Maria Magdalena
De Viquipèdia
Maria Magdalena és esmentada, tant en el Nou Testament canònic com en diversos evangelis apòcrifs, com una distingida deixeble de Jesús de Natzaret. És considerada santa per l'Església Catòlica Romana, l'Església Ortodoxa i la Comunió Anglicana, les quals celebren la seva festa el 22 de juliol. Revesteix una especial importància per a les corrents gnòstiques del cristianisme. El seu nom fa referència al seu lloc de procedència: Magdala. Magdala era una ciutat situada a la costa occidental del llac de Tiberíades. La seva existència històrica és objecte de debat.
Taula de continguts |
[edita] Maria Magdalena al Nou Testament
La informació sobre Maria Magdalena als evangelis canònics és escassa. Es citada en relació amb quatre fets diferents:
-
- D'acord amb l'evangeli de Lluc, Maria Magdalena va allotjar i proveir materialment a Jesús i als seus deixebles durant la seva predicació a Galilea. S'afegeix que anteriorment havia estat curada per Jesús: "L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes: Maria, anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis [...]".
- D'acord amb els evangelis d'Marc, Mateu i Joan, va ser present durant la crucifixió de Jesús.
-
- En companyia d'altres dones, fou la primera testimoni de la Resurrecció, segons una tradició en la que concorden els quatre evangelis. Després va comunicar la notícia a Pere i als altres apòstols.
- Segons un relat que solament apareix a l'evangeli de Joan, fou testimoni d'una aparició de Jesús ressuscitat.
[edita] Identificació amb altres personatges
Els citats són els únics passatges dels evangelis canònics en els quals és citada "Maria de Magdala". La tradició cristiana occidental (catòlica), no obstant, tot i que sense basar-se en evidències textuals de cap tipus, ha identificat Maria Magdalena a altres personatges citats al Nou Testament:
-
- La dona adúltera que Jesús salva de la lapidació, en un episodi que solament relata l'evangeli de Joan
- La dona que ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells abans de la seva arribada a Jerusalem segons els evangelis sinòptics, el nom de la qual no es menciona. Segons Marc i Mateu, no obstant, la unció va tenir lloc a Betània, "a casa de Simó el leprós", el que ha portat a identificar aquesta dona també amb Maria de Betània.
- Maria de Betània, germana de Llàtzer, a la que s'atribueix a l'evangeli de Joan la iniciativa abans esmentada, i que apareix en altres coneguts passatges del quart evangeli, com el de la resurrecció de Llàtzer. S'identifica també amb la Maria de l'episodi de la disputa entre Marta i Maria.
Difosa pels teòlegs dels segles III i IV, aquesta teoria va gaudir de molta popularitat el segle XIX i va constituir un tema freqüent en la iconografia.
[edita] Maria Magdalena als evangelis apòcrifs
L'evangeli de Pere solament esmenta Maria Magdalena en el seu paper de testimoni de la resurrecció de Jesús:
- El matí de diumenge, Maria la de Magdala, deixeble del Senyor - atemorida a causa dels jueus, doncs estaven rabiosos d'ira, perquè no havia fet al sepulcre del Senyor el que acostumaven a fer les dones pels seus morts estimats -, va prendre les seves amigues amb ella i va venir al sepulcre on havia estat dipositat.[1].
Si més no en dos dels texts gnòstics coptes trobats a Nag Hammadi, l'evangeli de Tomàs i l'evangeli de Felip, Maria Magdalena apareix esmentada com deixeble propera a Jesús, amb una relació tan propera com la dels apòstols. A l'evangeli de Tomàs hi ha dues mencions de "Mariham" (logia 21 i 114), que, segons els estudiosos, fan referència a Maria Magdalena. La segona menció forma part d'un passatge enigmàtic que ha estat objecte de diverses interpretacions:
- Simó Pere els va dir: «Que s'allunyi "Mariham" de nosaltres!, doncs les dones no són dignes de la vida». Va dir Jesús: «Mira, jo m'encarregaré de fer-la mascle, de forma que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: ja que tota dona que es faci mascle, entrarà al regne del cel».[2].
A l'evangeli de Felip ("logia" 32) és considerada la companya (κοινωνος) de Jesús:
- Tres (eren les que) caminaven contínuament amb el Senyor: la seva mare Maria, la germana d'aquesta i Magdalena, la qual és designada com la seva companya [κοινωνος]. Maria és, en efecte, la seva germana, la seva mare i la seva companya.[3].
No tots els estudiosos, no obstant, estan d'acord en que els evangelis de Tomàs i de Felip es refereixin a Maria Magdalena. Per a Stephen J. Shoemaker es tractaria d'una referència a la mare de Jesús.
