Nico
De Viquip??dia
| Nico | ||
|---|---|---|
 |
||
| Informaci?? b??sica | ||
| Nom real | Christa P??ffgen | |
| Naixement | 16 d'octubre de 1938 | |
| Lloc d'origen | Col??nia, Alemanya | |
| Defunci?? | 18 de setembre de 1988 a Eivissa, Balears | |
| G??nere | Art rock, Folk music | |
| Professi?? | Cantant-compositora Actriu |
|
| Instruments | veu Harm??nica Clavic??mbal Pandereta Piano |
|
| Anys en actiu | 1965???1988 | |
| Artistes relacionats | The Velvet Underground John Cale Lou Reed |
|
Christa P??ffgen (16 d'octubre, 1938 ??? 18 de juliol, 1988) va ser cantant, compositora, model, actriu, teclista i estrella de la Factory, m??s ben coneguda pel seu pseud??nim Nico. ??s recordada per la seva col??laboraci?? amb The Velvet Underground i els seus treballs en solitari.
La data i la localitzaci?? del seu naixement s??n discutides. Moltes fonts assenyalen el 16 d'octubre, de 1938, a Col??nia, Alemanya.
Taula de continguts |
[edita] Carrera
[edita] Inicis
Nico va fer fama aviat com a model. Despr??s de deixar l'escola als 13 anys, va comen??ar venent llenceria i ja va ser vista per gent del m??n de la moda. Un any despr??s, la seva mare li va trobar feina com a model a Berl??n.
Als 15 anys Nico va ser violada per un sergent de la for??a a??ria nord-americana, fet pel qual va ser jutjat i afusellat. Es creu que la seva can???? "Secret Side" del disc The End parla sobre aquest incident.
Mentre treballava a Eivissa, va con??ixer el fot??graf Herbert Tobias, que va ser qui la va batejar com a "Nico" en honor de la seva exparella, el director de cinema Nico Papatakis. Aviat es va traslladar a Par??s i va treballar per a Vogue, Tempo, Vie Nuove, Mascotte Spettacolo, Camera, Elle, i altres revistes de moda cap a finals de la d??cada dels 50. Tamb?? es diu que fou contractada breument per Coco Chanel.
Tot i haver abandonat l'escola molt aviat, Nico va arribar a parlar fluentment l'angl??s, l'itali??, el castell?? i el franc??s, a m??s de l'alemany.
[edita] Abans de l'ascens
Despr??s d'apar??ixer en molts anuncis de televisi??, Nico va interpretar un petit paper a la pel??l??cula d'Alberto Lattuada La Tempesta (1958), i m??s tard durant aquell mateix any va apar??ixer a For the First Time de Rudolph Mat?? amb Mario Lanza.
El 1959 va ser convidada al plat?? de La Dolce vita, de Federico Fellini i va atraure l'atenci?? de l'aclamat director, que de seguida li va donar un paper important a la pel??l??cula. Nico, aleshores, es trasllad?? a New York per rebre classes d'interpretaci?? sota el consell de Lee Strasberg.
Mentre partia el seu temps entre Par??s i New York, va interpretar el paper principal a la pel??l??cula Strip-Tease (1963) de Jacques Poitrenaud. Tamb?? en va gravar la can??o dels t??tols de cr??dit, que fou produ??da per Serge Gainsbourg, per?? que no va ser editada fins el 2001, quan va ser inclosa en el recopilatori franc??s Le Cin??ma de Serge Gainsbourg.
Durant aquest per??ode va donar llum al seu fill, Ari (nascut el 1962), que segons ella era fill de l'actor Alain Delon. Tot i que el nen va ser criat principalment pels pares de Delon, Delon en va negar la paternitat.
[edita] Inici de la seva carrera musical
El 1965 Nico va con??ixer Brian Jones, guitarrista i fundador de The Rolling Stones, i va gravar el seu primer single, "I'm Not Sayin'", per al segell Immediate d'Andrew Loog Oldham.
L'actor Ben Carruthers va presentar-la a Bob Dylan a Par??s aquell estiu. Es diu que Dylan va escriure la can???? "I'll Keep It With Mine" per a ella tot seguit.
Va comen??ar a treballar amb Andy Warhol i Paul Morrissey en els seus films experimentals, incloent Chelsea Girls, The Closet, Sunset, i Imitation of Christ.
[edita] The Velvet Underground and Nico
Mentre apareixia a les pel??l??cules de The Factory de Warhol, Nico va ser presentada a The Velvet Underground, que en aquell temps eren el grup de recolzament d' Exploding Plastic Inevitable de Warhol, un espectacle multim??dia que inclo??a cinema, m??sica, il??luminaci?? i dansa en una mena d'experi??ncia teatral total.
Nico va comen??ar a treballar amb la Velvet, cantant la veu principal a tres can??ons ("Femme Fatale", "All Tomorrow's Parties" i "I'll Be Your Mirror") i segones veus en altres (Sunday Morning) al seu ??lbum de debut The Velvet Underground and Nico.
