The Velvet Underground
De Viquip??dia
The Velvet Undergound va ser una banda de rock formada en Nova York en la d??cada dels 60.
Encara que mai arrib??s a l'??xit comercial, ??s una de les bandes de rock m??s influents de la hist??ria i t?? un intens cult, a pesar d'haver durat pocs anys. Va ser una de les primeres bandes a experimentar amb la forma i incloure influ??ncies avant-garde i, especialment, el soroll de guitarres que els va fer definir l'??s del noise dins del rock. La seva influ??ncia sobre el punk, la inclou dintre del grup de bandes classificades com proto-punk i, possiblement, com la primera d'elles.
Taula de continguts |
[edita] Membres principals
- Lou Reed (Guitarra, veu, piano, harm??nica, principal compositor 1965-1970)
- John Cale (baix, viola el??ctrica, ??rgan, veus 1965-1968)
- Sterling Morrison (guitarra, baix, 1965-1971) (Mort en 1995)
- Maureen "Mo" Tucker (percussi??,1965-1972)
- Doug Yule (baix, teclats, guitarra, bateria, veus 1968-1973, reempla??ament de John Cale)
[edita] Altres membres
- Angus Maclise (percussi?? 1965)
- Walter Powers (sota 1970-1972)
- Willie Alexander (teclats, veu 1971-1972)
- Nico (veu 1967) (Morta en 1988)
- Billy Yule (bateria 1970)
[edita] Inicis
La banda es va formar en 1964 quan Lou Reed, que havia tocat en algunes bandes de poca durada, treballava com compositor per a Pickwick Records on va con??ixer al gal??s John Cale, que s'havia mudat a Estats Units per a estudiar m??sica cl??ssica i van tocar junts en un grup anomenat The Primitives amb l'objectiu de promocionar el single de Reed "The Ostrich".
Reed i Cale van congeniar i van pensar a fundar un nou grup. Per a aix?? van buscar a Sterling Morrison, a qui Reed havia conegut en la universitat i amb qui ja havia tocat, i a Angus McLise, ve?? de John i Lou. Van Formar The warlocks, que despr??s s'anomenarien The Falling Spikes. Van arribar a gravar una cinta on es trobaven "Venus in Furs", "Heroin", "Wrap Your Troubles In Dreams" i "The Black Angel's Death Song".
El nom de la banda va sorgir del t??tol d'un llibre sobre sadomasoquisme de Michael Leigh titulat The Velvet Undeground que Jim Tucker, amic de Reed i Morrison i germ?? de Maureen Tucker, va trobar llen??at pel carrer. La banda va ser abordada pel promotor Al Aronowitz. Quan el grup va acceptar una oferta de 75 d??lars per a donar un show telonejant a una altra banda de Aronowitz, The Myddle Class, McLise va deixar el grup acusant-lo de comercialitzar-se. MacLise va ser reempla??at per Maureen Tucker, germana d'un amic de Reed i Morrison.
Tucker tenia una molt particular forma de tocar la bateria, la qual cosa va sumar excentricitat a la ja poc convencional banda. Tucker solia tocar amb una bateria molt b??sica, desocupada i amb malls en lloc de baquetes. Aparentment, Tucker hauria comen??at a tocar d'aquesta forma despr??s que la resta de la banda li deman??s que fes "alguna cosa inusual".
Despr??s d'aquest concert, Aronowitz els va aconseguir un contracte per a tocar com banda resident en un local anomenat Caf?? Bizarre. Aviat la banda va ser acomiadada per?? dos dies abans que aix?? succe??s Andy Warhol va ser dut a l'establiment per Paul Morrissey qui va creure que era una bona idea tenir una banda de rock a The Factory. Tant la m??sica, plena de soroll i distorsions, com les lletres que tractaven t??pics inusuals per a l'??poca, com sadomasoquisme, travestisme, o l'addicci?? a la hero??na, els distanciaven molt de les bandes t??piques de l'escena nord-americana d'aquell moment, en la qual la psicod??lia i la cultura hippie arribaven al seu cim en San Francisco.
[edita] Andy Warhol. Nico. EPI. ??lbum debut
Despr??s que Andy Warhol es convert??s en el m??nager del grup, va suggerir que la model i estrella de la Factory, Nico, havia de cantar en la banda. La banda no es va sentir c??moda amb el suggeriment i Reed i Cale sentien que estaven perdent el control, per?? finalment van acceptar per a aprofitar la promoci?? que Warhol els podia donar i es van convertir en The Velvet Underground And Nico.
