Orgue
De Viquipèdia
Un orgue és un instrument musical de teclat. Els sons es generen fent passar aire per tubs de diferents longituds (des de 5 cm fins a 7 m). Es classifica com instrument de vent i dins d'una subcategoria en la que està sol, ja que va ser creada per a ell: instruments de vent de teclat i tubs.
Consta de diferents registres o sons: trompetes, flautes, vibració, etc. Es fa servir per mitjà d'un o més teclats per a tocar amb les mans, i un altre consistent en uns pedals en la part inferior. Els diferents registres s'accionen per mitjà d'unes palanques a l'abast de la mà de qui toca l'instrument.
En el passat, l'aire se subministrava per mitjà d'unes manxes mogudes a mà. Actualment, se subministra amb una bomba elèctrica.
L'orgue es toca amb mans i peus, la qual cosa fa que sigui un dels instruments musicals més complexos de tocar, tant a nivell de coordinació i agilitat com de lectura, ja que sovint les partitures d'orgue estan escrites en tres pentagrames.
Taula de continguts |
[edita] Història
És el més antic dels instruments de tecla. El primer orgue va ser construït per Ctesibios, l'any 120 a.C., i funcionava amb aigua (anomenat hydraulis o orgue hidràulic). Va ser usat pels romans i es va adoptar per l'Església Catòlica com a acompanyament musical dels serveis religiosos a partir del segle VII.
Al llarg de la història, els orgues han sigut:
- portàtils i fixos, segons estiguen o no creats per a ser traslladats.
- hidràulics o pneumàtics, segons que l'aire es genere per la tensió o pressió d'aigua (freda o calent), o bé per manxes (que és el sistema actualment en ús).
La invenció de les manxes sembla remuntar-se al segle IV en Orient atès que se n'han trobat dibuixos en un baix relleu de l'obelisc de Teodosi a Istanbul. Fins al segle XII es van emprar els dos sistemes, resultant sempre molt enutjosos i a l'arribar al segle XIII es van abandonar completament els hidràulics. Des de llavors es va generalitzar el seu ús en les esglésies i va anar adquirint lentament la seua perfecció fins al segle XVI. En el segle XIV es va simplificar el joc de les manxes que abans exigia la força de molts homes i es va convertir el teclat en cromàtic, sent abans diatòpic.
En el segle XV es van construir orgues de majors dimensions i fixos, continuant els portàtils i petits per a esglésies menors, i se li van afegir pedals. En el segle XVI es va augmentar la grandària dels orgues, se'ls va tancar en una caixa, tal com hui els coneixem i es van inventar els teclats sobreposats. En el segle XIX es va perfeccionar fins al punt d'aconseguir en un sol orgue l'extensió de deu octaves amb cinc teclats. En les últimes dècades amb l'aplicació de l'electricitat als orgues, s'ha aconseguit simplificar els sistemes de palanques i donar major rapidesa a tots els moviments.
[edita] L'orgue en la música acadèmica europea
[edita] Com a solista
En la música acadèmica europea a l'orgue, com a part solista o tocat sol, ha gaudit de la defensa de grans compositors que van dedicar-li obres cèlebres, sobretot en l'època barroca, edat d'or de l'instrument, destacant l'aportació de Johann Sebastian Bach.
[edita] Renaixement
Ja en l'edat mitjana va haver-hi col·leccions de peces per a orgue sol, conduint, en el Renaixement, a la seua primera edat d'or. Antonio de Cabezón (1500-1566) és un dels millors organistes de la seua època i un dels més destacables en l'àmbit espanyol. Per a l'orgue va escriure tientos, pasacalles, variacions, etc.
[edita] Barroc
En el barroc l'orgue va tindre el seu apogeu i època daurada, tant en intèrprets, compositors i orgueners.
A Itàlia destaca la figura de Frescobaldi (1585-1641), amb la seua obra Fiori musicali (1635), una de les obres més importants per a teclat.
En els Països Baixos hi ha un altre il·lustre exemple amb P. J. Piertechik, que junt amb Frescobaldi són els dos primers genis de la literatura barroca del teclat.
A França hi va aparéixer entre 1660 i 1720 una vertadera escola d'orgue, el més il·lustre exponent de la qual va ser F. Couperin (1668-1733). Després l'orgue va perdre prestigi i l'escola va desaparèixer davant la indiferència dels grans compositors, com ara J. P. Rameau (1683-1764). El 1790 l'escola ja esta en plena decadència, quedant només compositors menors.
A Espanya hi ha bastants figures destacables durant tot el període, des de Correa d'Arrauxo fins a Antoni Soler (1729-1783). Aquest darrer ha deixat la producció organística espanyola i catalana més important del segle XVIII.
A Anglaterra els dos més il·lustres representants són Purcell (1659-1695), qui va compondre peces de temàtica lliure i Haendel (1685-1759), qui va compondre concerts per a orgue i orquestra.
A Alemanya l'orgue va gaudir d'una importància capital en tots els sentits. La qualitat i quantitat de les obres i el gran nombre de compositors que va haver-hi durant tot el període van fer que l'orgue tinguera ací el màxim apogeu que s'haja conegut en tota la història.
Com a França, a Alemanya va haver-hi una escola alemanya, dividida en tres grans tendències: la del nord, la del sud i la del centre. Aquesta escola va atényer el seu apogeu entre 1650 i 1750, amb els tres compositors més importants de la literatura Alemanya: Pachelbel (sud) (1653-1706), Buxtehude (nord) (1637-1707) i, sobretot, Bach (1685-1750), amb l'aportació més destacable i capital del període barroc i de tota la història.
