César Franck
De Viquipèdia
César-Auguste Franck (Lieja, 1822 - París, 1890) va ser un compositor belga, naturalitzat francès el 1873.
Son pare, Nicolas-Joseph era de Gemmenich, un poble del ducat de Limburg (ara a Bèlgica) i sa mare d'Aquisgrà en Alemanya.
[edita] Biografia
Al 1830, son pare va inscriure'l al conservatori de Lieja. Al 1834 obtingué els grans premis de sofeig i de piano. De 1833 a 1835 estudia harmonia amb Dassoigne. En constatar l'èxit del seu fill, Nicolas-Joseph va organitzar una sèrie de concerts a Liège, Brussel·les i Aquisgrà a la primevar de 1835. Més tard a aquest any, la família va muda a París on César estudia amb Antoine Reicha. Obtingué els primers premis de piano al 1838 i de contrapunt al 1839. El 1842, son pare va decidir que ha de parar les estudis al conservatori per a consacrar-se a una carrera de virtuós a Bèlgica, sense poder participar al prix de Rome. Els trios op.1 i l'oratorio Ruth daten d'aquest període.
El 1845, César va trencar les relacions amb el seu pare i va tornar a París. Compon un poema simfònic « Ce qu'on entend sur la montagne » i obra a l'òpera « Le valet de la ferme ». Al 1853 va esdevenir organista de l'església Saint-Jean-Saint-François du Marais. Des del 1859 fins a sa mort al 1859 va ser titulari de l'orgue nou d'Aristide Cavaillé-Coll a l'església Sainte-Clotilde.
El 1871 va ser anomenat professor d'orgue al Conservatori de París, un carrec per al qual ha de prendre la nacionalitat francesa i per això només va poder començar un any més tard. Un dels seus deixebles és Vincent d'Indy que redactarà la seva bibliografia.
És un període molt fructuós: compon oratoris, obres per piano, quartets per corda, bal·lets, poemes i variacions simfòniques, obre per orgue. Al 1885, van atorgar-li la Legió d'Honor i l'any després va esdevenir president de la Société nationale de musique.
Morí al 1890 de la grip. Va ser sebollit al cementiri de Montparnasse (divisió 26).
[edita] Obra
Amb les seves obres dedicades a aquest instrument en renovà el repertori, aleshores en decadència. Les més notables foren sis Pièces (1860), tres Pièces pour orgue (1878) i tres Chorals (1890). Escriví oratoris, com Ruth (1843-45) i Les Béatitudes ('Les benaurances', 1867-79), de grans proporcions i bellesa desigual. Les obres més significatives són les dels darrers anys: Quintet per a piano i corda en fa menor (1880), Preludi, coral i fuga (1884), Preludi, ària i final (1887), la Simfonia en re menor (1888), la seva obra més coneguda, i la Sonata per a piano i violí (1886), d'escriptura harmònica molt personal. Deixà també òperes, com Hulda (estrenada el 1894). El seu desig d'unitat formal s'anà intensificant progressivament i es plasmà en el desenrotllament cíclic que fou continuat pel grup de compositors de l'escola franckista, entre els quals es destacà Vincent d'Indy.
