Santa Maria de Montblanc
De Viquipèdia
| Església de Santa Maria la Major | |
 Interior de l'església |
|
| Documentació | |
|---|---|
| Tipus | església |
| Arquitecte | Reinard des Fonoll? |
| Començament | finals de segle XIII |
| Consagració | 1548 |
| Acabament | 1505 |
| Localització | Montblanc (Conca de Barberà) |
| Estil | gòtic |
| Vistes | |
Santa Maria de Montblanc o Santa Maria la Major és una església gòtica del segle XIV de grans dimensions dalt d'un promontori des d'on es domina la ciutat vella de Montblanc. També és coneguda com La Catedral de la Muntanya.
Taula de continguts |
[edita] Arquitectura
[edita] L'exterior
A les escales d'accés al temple es pot admirar una magnífica creu renaixentista amb un pedestal graonat de set cares i fust helicoïdal amb un capitell gòtic. La plaça de l'entrada principal està pavimentada a base de còdols de colors, amb l'escut de la vila i la data de la construcció de la plaça (1786).
La façana principal està situada en un lateral de l'església i és un dels màxims exponents d'escultura renaixentista del segle XVI a Catalunya. A la base surten dos lleons i les columnes són d'estil corinti. Consta de tres nivells: a cada banda de la porta hi ha les imatges de quatre apòstols (tot i que molt deteriorats), just damunt de la porta principal d'accés al temple hi ha una imatge de la Verge Maria custodiada per dos àngels i per damunt apareixen els quatre apòstols restants i una imatge de Déu.
La façana fineix en la seva part septentrional amb una escultura gegant que representa l'escut de Montblanc en una orla i decorat amb dues figures humanes, aquestes estàtues es consideren d'entre les peces originals de la façana, abans de la reconstrucció del segle XVII.
Els contraforts són interiors i acaben rematats amb pinacles adornats. Els contraforts de l'absis estan alleugerits mitjançant arcbotants. Darrere l'absis central hi han situades les campanes, ja que l'església no té campanar.
[edita] La nau
L'interior sembla haver estat concebut per a una catedral, amb una llarga nau amb voltes de creueria (l'amplada és de 16,5 metres, la longitud és de 30 metres i l'alçada de 26 metres) i amb claus esculpides d'escenes de l'Antic Testament. Als laterals es troben les capelles de base quadrada i volta de creueria, a mitja alçada s'obren uns bells finestrals gòtics, on es representen els misteris del Rosari. Durant el segle XVIII es prolongà una capella amb el nom de Santíssim.
A la part interior guarda interessants obres d'art com:
- la gran imatge gòtica de la Mare de Déu del Cor, tallada en fusta policromada i probablement del segle XVI
- el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada amb escenes de la vida del sants, del segle XIV
- el retaule de santa Anna, amb taules pintades del segle XVI
- i sobretot l'orgue de 1607, reconstruït el 1752 i restaurat el 1977, és un dels millors orgues que es conserven de l'escola catalana del barroc.
[edita] Història
La vila de Montblanc és fundada el 1163 per Alfons el Cast i, set anys després, ja es troba documentada una primitiva església romànica dedicada a Santa Maria.
L'església quedà petita ja a principis de segle XIII a causa de l'augment demogràfici es projectà construir una gran església gòtica amb més capacitat. Com que la durada de les obres es preveia llarga, es va decidir construir una altra església on poder celebrar el culte cristià. D'aquesta manera s'iniciaren les obres de l'església de Sant Miquel de Montblanc. Un cop s'acabaren els treballs (el 1288 ja està documentada), es procedí a l'enrunament de la centenària església romànica i s'inicià la construcció de la catedral gòtica de Santa Maria.
A mitjans segle XIV va assolar Europa la Pesta Negra, aleshores, les obres s'aturaren i es decidí acabar l'església provisionalment amb una paret recta sense ornamentació.
El segle XV semblava que la vida tornava a la normalitat quan la Guerra civil catalana va esclatar i la vila de Montblanc rebé un cop molt dur. Poc després, i veient que les arques municipals ja no estaven per grans projectes, es va decidir donar les obres per finalitzades; restava per fer la part sud de l'edifici, la façana principal i el campanar, i es va decidir obrir una porta en un lateral de l'església. El 1479 l'església va acollir les despulles del rei Joan el Gran en el seu camí cap al Monestir de Poblet per a ser enterrat allà. El 1505 es va acabar la construcció del presbiteri, amb el qual es donaven per acabades les obres.
Finalment, l'església fou consagrada el 1548 i a finals de segle es va encarregar la realització d'una façana renaixentista en un dels laterals de l'edifici.
Aquesta nova façana principal duraria prop de seixanta anys, ja que durant La General Crema de la Guerra dels Segadors (1651) les tropes castellanes dirigides pel General Juan de Pallaviccino y Ramírez de Haro enderrocaren la façana de l'església, i diverses torres i trams de la muralla de Montblanc. Poc després de finir la guerra, es va reconstruir la façana mentre el culte es traslladà a l'església de Sant Miquel entre els anys 1651 i 1685.
El segle XVIII veié com es produiren canvis a l'interior de l'església, doncs es substituí bona part de la decoració interior de diverses zones de l'edifici, sobresortint un excel·lent altar major que fou estrenat el 1776. Des de l'any 1793, l'església comptava amb l'anomenat Seny Gros, la campana més gran de tota l'Arxidiòcesi de Tarragona.
Al llarg del segle XIX es van realitzar obres de consolidació de la volta i de la capella del Baptisteri i es va obrir totalment el finestral superior.
El 9 de setembre de 1906, l’Arquebisbe de Tarragona Dr. Tomàs Costa presidia l’ofici solemne de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra amb l'església plena de gom a gom.
A principis de segle XX hagué de suportar diversos atacs anticlericals fins que a l'inici de la Guerra civil espanyola, milicians republicans van cremar o destruir diveres imatges, altars, l'aixovar sagrat, llibres, mobiliari i campanes (entre elles el Seny Gros). Les parets del temple van quedar nues i fins passat el conflicte bèl·lic no fou possible la recuperació en part de l'església.
[edita] El Plebà
Des del segle XV el rector de la parròquia de Santa Maria de Montblanc rep el tractament de plebà. Originàriament, es donava aquest nom al dirigent de parròquies importants medievals.
Al segle XVI, només restaven plebans (i ja com a títol simbòlic) a Balaguer, Montblanc i a Ponts. Més modernament rebé tal distinció el rector d'Oliva, a la comarca valenciana de la Safor. Actualment, el rector de la parròquia de Santa Maria la Mojar és l'únic de Catalunya que posseeix el títol de Plebà.
Segons l'historiador Lluís París i Bou, el primer plebà fou el rector Pere de Cervera, qui regí el temple de 1426 a 1441.
[edita] Referències
- F. Badia, Guia Turística de Montblanc.
- J. Bosch, Museu Nacional d'Art de Catalunya.
