Talking Heads
De Viquipèdia
| Talking Heads | ||
|---|---|---|
| Informació bàsica | ||
| Lloc d'origen |  Nova York, Estat de Nova York, Estats Units |
|
| Gènere | Punk rock Art Punk New Wave Post-punk |
|
| Anys en actiu | 1974–1991 | |
| Discogràfica | Sire EMI |
|
| Artistes relacionats | Brian Eno Tom Tom Club |
|
|
|
||
| David Byrne Jerry Harrison Tina Weymouth Chris Frantz |
||
Talking Heads fou una banda de rock formada per David Byrne l'any 1974 juntament amb Chris Frantz i Tina Weymouth. Un parell d'anys després s'integraria a ella el guitarrista i teclista Jerry Harrison, qui anteriorment havia gravat al costat de The Modern Lovers. Després de 8 importants àlbums d'estudi, vàries gires, vídeos musicals i premis, l'any 1991 el grup va anunciar oficialment la seva separació.
Aquesta banda va ser una de les més representatives bandes de rock new wave, amb referències de l'estil punk rock i sons denominats alternatius i funk predominants en l'ambient britànic dels anys vuitanta, que van influenciar, i segueixen influenciant, la música popular.
Encapçalat pel músic David Byrne, el grup va arribar als primers llocs de les llistes de vendes en gran part de Europa i Estats Units.
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Formació i primer material
Originari de Dumbarton (Escòcia), David Byrne va emigrar amb la seva família als Estats Units a l'edat de dos anys. Ell i el seu amic, el bateria Chris Frantz, van formar un grup anomenat "The Artistics". Durant aquesta etapa Byrne compongué la seva primera cançó, "Psycho Killer", que formà part del repertori de la banda.
Després de la seva dissolució, Byrne i Frantz començaren a contactar amb gent per formar un nou grup; després d'haver parlat fins i tot amb Debbie Harry (cantant de Blondie), finalment donaren entrada a Tina Weymouth com a baixista. Malgrat les seves limitacions tècniques, els seus conceptes musicals concidien amb els de Byrne i Frantz, i a més els semblava modern tenir una membre femenina al grup que no fos cantant; tots aquests factors van possibilitar la seva acceptació. Més endavant, Byrne va entrar en contacte amb el guitarrista i teclista Jerry Harrison, que ràpidament esdevingué el quart membre del grup.
Després de reunir una formació estable van escollir com a nom "Talking Heads" (caps parlants), una referència en l'argot televisiu als presentadors de noticiaris. El seu primer disc fou Talking Heads '77; publicat el 1977, el seu estil no va despertar gaire l'atenció del públic, que en aquella època estava concentrada en el punk, de recent i sonada aparició.
[edita] Col·laboracions amb Brian Eno
El 1978 Byrne va conèixer Brian Eno, que aviat passà a ser un importantíssim col·laborador dels Talking Heads. Els primers fruits d'aquesta cooperació es van veure reflectits al seu següent àlbum, anomenat More Songs about Buildings and Food, con Eno i els Talking Heads exploren el seu gust per l'experimentació artística.
Un any després aparegué Fear of Music, que comptà amb la participació del guitarrista Robert Fripp (col·laborador habitual d'Eno) al tema "I Zimbra", adaptació de Byrne i Eno del poema dadaista "Gadji beri bimba", d'Hugo Ball. Una altra peça destacable és "Life during wartime".
1980 fou l'any de l'aparició de Remain in Light, l'últim disc amb la participació de Brian Eno, i també el disc on aquesta for més elevada, car va ser coautor de tots els temes. Aquest disc mostra l'interès dels Talking Heads pels ritmes africans; així, l'estil del grup havia arribat a una espècie de funk minimalista però amb intrincades frases rítmiques. Entre els col·laboradors de "Remain in Light" hi hagué el guitarrista Adrian Belew, el trompetista Jon Hassell (tots dos també vells coneguts de Brian Eno) i Robert Palmer com a percussionista. El seu senzill "Once in a lifetime" entrà al Top 20 britànic.
La feina de Brian Eno estava provocant friccions al si del grup; Byrne i Eno, però, encara van col·laborar en un projecte al marge dels Talking Heads, el disc My Life in the Bush of Ghosts, una de les obres més influents de la música electrònica i experimental i, alhora, un important precursor de l'ús de material samplejat provinent d'altres discos.
