Leonid Brèjnev

De Viquipèdia

Leonid Brèjnev Леони́д Бре́жнев
3r Secretari General del PCUS
Mandat 14 d'octubre de 1964 – 10 de novembre de 1982
Precedit per	Nikita Khruixtxov
Succeït per	Iuri Andrópov
Naixement	19 de desembre de 1906 Kàmenskoie (Imperi Rus)
Mort	10 de novembre de 1982 Moscou (RSFS de Rússia)
Partit polític	Partit Comunista de la Unió Soviètica
Professió	Enginyer

Leonid Ilitx Brèjnev (en Rus: Леони́д Ильи́ч Бре́жнев (help·info)), també transcrit habitualment Brezhnev, fou un polític soviètic nat el 19 de desembre de 1906 a Kàmenskoie, l'actual Dniprodzerjinsk (província de Dnipropetrovsk), a Ucraïna, segons el calendari julià i mort el 10 de novembre de 1982 a Moscou. Va ser el màxim dirigent de l'URSS i el Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (i per tant de facto “sobirà” de l'URSS) des de 1964 fins a 1982, i va servir en aquest càrrec més que cap altre llevat de Iósif Stalin. Fou dues vegades President del Presídium del Soviet Suprem (cap d’estat), en els períodes 1960-1964 i 1977-1982. Fou proclamat en quatre ocasions Heroi de la Unió Soviètica.

Taula de continguts 1 Inicis a la política 2 Brèjnev i Khruixtxov 3 Cap del Partit 4 Crisi del règim 5 Enllaços externs

[edita] Inicis a la política

Brèjnev era fill d’un obrer metal·lúrgic rus. Tot i la seva ascendència russa, va mantenir durant tota la vida els costums i l’accent ucraïnesos. Igual que molts altres joves proletaris dels temps de la Revolució Russa, va realitzar estudis tècnics de gestió del territori primer, i després estudis de metal·lúrgia. L’any 1923 es va inscriure a l’organització juvenil del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el Komsomol, i l’any 1931 al PCUS pròpiament dit.

Els anys 1935-36 realitza el servei militar obligatori. Primerament, s’enrola a una companyia de Cavalleria Cuirassada, i segueix cursos relacionats amb els carros de combat, abans de passar a exercir el càrrec de comissari polític. Posteriorment, passa a ser el director del Col·legi Tècnic de Metal·lúrgia de Dniprodzerjinsk. Aviat el traslladen al centre regional de Dnipropetrovsk i l’any 1939 esdevé secretari del partit, i té a càrrec seu les importants indústries pesants de Defensa.

Brèjnev pertany a la primera generació de soviètics que no varen conèixer l’època anterior a la Revolució Russa i que eren fins i tot massa joves per haver participat realment a les lluites per la successió de Lenin com a cap del Partit l’any 1924. A l’època en què Brèjnev entra al Partit, Iósif Stalin ja n’era l’amo indiscutible. Brèjnev, com molts altres joves comunistes de la seva època, va créixer acceptant l'estalinisme sense fer-se gaires preguntes. Els que varen sobreviure a les Grans Purgues dels anys 1937-39 varen aconseguir ascensos ràpids, ja que l’eliminació de tanta gent deixava molts llocs vacants als càrrecs mitjans i alts del Partit, del Govern i de les Forces Armades.

El juny de 1941 l'Alemanya nazi, que havia firmat un pacte de no-agressió amb la Unió Soviètica abans que comencés la Segona Guerra Mundial, el va trencar i va iniciar la invasió del país. Igual que altres dirigents comunistes, Brèjnev és cridat ràpidament a files (en el seu cas concret, el dia 22 de juny). Participa a l’evacuació de les indústries de Dnipropetrovsk cap a l’est, abans que la ciutat caigui en mans dels nazis el 23 d'agost. Igual que la majoria dels membres del Partit de nivell mitjà, s’enrola a l'Exèrcit Roig com a politruk (политрук, comissari polític). En efecte, l’Exèrcit Roig seguia el principi del doble comandament: totes les formacions militars estaven a les ordres d’un militar professional i d’un comissari polític. Aquesta organització no era del gust dels militars. El mes d’octubre, Brèjnev es converteix en delegat de l’administració política per al front sud, amb el rang de Comissari de Brigada.