Per últim, una altra important referència al personatge es troba a l'evangeli de Maria Magdalena, text del que es conserven solament dos fragments grecs del segle III i un altre, més extens, en copte, del segle V. Al text, tres apòstols discuteixen sobre el testimoni de Maria Magdalena sobre Jesús. Andreu i Pere desconfien del seu testimoni i és Leví (l'apòstol Mateu) qui defensa Maria.
[edita] Llegendes posteriors
Segons la tradició ortodoxa, Maria Magdalena es va retirar a Efes amb la Verge Maria i l'apòstol Sant Joan i va morir allí. El 886, les seves relíquies foren traslladades a Constantinoble, on es conserven en l'actualitat. Gregori de Tours (De miraculis, I, xxx) corrobora la tradició segons la qual es va retirar a Efes, i no esmenta cap relació amb França.
Més endavant, no obstant, va sorgir al món catòlic una tradició diferent, segons la qual Maria Magdalena (identificada amb Maria de Betània), el seu germà Llàtzer i Maximí, un dels setanta-dos apòstols, així com alguns companys, van viatjar amb barca pel Mar Mediterrani fugint de les persecucions a Terra Santa i van desembarcar finalment a Sainte Marie-de-Mer, a prop de Arles. Posteriorment, Maria Magdalena va viatjar fins Marsella, des d'on va emprendre, suposadament, l'evangelització de la Provença, i retirar-se després a una cova -La Sainte-Baume- a les rodalies de Marsella, on hauria dut una vida de penitència durant 30 anys. Segons aquesta llegenda, quan va arribar l'hora de la seva mort fou portada pels àngels a Ais de Provença, a l'oratori de Sant Maximí, on va rebre el viàtic. El seu cos fou sepultat en un oratori construït per Sant Maximí a Vila Lata, conegut des de llavors com St. Maximin.
[edita] La tradició de l'ou de Pasqua
Existeix una antiga tradició cristiana de pintar ous de Pasqua. Aquests ous simbolitzen la nova vida i a Crist emergint de la tomba. De fet, els cristians ortodoxes acompanyen aquesta tradició amb la consigna : Crist ha ressuscitat!.
Una de les tradicions parla de que després de la resurrecció, Tiberi va invitar Maria Magdalena a un dinar i ella va sostenir un ou davant seu i va exclamar: Crist ha ressuscitat! Tiberi se'n va riure i li va dir que això era tan probable com que l'ou es tornés vermell mentre el subjectava. Abans que acabés de parlar l'ou es va tornar vermell.
Una altra tradició parla que el Sagrat Cor de Crist quedaria tancat en un recipient amb forma d'ou del que Maria Magdalena en seria guardiana.
Diversos artistes l'han representat al llarg de la història. Acostuma a aparèixer pèl-roja.
[edita] Veneració de Maria Magdalena
[edita] Vézelay
El primer lloc de França en el que se sap que hi va haver culte a Maria Magdalena fou la ciutat de Vézelay, a la Borgonya. Tot i que, segons sembla, en els seus inicis el temple de Vézelay era dedicat a la Verge Maria, i no a Maria Magdalena, per alguna raó els frares van decidir que la abadia era el lloc d'enterrament de Maria Magdalena, i com a resultat hi ha testimonis de peregrinacions al sepulcre de Maria Magdalena a Vézelay des de, com a mínim, l'any 1030. El 27 d'abril de 1050, una butlla del Papa Lleó IX col·locava oficialment l'abadia de Vézelay sota el patronat de Santa Maria Magdalena. Santiago de la Vorágine refereix la versió oficial del trasllat de les relíquies de la santa des del seu sepulcre a l'oratori de Sant Maximí a Ais de Provença fins la recentment fundada abadia de Vézelay, el 771. El Sant Maximí d'aquesta llegenda és un personatge que combina trets del bisbe històric Maximí amb el Maximí que segons la llegenda va acompanyar Maria Magdalena, Marta i Llàtzer a la Provença.
[edita] Saint-Maximin
Un culte posterior que va atreure nombrosos peregrins es va iniciar quan el cos de Maria Magdalena fou oficialment descobert, el 9 de setembre de 1279, a Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, Provença, pel llavors príncep de Salern, futur rei Carles II de Nàpols. En aquesta ubicació, es va construir un gran monestir dominic, d'estil gòtic, un dels més importants del sud de França.
El 1600, les suposades relíquies foren dipositades dins un sarcòfag encarregat pel Papa Climent VIII, però el cap es va dipositar a part, en un reliquiari. Les relíquies foren profanades durant la Revolució Francesa. El 1814 es va restaurar el temple i es va recuperar el cap de la santa, que es venera actualment a aquest indret.