[edita] Des de 1750 fins a l'actualitat
Després de l'època barroca i de les morts dels grans compositors que s'hi havien dedicat, l'orgue va entrar en decadència en el paper de la música de concert. Davant la indiferència dels grans compositors, va quedar limitat quasi exclusivament a la música religiosa.
En el període clàssic, Mozart només va compondre unes sonates i fantasies, i Haydn uns concerts per a orgue. Beethoven, per la seua banda, va ignorar l'instrument.
En el romanticisme, excepte comptades excepcions, l'orgue va continuar patint l'oblit de la major part dels grans compositors. Només Mendelssohn, Bruckner, Johannes Brahms i Franck van dedicar-li grans obres, per exemple, els corals (1897) i les sonates (1845) de Brahms i Mendelssohn respectivament.
En el segle XX l'orgue recupera una altra vegada el seu paper tant d'instrument solista com d'instrument concertant amb l'obra capital d'Olivier Messiaen (1908-1992) i el concert d'orgue (1938) de Poulenc entre d'altres.
[edita] Selecció d'obres per a orgue
[edita] Barroc
- Fiori musicali (1635) de G. Frescobaldi (1583-1643)
- Toccate e partite (1627) de G. Frescobaldi (1583-1643)
- Fantasia coral An Wasserflüssen Babylon de J. Reiken (1623-1722)
- Preludi BuxWV 136 de D. Buxtehude (1637-1707)
- Anthems (himnes) d'Henry Purcell (1659-1695)
- Preludis de Johann Pachelbel (1653-1706)
- Llibre de misses (1690) de François Couperin (1668-1733)
- Llibre d'orgue (1699) de Nicolas de Grigny (1672-1701)
- Toccata i fuga BWV 565 (1708) de J. S. Bach (1685-1750)
- Sonates BWV 525-530 (1727) de J. S. Bach (1685-1750)
- Preludis i fugas BWV 542,543,548 i 564 de J. S. Bach (1685-1750)
- Fugues BWV 575 i 578 de J. S. Bach (1685-1750)
- Pasacaglia i Fuga BWV 581 (1715?) de J. S. Bach (1685-1750)
- Exercici BWV 598 de J. S. Bach (1685-1750)
- Orgebhuvlien BWV 599-644 de J. S. Bach (1685-1750)
- Corals Schubler BWV 645-650 (1746) de J. S. Bach (1685-1750)
- 18 Corals de Leipzig BWV 651-668 de J. S. Bach (1685-1750)
- 16 Concerts per a orgue (1730) de Georg Friedrich Händel (1685-1759)
- Concerts per a dos orgues de P. A. Soler (1728-1783)
- Tres glosses sobre el cant pla a la Immaculada Concepció de , Correa de Arauxo.
[edita] Clàssic
- Fantasies i sonates de W. A. Mozart (1756-1791)
- Dos concerts per a orgue de F. Haydn (1732-1809)
- Concert per a orgue de Michel Corrette (1707-1791)
[edita] Romàntic
- Sonates de Felix Mendelssohn (1809-1847)
- Preludi i fuga sobre el nom de Bach de Franz Liszt (1811-1886)
- Peces juvenils d'Anton Bruckner (1824-1896)
- Preludi, fuga i variació de César Franck
- Simfonia núm. 3 de Camille Saint-Saëns
- 10 peces (1890) d'Eugenie Gigout
- Corals (1897) de Johannes Brahms (1833-1897)
[edita] Segle XX
- Concert per a orgue (1938) de Francis Poulenc (1899-1967)
- La nativité d'Olivier Messiaen (1908-1992)
[edita] Altres facetes en obres musicals: com acompanyant
L'orgue, a banda de ser un instrument solista, ha tingut altres facetes en les obres, com a acompanyament o realització del baix continu.
En l'edat mitjana i el renaixement, abans que es compongueren obres a orgue sol, o sigui, com a solista, s'utilitzava per a acompanyar o entonar el cant gregorià, misses, motets i peces polifòniques de Léonin i Pérotin (de l'escola de Notre-Dame), sent l'únic instrument que es podia tocar en la música religiosa.
En l'època barroca, amb l'aparició del baix continu, l'orgue, junt amb el clavicèmbal, el fagot i el [[llaüt] adquireix una importància capital, perquè l'orgue permetia fer acords junts i allargar notes per a realitzar el baix continu. Llavors, des de 1600 fins a 1750, l'orgue esta pràcticament com a part del baix continu en totes les obres vocals religioses, i també, es pot dir que en la instrumental. Tots els compositors barrocs van utilitzar la tècnica del baix continu, entre ells, Monteverdi, Lully, Brutexude, Couperin, J. S. Bach, etc. Com a exemples d'obres que requerisquen el suport de l'orgue fent de baix continu es podien citar les 200 cantates sacres de J. S. Bach (1685-1750) o el Glòria RV 589 de Vivaldi (1675-1741).
A més de la tècnica del baix continu, a l'orgue també se li va donar un paper d'acompanyant melòdic, per exemple en àries de cantates sacres de J. S. Bach o en himnes de H. Purcell (1659-1695).
En el classicisme i èpoques posteriors, amb el desús del baix continu, l'orgue recupera el paper d'acompanyant i entonador i es relega bàsicament a la música religiosa, com en algunes peces per a veu i orgue de C. Franck.
[edita] Selecció d'obres com a acompanyant o part de baix continu
- Llibre vermell de Montserrat
- Missa del papa Marcel de Palestrina (1524-1596)
- Cantata BWV 35 (1726) de J. S. Bach (1685-1750)
- Passió segons sant Mateu BWV 244 de J. S. Bach (1685-1750)
