiu en refer??ndum de francesos i neerlandesos.

Despr??s que fou derrotat en les eleccions regionals de 2004 fou nomenat membre del Consell Constitucional i senador vitalici. Des de 2003 tamb?? ??s membre de l'Acad??mia Francesa, any en el qual fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany.

[edita] Obres

• 1976: D??mocratie fran??aise (assaig), Fayard
• 1984: Deux fran??ais sur trois (assaig), Cie 12
• 1988: Le Pouvoir et la Vie (mem??ries) ??? tom I La Rencontre, Cie 12
• 1991: Le Pouvoir et la Vie ??? tom II L'Affrontement, Cie 12
• 1994: Le Passage (novel??la), Robert Laffont
• 1995: Dans cinq ans, l'an 2000, Cie 12
• 2000: Les Fran??ais, r??flexions sur le destin d'un peuple, Cie 12
• 2003: Giscard d'Estaing pr??sente la Constitution pour l'Europe, Albin Michel
• 2006: Le Pouvoir et la Vie ??? tom III

A Wikimedia Commons hi ha contingut multim??dia relatiu a: Val??ry Giscard d'Estaing

[edita] Bibliografia

• La R??publique mondaine, essai sur le giscardisme (Grasset, 1979) Jean Bothorel
• Le Pharaon - Histoire du septennat Giscardien 19 mai 1974 ??? 22 mars 1978. Grasset, 1983. Jean Bothorel.

[edita] Enlla??os externs

• (angl??s) Premi Internacional Carlemany, edici?? 2003