[edita] Maria Magdalena segons l'Església Catòlica
Maria Magdalena és venerada per l'Església catòlica, oficialment, com Santa Maria Magdalena. Existeixen diversos temples a tot el món dedicats a aquesta santa catòlica.
[edita] Magdalena penitent
Mentre que el cristianisme oriental venera especialment Maria Magdalena per la seva proximitat a Jesús, considerant-la "igual als apòstols", a Occident es va desenvolupar, basant-se en la seva identificació amb altres dones dels evangelis (veure més amunt), la idea de que abans de conèixer Jesús s'havia dedicat a la prostitució. Aquesta idea neix, en primer lloc, de la identificació de Maria amb la pecadora citada a la Bíblia, de la qual es diu únicament que era pecadora i que en ser-li perdonats els pecats,va estimar molt ("Lluc, 7:47); en segon lloc, a "Lluc 8:2" es diu, aquest cop referint-se clarament a Maria Magdalena, que d'ella "havien sortit set dimonis". Com pot veure's, res en aquests passatges evangèlics permet concloure que Maria Magdalena es dediqués a la prostitució.
No es coneix amb exactitud quan va començar a identificar-se Maria Magdalena amb Maria de Betània i la pecadora de "Lluc 7:36-50", però ja en una homilia del Papa Gregori Magne (mort el 591) s'expressa inequívocament la identitat d'aquestes tres dones, i es mostra a Maria Magdalena com a prostituta penedida. Per això, la llegenda posterior fa que passi la resta de la seva vida en una cova al desert, fent penitència i mortificant la seva carn i siguin freqüents a l'art occidental les representacions de "Magdalena penitent".
La imatge de Maria Magdalena com penitent també pot ser confosa gràcies a la tradició de Maria Egipcíaca, santa del segle V, la qual segons La vida dels Sants de Jacob de la Voragine, s'havia dedicat a la prostitució i es va retirar al desert a expiar els seus pecats. És habitual veure representacions de Maria Egipcíaca, amb els cabells llargs que cobreixen el seu cos o envoltada amb canyissos, com a símbols de la seva penitència al desert. Aquests atributs en ocasions acompanyen Maria Magdalena, creant sovint la confusió de totes dues santes.
En la tradició catòlica, per tant, Maria Magdalena va passar a ser un personatge secundari, tot i la seva indubtable importància a la tradició evangèlica. El relegament que va patir Maria Magdalena ha estat relacionat per alguns autors amb la situació subordinada de la dona a l'Església. Aquesta opinió contrasta, segons alguns teòlegs catòlics, amb l'especial consideració que reserva l'Església per a Santa Maria, mare de Jesús.
El 1969, l'Església Catòlica va retirar del calendari litúrgic l'apel·latiu de "penitent" adjudicat tradicionalment a Maria Magdalena; així mateix, des d'aquesta data s'empra en la litúrgia de la festivitat de Maria Magdalena la lectura de l'evangeli de Lluc sobre la dona pecadora. Des de llavors, l'Església Catòlica ha deixat de considerar Maria Magdalena una prostituta penedida. No obstant, aquesta visió continua sent la predominant per a molts catòlics.
[edita] Maria Magdalena i altres santes catòliques
Santa Maria Magdalena fou font d'inspiració per a una de les místiques més importants de l'Església catòlica, Santa Teresa del Nen Jesús, la qual admirava aquest amor tan profund relatat a l'Evangeli en el qual Maria Magdalena pensa en servir a qui estima; així, santa Teresa va decidir dedicar la seva vida a qui més estimava: Jesús de Natzaret (cf. LT 169 Santa Teresa). El 1894 va escriure: "Jesús ens ha defensat en la persona de Maria Magdalena". [3]
Una altra destacada mística catòlica que va trobar inspiració i consol amb Santa Maria Magdalena fou la Doctora de l'Església Santa Teresa d'Àvila, la qual va referir haver rebut ajuda espiritual de Maria Magdalena. [4]
[edita] Teories recents sobre Maria Magdalena
[edita] Dona de Jesús
Alguns autors recents han posat en circulació una hipòtesi segons la qual Maria Magdalena hauria estat la muller, o la companya sentimental, de Jesús de Natzaret, a més de la dipositària d'una tradició cristiana de signe feminista que hauria estat curosament amagada per l'Església Catòlica. Aquestes idees foren desenvolupades primer en alguns llibres de pseudo-història, com L'enigma sagrat ("The Holy Blood and the Holy Grail", 1982), de Michael Baigent, Richard Leigh, Henry Lincoln i La revelació dels templaris ("The Templar Revelation", 1997), de Lynn Picknett i Clive Princey. En aquests llibres es mencionava a més una hipotètica dinastia fruit de la unió entre Jesús de Natzaret i Maria Magdalena.