Publicat el 1967, el disc va esdevenir molt influent i va ser lloat entre els cercles d'art i m??sica rock. Nico va viure una breu relaci?? rom??ntica amb Lou Reed. En aquesta ??poca tamb?? va tenir afers rom??ntics amb altres m??sics destacats com John Cale (tamb?? de The Velvet Underground), Jim Morrison de The Doors, Jackson Browne, Brian Jones, Tim Buckley i Iggy Pop.
Poc despr??s que el tour Exploding Plastic Inevitable s'acab??s, a principis de 1967, Nico i The Velvet Underground van prendre camins separats. Les raons exactes de la seva marxa no han estat aclarides, tot i que tant Lou Reed com el multi-instrumentista John Cale van tocar parts significatives en diversos treballs de Nico en solitari.
Durant els seg??ents 20 anys, va gravar un conjunt de discos aclamats per la cr??tica, treballant amb gent com Brian Eno i Phil Manzanera. Cale va estar particularment involucrat amb la m??sica de Nico, produint quatre dels seus ??lbums, aix?? com tocant i arranjant diversos instruments a les gravacions.
S'ha dit, tot i que mai s'ha confirmat, que Nico va confiar en Lou Reed durant gran part de la seva vida; persones del seu entorn han parlat del lligam que els unia. Tamb?? ha corregut la brama que Nico va servir d'inspiraci?? per a la protagonista de l'??lbum conceptual Berlin, aix?? com per a nombroses can??ons de Reed, com Pale Blue Eyes.
[edita] Carrera en solitari
[edita] La d??cada dels 60
Per al seu disc de debut, Chelsea Girl de 1967, Nico va gravar can??ons de, entre d'altres, Bob Dylan, Tim Hardin, Jackson Browne i dels membres de la Velvet Lou Reed, John Cale i Sterling Morrison, i va composar una can????, "It Was a Pleasure Then", amb Reed i Cale, una pe??a de vuit minuts amb solos de guitarra i viol??.
Chelsea Girl ??s un disc de folk de cambra tradicional, en la l??nia de Leonard Cohen, amb instruments de corda i flauta arranjaments imposats pel seu productor. Nico no va quedar satisfeta amb el resultat i la seva opini?? no va comptar pel que fa a la producci??.
Per al proper LP The Marble Index, publicat el 1969, Nico va escriure les lletres i l'esquelet de les can??ons, que consistia principalment en acords d'harm??nica en moviment de vaiv??. Els arranjaments varen ser escrits per John Cale, que va desenvolupar les can??ons de Nico amb una varietat d'instruments cl??ssics i tradicionals. Frazier Mohawk va produir el disc. L'harm??nica va esdevenir l'instrument caracter??stic de Nico durant la resta de la seva carrera. Aquest disc combina elements cl??ssics amb el so de la m??sica tradicional europea.
[edita] La d??cada dels 70
Nico va publicar dos discs en solitari durant la d??cada dels 70: : Desertshore (1970) i The End (1974), i va incloure dues can??ons m??s en un tercer, June 1, 1974. Varen ser produ??ts per John Cale (Desertshore va ser coprodu??t amb Joe Boyd), que tamb?? va tocar en cadascun dels discos. A Desertshore, Cale toca la majoria dels instruments. Nico, que va composar la m??sica, canta i toca l'harm??nica. A The End, Cale toca una gran varietat d'instruments: xil??fon, sintetitzador, guitarra ac??stica, i piano el??ctric. En aquest ??lbum ja hi havia Brian Eno, que tamb?? va tocar en el disc en directe June 1, 1974 amb Nico, Cale i Kevin Ayers (amb els discos en solitari del qual Nico va contribuir).
El [13 de desembre]] de 1974, Nico va fer de telonera en el concert que Tangerine Dream varen fer a la catedral de Reims a Fran??a. El promotor havia venut tantes localitats per sobre de la capacitat del lloc que els espectadors no es podien moure o sortir cap a fora, fet que va provocar eventualment que alguns fans orinessin dins de la catedral.[1] L'Esgl??sia Cat??lica va denunciar aquests actes, va ordenar la rededicaci?? de la catedral i va prohibir que hi haguessin m??s concerts en les propietats de l'Esgl??sia.
[edita] La d??cada dels 80
Nico va tornar a New York a finals de 1979 i el seu concert de retorn al CBGB a principis de 1980 va ser ressenyat brillantment al New York Times. Va comen??ar a tocar regularment al Mudd Club, i a d'altres sales, amb Jim Tisdall acompanyant-la amb l'arpa i la guitarra el??ctrica, i varen fer una gira per l'est i el mitja-oest en qu?? es van exhaurir totes les localitats. L'espectacle de Chicago va ser votat com el millor concert de l'any per la premsa musical alternativa.