Algunes can??ons van ser adaptades per a ser cantades per Nico i durant les quals Reed cantava ella tocava la pandereta. Warhol va filmar a la banda assajant i el resultat ??s la pel??l??cula The Velvet Underground & Nico: A Simphony of Sound. Aquesta filmaci?? va ser usualment projectada durant els primers shows de la banda. Paul Morrisey va idear un espectacle amb shows de llums, ballarines i projeccions en el qual la banda toqu??s. Aquest espectacle es va anomenar Exploding Plastic Inevitable i va dur a la banda a tocar en diferents llocs a trav??s d'Estats Units.
Durant 1966 Angus McLise va tornar breument a la banda durant diverses setmanes quan Lou Reed va sofrir una hepatitis que li va impedir tocar en alguns concerts que ja tenien contractats. Durant aquests shows Cale cantava i tocava l'??rgan i Tucker tocava el baix. En aquestes aparicions la banda va comen??ar a tocar una pe??a improvisada que es va con??ixer com The Booker T en honor al l??der de la banda Booker T & The MGs. Aquesta pe??a es convertiria en la base musical per The Gift inclosa en White Light/White Heat.
Algunes d'aquestes presentacions van ser editades en discos pirates i s??n els ??nics registres de la banda amb Angus McLise. El seu primer disc The Velvet Underground and Nico gravat en molt pocs dies (existeix desacord sobre el temps exacte d'enregistrament), va trigar gaireb?? un any a ser editat a causa de factors com les pol??tiques de les discogr??fiques. Tot i l'associaci?? amb Warhol, el contingut del disc no era acceptable per a les discogr??fiques que no trobaven maneres de comercialitzar-lo.
Finalment, Warhol els va aconseguir un contracte amb el segell Verve, subsidiari de MGM. El grup no volia que Nico particip??s en l'enregistrament, ja que sostenien que ja havien cedit bastant permetent que form??s part de la gira d'actuacions en directe, per?? finalment van acceptar la seva pres??ncia. El disc va ser editat al maig de 1967 amb un c??lebre disseny de portada de Warhol i amb el nom de Nico afegit al del grup i nom??s va arribar al lloc 171 en les llistes de vendes.
[edita] White Light/White Heat (1968). Acomiadament de John Cale
Lou Reed va acomiadar a Warhol del seu lloc de manager despr??s que la seva relaci?? amb la banda disminu??s i tamb?? va acomiadar a Nico. Aviat, al setembre de 1967, van comen??ar a gravar el seu segon ??lbum, White Light/White Heat, que va ser editat al gener de 1968. Aquest disc va dur les principals caracter??stiques de la banda (el noise, la distorsi??, la atonalitat) al seu punt m??xim de cruesa.
Cale va definir el disc com conscientment anti-bellesa. L'??lbum va entrar al top 200 del Billboard durant una setmana en el lloc 199.
Dins del grup les tensions creixien a causa de la poca atenci?? que el grup rebia i tamb?? per les creixents difer??ncies d'interessos entre Reed i Cale. Finalment, Reed li va proposar a la resta de la banda triar entre ell o Cale; Tucker i Morrison es van quedar amb Reed, principal compositor de la banda. El lloc de Cale va ser ocupat pel baixista Doug Yule.
[edita] The Velvet Underground (1969)
El tercer disc de la banda va ser gravat a finals de 1968 i editat al mar?? de 1969. El so representa un gran canvi respecte dels dos discos anteriors. T?? un estil m??s tradicional, tranquil, semblant al so que caracteritzaria m??s tard la carrera solista de Lou Reed. Aquest canvi es deu al fet que el control creatiu de la banda havia estat pres completament per Reed despr??s de la partida de Cale que era el membre m??s orientat cap a l'experimentaci?? i responsable directe del costat m??s avantguardista, amb el detall de les seves contribucions multiinstrumentals en el piano i la viola el??ctrica.
Molt material que no va veure la llum en el seu moment va ser gravat entre el llan??ament del tercer ??lbum i el quart. Que totes aquestes can??ons es mantinguessin in??dites es deu en part a problemes amb la discogr??fica. Aquests enregistraments van ser editats despr??s de la separaci?? de la banda en els discs VU (1985) i Another View (1986).