[edita] Ascens cap a l'èxit
Després de donar per acabades les col·laboracions amb Brian Eno, els quatre membres del grup van prendre la decisió de ser, des d'aleshores, ells mateixos els productors dels seus discos. Després de l'edició del disc en directe The Name of this Band is Talking Heads (1982), el primer resultat d'aquesta decisió va ser el disc Speaking in Tongues (1983), que ràpidament va assolir l'èxit, ajudat pel senzill "Burning down the house". La seva gira posterior va quedar reflectida al film Stop Making Sense, que va ser realitzat al teatre Pantages de Hollywood i dirigit per Jonathan Demme; aquesta representació és aclamada com un dels exemples més representatius del seu gènere. El 1984 s'edità un disc en directe basat en el documental i també anomenat Stop Making Sense.
Els seus següents discos, Little Creatures (1985) i True Stories (1986) continuaren amb la carrera ascendent dels Talking Heads i donaren com a resultat temes i senzills de gran èxit, com "And she was", "Road to nowhere", "City of dreams" o "Wild wild life". El 1987, Byrne va rebre l'encàrrec de compondre, juntament amb Ryuichi Sakamoto, la banda sonora de la pel·lícula "L'últim emperador", treball pel qual guanyaren un Òscar.
[edita] Dissolució i projectes paral·lels
El 1988 Talking Heads van editar el seu últim disc, Naked. Enregistrat a París i amb la col·laboració d'una destacable selecció de músics convidats (entre ells, Johnny Marr), "Naked" mostrava l'accentuació de les tensions al si dels Talking Heads; només un any després, Byrne va publicar al seu segell discogràfic (Luaka Bop) el seu primer disc en solitari, Rei Momo, on hi explora el seu interès pels ritmes i sons llatinoamericans. Un segon disc en solitari, The Forest, aparegué el 1991, després de l'anunci oficial de la separació dels Talking Heads. L'últim material del grup en conjunt fou l'edició del tema "Sax and Violins", per a la banda sonora de la pel·lícula "Until the End of the World", del director alemany Wim Wenders.
Després de la dissolució del grup, Harrison inicià una carrera com a productor musical, produint discos d'artistes com els Crash Test Dummies, Fine Young Cannibals o els No Doubt, entre d'altres. Frantz i Weymouth (casats el 1977) ja tenien un grup paral·lel, "Tom Tom Club", en actiu des de 1981; Frantz, Weymouth i Harrison enregistraren junts un disc (No Talking, Just Head) el 1996, sota el nom The Heads. Per la seva part, Byrne continuà enregistrant discos en solitari, com Uh-Oh (1992) o David Byrne (1994).
Tot i que en alguna ocasió s'ha especulat sobre una possible reunió dels membres originals, aquest extrem s'ha vist desmentit.
[edita] Discografia
[edita] Àlbums d'Estudi
- Talking Heads: 77 (1977)
- More Songs About Buildings And Food (1978)
- Fear Of Music (1979)
- Remain In Light (1980)
- Speaking In Tongues (1983)
- Little Creatures (1985)
- True Stories (1986)
- Naked (1988)
[edita] Discs en Viu
- The Name of this Band is Talking Heads (1982)
- Monkey Business USA tour (1983)
- Stop Making Sense (1984)
- Stop Making Sense: Special New Edition (1999)
- The Name of this Band is Talking Heads: Expanded New Edition (2004)
[edita] Compilacions
- Sand in the Vaseline (1992)
- Once in a Lifetime (1992)
- 12x12: Original Remixes (1999)
- Once in a Lifetime: Box-Set (2003) (Guanyador d'un Premi Grammy)
- The Best of Talking Heads (2004)
- Brick (2005)
[edita] Vídeos
- Stop Making Sense (1984) (VHS i DVD)
- Storytelling Giant (1987) (VHS i versió expandida en DVD al Box-Set "Once in a Lifetime")
[edita] Videoclips
- Once in a Lifetime (1982)
- Crosseyed and Painless (1982)
- Burning Down the House (1983)
- This Must Be the Place (Naive Melody) (1983)
- Swamp (1983)
- And She Was (1985)
- Road to Nowhere (1985)
- The Lady Don't Mind (1985)
- Stay Up Late (1986)
- Wild Wild Life (1986) (Guanyador de dos MTV Video Music Awards)
- Love for Sale (1986)
- Blind (1988)
- (Nothing But) Flowers (1988)
- Lifetime Piling Up (1992)
- Sax and Violins (1992)