Posteriorment, aquestes idees han estat aprofitades per diversos autors de ficció com Peter Berling (Els fills del Grial) i Dan Brown (El codi Da Vinci, 2003), indicant la Dinastia Merovíngia com l'hipotètic llinatge, tot i que es tracta d'una afirmació gratuïta sense cap fonament científic. No existeix cap passatge ni als evangelis canònics ni als apòcrifs que permeti afirmar que Maria de Magdala fou l'esposa de Jesús de Natzaret. Per a la majoria dels estudiosos del Jesús històric és una possibilitat que ni tant sols mereix ser considerada seriosament. Els partidaris d'aquesta idea, no obstant, es recolzen en tres arguments:
- En diversos texts gnòstics, com l'evangeli de Felip, es mostra que Jesús tenia amb Maria Magdalena una relació de major aproximació que amb la resta dels seus deixebles, inclosos els apòstols. En concret, l'evangeli de Felip parla de Maria Magdalena com "companya" de Jesús. No obstant, aquesta interpretació no té en compte que, d'acord amb el caràcter simbòlic d'aquests texts, el més probable és que en ells Maria Magdalena sigui una representació dels gnòstics com veritables dipositaris dels coneixements secrets de Jesús, en tant que els apòstols simbolitzen segurament l'Església oficial que, segons el punt de vista gnòstic, no va comprendre els seus ensenyaments i els va desfigurar.
- Als evangelis canònics, Maria Magdalena és, excloent la mare de Jesús, la dona que en més ocasions apareix, i és presentada a més com a seguidora propera a Jesús. La seva presència als moments crucials de la mort i resurrecció de Jesús pot suggerir que estava lligada a ell per llaços maritals.
- Un altre argument que esgrimeixen els defensors de la teoria del matrimoni entre Jesús i Maria Magdalena és que a la Palestina de l'època era estrany que un home jueu de l'edat de Jesús (uns trenta anys) es mantingués solter, especialment si es dedicava a predicar com un rabí, ja que hagués estat en contra del manament diví: "creixeu i multipliqueu-vos". No obstant, el judaisme que va professar Jesús era molt diferent de l'actual i el paper del rabí no estava encara ben definit. Solament després de la destrucció del Segon Temple, l'any 70, el paper del rabí va quedar establert amb claredat a les comunitats jueves. Abans de Jesús, és demostrada l'existència de mestres religiosos solters, per exemple, en els cercles essenis. També Joan el Baptista fou solter, segons tots els indicis. Més endavant, alguns primers cristians, com Pau de Tars, serien també predicadors solters.
[edita] Autora de l'Quart Evangeli
Ramón K. Jusino [4] ha proposat la teoria de que Maria Magdalena fos el "deixeble que estimava Jesús", tal com es presenta l'autor de l'Evangeli de Joan i que és tradicionalment identificat amb l'apòstol Joan. Jusino es basa en el fet de que en diversos texts apòcrifs, com els citats més amunt, es diu que hi va haver una relació d'especial apropament entre Jesús i Maria Magdalena.
Segons Jusino, que es basa per a la seva teoria en un llibre del prestigiós erudit bíblic Raymond E. Brown [5], l'evangeli recolliria la tradició d'una comunitat, que Brown va denominar joànica, que es remuntaria al testimoni de Maria Magdalena com testimoni visual de Jesús. Aquesta teoria no compta amb l'acceptació de la major part dels historiadors i investigadors bíblics.
[edita] Notes
- ↑ Evangeli de Pere, v.50. Citat des de Santos Otero, Aurelio de: Los evangelios apócrifos; pp. 385-386
- ↑ Evangeli de Tomàs, logion 114. Citat desde Santos Otero, Aurelio de: op. cit., p. 705 [1]
- ↑ Evangeli de Felip, log. 32. Citat des de Santos Otero, Aurelio de: op. cit., p. 722 [2]
- ↑ Maria Magdalena: ¿Autora del quart Evangeli?
- ↑ Brown, Raymond E.: La comunidad del discípulo amado : estudio de la eclesiología juánica. Salamanca, Sígueme, 2005
[edita] Filmografia
| Any | Pel·lícula | Director | Personatge |
|---|---|---|---|
| 1988 | La última tentación de Cristo | Martin Scorsese | Barbara Hershey |
[edita] Enllaços externs
- Completa pàgina dedicada a Maria Magdalena (en anglés)
- Le culte de Marie Madeleine en France et ses mystères (en francés)
- Maria Magdalena a la tradició catòlica
- Maria Magdalena a l'enciclopèdia catòlica
- Maria Magdalena a l'art(en anglès)
- Evangeli de Maria Magdalena (ebook gratis en espanyol)