[edita] Loaded (1970)
L'??ltim disc oficial de la Velvet va ser gravat i editat en 1970 en el segell Atlantic Records despr??s de ser acomiadats del seu anterior segell, MGM, degut al fet que el flamant president de la companyia, Mike Curb, va decidir eliminar a totes les bandes relacionades amb drogues o hippisme de la discogr??fica. El disc, titulat Loaded, ??s el m??s tradicional i accessible de tots els de la banda. Cont?? alguns dels temes m??s cl??ssics, com "Sweet Jane" que es convertiria en un dels temes m??s coneguts de Reed. A causa del embar??s de Maureen Tucker, la bateria va ser gravada per diverses persones incloent a Doug Yule, l'enginyer Adrian Barber, el sesionista Tommy Castanaro, i Billy Yule, germ?? de Doug. Despr??s d'una llarga resid??ncia en el c??lebre club Max's Kansas City de Nova York, (durant la qual Billy Yule va tocar la bateria en reempla??ament de Tucker i es va gravar el disc Live at Max's Kansas City) Reed va decidir deixar la banda a l'agost de 1970 i tornar a la casa dels seus pares en Long Island.
[edita] Despr??s de Lou Reed. Squeeze
El disc Loaded va ser, gr??cies a Sweet Jane i Rock And Roll, el disc m??s proper a l'??xit de la carrera de la banda, per?? el l??der i compositor de la banda ja no era en ella per la qual cosa Doug Yule va prendre el control. Curiosament, la popularitat de la banda, si b?? es va mantenir igual en Estats Units, va cr??ixer a Europa durant aquesta etapa. La banda va sortir de gira per la costa est d'Estats Units i despr??s per Europa amb Yule a c??rrec de les veus i la guitarra, Walter Powers (company de Yule en la banda Grass Menagerie) al baix i Willie Alexander (tamb?? de Grass Menagerie) en la veu i teclats reempla??ant a Sterling Morrison qui havia deixat la banda en 1971 per a seguir una carrera acad??mica a la Universitat de Texas.
Part del p??blic de la banda es burlava d'aquesta formaci?? anomenant-la The Velveteen Underground. La banda encara li devia un disc a la discogr??fica per?? aquesta va decidir editar Live at Max's Kansas City gravat durant la s??rie de shows que la banda va donar en aquest club durant 1970, previ a la partida de Reed. A causa de aix?? els alguns membres s'allunyen deixant a Yule nom??s en possessi?? del nom juntament amb el manager Steven Sesnick qui aconsegueix un contracte amb Polydor. Finalment, Yule grava un disc amb el nom de The Velvet Underground, amb Ian Paice, bateria de Deep Purple i un munt de sesionistes. Va haver tamb?? una cantant femenina en l'enregistrament per?? la seva identitat es desconeix. Yule va compondre tots els temes i arranjaments, va tocar tots els instruments excepte la bateria i va produir el disc. El disc es va anomenar Squeeze i va ser menyspreat per la cr??tica i fins i tot, amb el pas del temps, va desapar??ixer de la discograf??a oficial de la banda.
El disc mai va ser reeditat i la seva raresa i valor s'ha incrementat amb els anys. Yule va armar una nova formaci?? i va sortir de gira, aquesta vegada sense Sesnick com manager perqu?? havia abandonat recentment el grup. Yule es va convertir en el manager per necessitat, per?? el tour no va funcionar com esperaven per a promocionar el disc degut al fet que el retard de l'edici?? va causar que no tinguessin c??pies de Squeeze a la venda durant la gira. Aquest retard es va deure principalment que els m??sters del disc van estar perduts durant un temps.
La banda va tocar el seu ??ltim show en el club Oliver??s de Cambridge el 27 d'abril de 1973 i finalment Yule va dissoldre la banda al juny del mateix any.
Part del material en viu d'aquesta ??ltima etapa de la banda va ser recopilat en el 2001 quan va veure la llum Final V.O., una caixa que inclo??a material gravat en shows entre 1971 i 1973.
[edita] Reuni??
La banda es va reunir breument en 1993 i va donar diversos shows obrint per U2, shows dels quals va sortir l'??lbum en viu Live MCMXCIII. Abans que tingu??ssin oportunitat de gravar un disc o sortir de gira per Estats Units, la rivalitat entre Cale i Reed (que ja havien tornat a treballar junts en el disc Songs for Drella) van tornar a dividir a la banda.
[edita] Influ??ncia
La influ??ncia de The Velvet Underground ??s gaireb?? inabarcable. La banda va ser la primera a experimentar directament amb la forma i el soroll dins de la m??sica pop, incloent influ??ncies preses directament de la m??sica cl??ssica contempor??nia. Aquestes influ??ncies van arribar a la banda gr??cies a John Cale, un deixeble de John Cage que tamb?? havia estat part de la Dream Syndicate, grup format pel compositor La Monte Young.