L’any 1942, mentre els alemanys envaeixen Ucraïna, Brèjnev és destinat al Caucas com a delegat de l’administració. L’abril de 1943 es converteix en el cap del departament polític del XVIII Exèrcit. Aquest mateix any, aquest exèrcit puja cap al front d'Ucraïna per donar suport a l'Exèrcit Roig, que acabava de prendre la iniciativa de dirigir-se cap a l’oest a través d'Ucraïna. El comandant en cap d’aquesta línia és Nikita Khruixtxov, que passa a ser un important aliat de Brèjnev.

En finalitzar la guerra, Brèjnev ocupa el càrrec de comissari polític del IV Front Ucraïnès que entra a Praga després de la capitulació alemanya.

L’agost de 1946 deixa l'Exèrcit Roig amb el grau de Comandant General. Va passar tota la guerra com a comissari i no com a militar. Després de participar als projectes de reconstrucció d'Ucraïna, esdevé primer secretari a Dnipropetrovsk. L’any 1950 passa a ser delegat del Soviet Suprem, el Parlament al servei de Stalin. Aquest mateix any és nomenat secretari del Partit a Moldàvia, territori romanès que s’incorpora a la Unió Soviètica per primera vegada l’any 1940 i de manera definitiva l’any 1944. L’any 1952 es converteix en membre del Comitè Central i es presenta com a candidat per al Presídium.

[edita] Brèjnev i Khruixtxov

Stalin mor el mes de març de 1953 i la reorganització que segueix elimina el Presídium per reconstruir un Politburó més reduït. Tot i que Brèjnev no era membre del Politburó, és nomenat cap del directori polític de l’Exèrcit i de l’Armada, amb el grau de tinent general, un càrrec d’enorme importància. Aquest ascens probablement es deu al nou poder del seu mentor, Nikita Khruixtxov, que és el successor de Stalin en el càrrec de Secretari General del PCUS. L’any 1955 és nomenat primer secretari del partit al Kazakhstan, un càrrec estratègic.

El febrer de 1956 Brèjnev és requerit a Moscou per controlar la indústria de Defensa. Amb el programa espacial, la indústria pesant és la més important del país. Des d’aquest moment es converteix en un personatge clau i el juny de 1957 dóna suport a Khruixtxov en la seva lluita contra la vella guàrdia, encapçalada per Viatxeslav Mólotov, Gueorgui Malenkov i Làzar Kaganóvitx, per la direcció del partit. La derrota d’aquests li obre les portes del Politburó.

L’any 1959 Brèjnev es converteix en Secretari segon del Comitè Central i el maig de 1960 obté el càrrec de president del Presídium del Soviet Suprem, és a dir, de Cap d’Estat. Tot i que aquest càrrec no proporcionava un poder real, li va permetre viatjar a l’estranger.

Fins l’any 1962 aproximadament, la posició de Khruixtxov com a cap del partit és sòlida, però com que els resultats no eren gaire bons, els seus iguals comencen a intranquil·litzar-se. L’augment de les dificultats econòmiques de la Unió Soviètica va fer créixer la pressió. Aparentment, Brèjnev segueix essent lleial a Khruixtxov, però l’any 1963 es veu implicat en una conspiració ordida per l'armeni Anastàs Mikoian, amb l’objectiu de substituir Khruixtxov. Aquest mateix any, Brèjnev succeeix Frol Kozlov com a secretari del Comitè Central, i passa a ser, gràcies a aquest càrrec, el successor oficial de Khruixtxov. El 14 d’octubre de 1964, aprofitant les vacances de Khruixtxov, els conspiradors executen el seu cop i el desallotgen del poder. Brèjnev es converteix en el Primer Secretari del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Aleksei Kosiguin esdevé primer ministre i Mikoian, Cap de l’Estat. L’any 1965 Mikoian es va jubilar i fou substituït per Nikolai Podgorni. Aquest tipus de govern de tres va ésser conegut arreu del món com la troika.