Nico va gravar el seu proper disc d'estudi, Drama of Exile, el 1981. Va significar un allunyament dels seus primers treballs amb John Cale, i inclo??a una barreja d'arranjaments rock i del mitj??-est. Despr??s va gravar el seu ??ltim disc, Camera Obscura, el 1985, una col??lecci?? de m??sica experimental on es van fer servir instruments de jazz i que inclo??a una versi?? de Nico de la can???? de Richard Rodgers i Lorenz Hart "My Funny Valentine".
Nico visqu?? a Salford, Greater Manchester, compartint una casa amb dos estudiants universitaris (Steve Turley and Neil Henney) de Sheffield, i despr??s va formar una 'relaci?? dom??stica' amb John Cooper Clarke.
Un gran nombre d'actuacions de Nico van ser gravades i publicades cap al final de la seva carrera, com Heroine (1982), Behind the Iron Curtain (1986), i el seu ??ltim concert, Fata Morgana (Nico's Last Concert), gravat el 6 de juny de 1988.
[edita] Mort
Durant m??s de 20 anys, Nico va ser addicta a l'hero??na. El seu bi??graf Richard Witts va especular que l'h??bit havia estat provocat per les seves experi??ncies traum??tiques de la guerra i pel fet de ser filla il??leg??tima.
James Young, un membre de la banda durant la d??cada dels 80, recorda al seu llibre Nico???Songs They Never Play on the Radio molts exemples del comportament diab??lic de Nico sota els efectes de l'addicci??. Poc abans de morir, va aconseguir deixar l'h??bit i va comen??ar un r??gim d'exercici i menjar saludable.
El 18 de juliol de 1988, mentre estava de vacances amb el seu fill a Eivissa, Nico va patir un atac de cor lleu mentre anava amb bicicleta, va caure i es va colpejar el cap. Un taxista que passava la va trobar inconscient, i va tenir dificultats perqu?? l'admetessin als hospitals de la zona. Se li va diagnosticar, incorrectament, una insolaci?? i va morir l'endem??. M??s tard, els raigs-x van revelar que una [hemorr??gia cerebral] severa havia estat la causa de la seva mort.
Nico va ser enterrada a la sepultura de la seva mare al cementiri de Grunewald Forest a Berl??n. Uns quants amics van posar un casset amb la can???? "M??tterlein", del disc Desertshore, al seu funeral.
[edita] Discografia
| Year | Title |
|---|---|
| 1963 | Strip-Tease (French Recording) (publicat el 2001) |
| 1965 | I'm Not Sayin'/The Last Mile (45 RPM Single) |
| 1967 | The Velvet Underground and Nico |
| 1967 | Chelsea Girl |
| 1969 | The Marble Index |
| 1970 | Desertshore |
| 1973 | The End |
| 1974 | June 1, 1974 |
| 1981 | Drama of Exile (publicat en dues versions) |
| 1982 | Do or Die: Nico in Europe (diari del tour) |
| 1985 | Nico Live in P??cs |
| 1985 | Camera Obscura |
| 1986 | Live Heroes |
| 1986 | Behind the Iron Curtain |
| 1987 | Nico in Tokyo |
| 1988 | Fata Morgana (Nico's Last Concert) |
| 1989 | Hanging Gardens |
| 1994 | Heroine |
| 1998 | Nico: The Classic Years |
| 2002 | Innocent & Vain - An Introduction to Nico |
| 2003 | Femme Fatale: The Aura Anthology (Drama of Exile ext??s, m??s un disc en directe) |
| 2007 | All Tomorrow's Parties (disc doble en directe) |
| 2007 | Nico: The Frozen Borderline - 1968-1970 |
[edita] Llibres
- Nico: The Life and Lies of an Icon by Richard Witts, (Virgin Books: London, 1992).
- Up-tight: the Velvet Underground Story by Victor Bockris and Gerard Malanga (Omnibus Press: London, 1995 reprint).
- Songs They Never Play On the Radio by James Young, (Bloomsbury Publishing Ltd: London, 1992).
- Nico: Photographies by Antoine Giacomoni, (Dragoon: Par??s, 2002).
- Nico: Cible mouvante. Chansons, Po??mes, Journal by Nico, Jacques Pauvert and Ari Boulogne, (Pauvert: Par??s, 2001).
- L'amour n'oublie jamais by Ari Boulogne, (Pauvert: Par??s, 2001).
- Please Kill Me: The Uncensored Oral History of Punk by Legs Mcneil and Gilliamn Mccain, (Grove Press: New York, 1996).
[edita] Films
- Nico Icon (1995), documental dirigit per Susanne Ofteringer
- Nico Icon Play d'Stella Grundy presentat a l'Studio Salford el 5 de setembre de 2007
[edita] Refer??ncies
[edita] Enlla??os externs
- Nico a Internet Movie Database
- Habits of Waste, Pt. 1 Avaluaci?? dels primers treballs de Nico
- Visiteu la seva tomba a Berlin, Grunewald Forest Cemetery, Tomba 81
- Nico, the Voice of Disaffected Youth - Hist??ria narrada a National Public Radio
- Nico (BBC Radio 4 Woman's Hour audio item)