El cr??tic de rock Lester Bangs va declarar que amb The Velvet Underground comen??ava la m??sica moderna i la tradici?? musical de Nova York. Aquesta tradici?? musical de la qual parla Bangs ??s la qual finalment va dur a la creaci?? del punk amb el sorgiment de bandes com Ramones, Television, Talking Heads, The Heartbreakers, Patti Smith o Blondie, passant pels New York Dolls diversos anys abans.
Aquesta tradici?? seria continuada pel moviment que es va con??ixer com No Wave amb bandes com The Contortions, Theoretical Girls, Teenage Jesus and The Jerks o DNA, i el testimoniatge de la qual m??s conegut ??s el disc compilat No New York produ??t per Brian Eno. A pesar de la curta vida d'aquest moviment (aproximadament de 1978 a 1982) molts artistes van sorgir de les seves cendres i va anar una gran influ??ncia per a altres bandes com per exemple Sonic Youth.
A partir dels 80s la influ??ncia del punk sobre la m??sica ??s tan gran que es pot dir que gaireb?? totes les bandes dels moviments influenciats per aquest g??nere, com les pertanyents a la new wave, el indie, el hardcore, bandes noise o experimentals i la majoria del underground nord-americ?? estan influenciades directa o indirectament per The Velvet Underground.
Una famosa frase, usualment acreditada a Brian Eno, diu que pocs van escoltar a The Velvet Underground durant la seva curta exist??ncia, per?? tots els quals ho van fer van formar una banda. Aquesta frase resumeix de forma bastant clara l'enorme influ??ncia de la banda en el rock.
No solament van redefinir la forma que es podia tocar o compondre en la m??sica pop sin?? que tamb?? van redefinir sobre qu?? es podia cantar. Les lletres de The Velvet Underground li van valer a la banda grans controv??rsies i la desconfian??a de la ind??stria discogr??fica.
Les seves can??ons parlaven sobre drogues (I'm Waiting for the Man, Heroin, White Light/White Heat) que era un tema que fins a llavors havia estat tab?? en la m??sica pop. De fet els seus membres consumien les drogues sobre les quals cantaven (hero??na, anfetamines) i Lou Reed, per exemple, va lluitar una llarga batalla contra la seva addicci?? a l'hero??na al llarg de tota la d??cada dels 70.
Una altra can???? que va despertar controv??rsia va ser Venus in Furs, una can???? sobre sadomasoquisme basada en el llibre La venus de les pells de Leopold von Sacher-Masoch. Moltes de les can??ons menys controvertides de la banda igualment estan plagades de personatges exc??ntrics, perdedors, transvestits, aix?? com refer??ncies al sexe o les drogues, encara que en menor grau.
[edita] Discografia
[edita] Singles
- "All Tomorrow's Parties" / "I'll Be Your Mirror" (gravat i editat 1966)
- "Sunday Morning" / "Femme Fatale" (gravat i editat 1966)
- "White Light/White Heat" / "Here She Menges Now" (gravat 1967, editat 1968)
- "What Goes On" / "Jesus" (promo, gravat 1968, editat 1969)
- "Who Loves the Sun" / "Oh! Sweet Nuthin'" (gravat 1970, editat 1971)
- "Foggy Notion" / "I Ca't Stand It" (promo, gravat 1969, editat 1985)
- "Venus in Furs" / "I'm Waiting for the Man" (en viu, gravat 1993, editat 1994)
[edita] ??lbums principals
- The Velvet Underground and Nico (gravat 1966, editat 1967; edici?? "Deluxe" 2CD 2002)
- White Light/White Heat (gravat 1967, editat 1968)
- The Velvet Underground (gravat 1968, editat 1969)
- Loaded (gravat i editat 1970; edici?? "Fully Loaded" 2CD 1997)
- Live at Max's Kansas City (gravat 1970, editat 1972; edici?? "Deluxe" 2CD 2004)
- Squeeze (gravat 1972, editat 1973) (encara que no es considera oficialment un ??lbum del grup per no contenir ni un dels components originals).
- Live MCMXCIII (gravat i editat 1993)
[edita] Edicions de material d'arxiu
- Live 1969 (gravat 1969, editat 1974)
- VU (gravat 1968-1969, editat 1985)
- Another View (gravat 1967-1969, editat 1986)
- Peel Slowly and See (box set, gravat 1965-1970, editat 1995)
- Final V.O. 1971-1973 (box set en viu, gravat 1971-1973, editat 2001)
- Bootleg Seri??s, Vol. 1: The Quine Tapis (en viu, gravat 1969, editat 2001)
- The Very Best of the Velvet Underground (gravat 1966-1970, editat 2003)