[edita] Cap del Partit

Durant els anys de mandat de Khruixtxov, Brèjnev havia aprovat les denúncies de la dictadura de Stalin, la rehabilitació de les víctimes de les purgues i la liberalització limitada de la política soviètica, tant en el terreny intel·lectual com en el polític. Ara bé, en assolir el poder, el procés es comença a aturar, i fins a tot en ocasions s’inverteix. En un discurs commemoratiu del XX Aniversari de la Victòria sobre Alemanya l’any 1965, Brèjnev menciona Stalin per primera vegada d’una manera positiva. L’abril de 1966 va adoptar el títol de Secretari General, que era el que feia servir Stalin. El procés als escriptors Iuli Daniel i Andrei Siniavski l’any 1966 va marcar el canvi cap a una política cultural repressiva. La policia política (el KGB), comandada per Iuri Andrópov, va recuperar quasi tot el poder de què gaudia a l’època de Stalin, tot i que no va arribar a cometre els excessos d’aquella etapa.

Quan va assolir la presidència, la seva política, especialment l’exterior, es va basar en una revisió del marxisme, que va ésser anomenada doctrina Brèjnev o "doctrina de la sobirania limitada". Va declarar que la Unió Soviètica era l’estat guia del comunisme, i que per aquest motiu tenia dret a intervenir, fins i tot militarment, en assumptes interns dels seus aliats. Això li va servir per justificar l’any 1968 la intervenció a Txecoslovàquia, tot dient que havia fet el mateix a Hongria l’any 1956. Aquesta fou la primera crisi del règim de Brèjnev, amb l’intent que van fer els dirigents comunistes de Txecoslovàquia, comandats per Alexander Dubček, de liberalitzar el sistema en l’anomenada Primavera de Praga. El mes de juliol, Brèjnev va criticar públicament aquests dirigents, els quals va titllar de "revisionistes i antisoviètics", i el més d’agost va organitzar la invasió del país per part de les tropes del Pacte de Varsòvia i la substitució de Dubček. La invasió fou criticada amb manifestacions públiques fins i tot a la mateixa Unió Soviètica.

Sota el mandat de Brèjnev, les relacions amb la República Popular de la Xina van continuar el seu deteriorament, com a conseqüència de la ruptura que s’havia produït a principis de la dècada del 1960. L’any 1965, el primer ministre xinès Zhou Enlai va visitar Moscou per mantenir-hi converses, però el conflicte no es va poder resoldre. L’any 1969, tropes soviètiques i xineses varen mantenir enfrontaments esporàdics a la frontera del riu Ussuri.

Brèjnev va continuar donant suport al Vietnam del Nord durant la Guerra del Vietnam.

Ara bé, el desgel de les relacions entre la Xina i els Estats Units a començaments de l’any 1971 va marcar una nova fase en les relacions internacionals. Per tal d’evitar la formació d’una aliança antisoviètica entre els Estats Units i la Xina, Brèjnev va obrir una nova ronda de negociacions amb els nord-americans. El maig de 1972, el president Richard Nixon va visitar Moscou, i els dos dirigents van firmar el Tractat de Limitació d'Armes Estratègiques (SALT I), que va marcar el principi de l’època de la distensió. Els acords de pau de París el gener de 1973 van permetre que s’acabés oficialment la guerra del Vietnam, amb la qual cosa es va eliminar un obstacle important en les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units.

El punt culminant en la política de distensió d’aquesta època va ser la firma de l’acta final de la Conferència de Hèlsinki de 1975, que certificava les fronteres a l'Europa de l'Est i Central posteriors a la Segona Guerra Mundial i que, de fet, legitimava l’hegemonia soviètica en aquella regió. A canvi, la Unió Soviètica acceptava que a tots els Estats participants s’hi respectarien els drets humans i les llibertats fonamentals, tot i que aquests principis no es varen aplicar als països de l'Est. El problema de l’emigració dels jueus de la Unió Soviètica es va convertir en una font de tensió creixent entre l'URSS i els EUA, tensió que ni tan sols es va poder reduir durant la trobada entre Brèjnev i Gerald Ford celebrada a Vladivostok el novembre de 1974.

Durant la dècada del 1970, la Unió Soviètica va assolir la màxima cota del seu poder polític i estratègic amb l’escàndol del Watergate. Sota el mandat de l'almirall Serguei Gorxkov la Unió Soviètica passa a ser una potència naval mundial per primera vegada, cosa que li va permetre intervenir militarment fins i tot a l'Àfrica.

Durant aquest temps, Brèjnev consolida la seva posició interna. El maig de 1976 s’autonomena mariscal i el juny de 1977 força Podgorni a jubilar-se i torna a ésser President del Presídium. El 18 de juny de 1979, firma a Viena, amb el president dels EUA Jimmy Carter, els Acords SALT II de limitació d’armes estratègiques dels Estats Units i la Unió Soviètica.

[edita] Crisi del règim

Tant el poder soviètic en el terreny internacional com el de Brèjnev en política interior depenien de l’economia de la Unió Soviètica, que s’havia quedat estancada i fins i tot havia entrat en recessió, per dues raons fonamentals.

La primera va ser l’endarreriment de l'agricultura, que tot i la industrialització pesant va obtenir uns resultats mediocres que varen obligar l'URSS a importar blat.

La segona raó, molt més greu, era la impossibilitat que es modernitzés una economia estatal en un món en què les condicions socials dels treballadors se situaven sempre al darrere dels resultats econòmics. Les millores de les condicions de vida s’anaven postergant i això desmotivava la població.

La combinació de tots dos factors i les enormes despeses militars que calia mantenir per seguir essent una superpotència, i també, en menor mesura, les despeses del programa espacial, provocaven la desatenció d’alguns aspectes fonamentals, com la vivenda. La creixent importància de l’economia submergida (o mercat negre) va comportar la corrupció dels funcionaris i l’enriquiment dels membres del Partit amb menys escrúpols.

El gendre de Brèjnev es va veure implicat, juntament amb Xarof Raixídov, un dirigent de l'Uzbekistan durant els anys 1960-1980, en el famós "cas del cotó uzbek", en què es varen desviar importants quantitats de diners mitjançant estadístiques falsificades. Va ser el frau més important de l’era soviètica.

Els darrers anys del mandat de Brèjnev es varen veure marcats per un augment del culte a la personalitat, que va assolir la màxima expressió en el seu 70è aniversari, el desembre de 1976. Era conegut el seu afecte per les condecoracions (el compte final puja a 114). Al 1976, amb motiu del seu aniversari, rebé el títol d'Heroi de la Unió Soviètica, màxima recompensa soviètica, atorgada a herois que sovint havien donat les seves vides, i que era atorgada amb l'Orde de Lenin; Brèjnev la rebé 3 cops més, cadascun de nou en la celebració dels seus aniversaris. També rebé l'Orde de la Victòria, màxima condecoració militar, el 1978, i va ser-ne l'únic receptor després de la Segona Guerra Mundial (concessió revocada el 1989 perquè es va considerar que no complia els requisits). A diferència del culte a Stalin, el culte a Brèjnev sovint va ser vist com a buit i cínic i, a manca de les purgues, no despertava pors, amb què en resultava un clima d'apatia.

Brèjnev es va interessar més pels afers internacionals (com la signatura del Tractat SALT II, signat amb Jimmy Carter al juny de 1979), i va deixar les qüestions internes als seus subordinats. Entre ells, el responsable d’agricultura Mikhaïl Gorbatxov, que estava convençut que era necessària una reforma profunda. Sense necessitat que s’organitzés cap mena de conspiració, aquesta opinió es va anar generalitzant, a la vegada que la salut de Brèjnev s’anava deteriorant. La seva salut no es citava mai als diaris soviètics, si bé era cada cop més evident a les seves aparicions públiques.

El seu últim acte va ser la decisió adoptada el desembre de 1979 d’intervenir a l'Afganistan, a petició del govern del país, atacat pels mujahidins, considerats islamistes radicals. Aquesta intervenció va frenar bruscament la distensió i va arribar a propiciar fins i tot un embargament per part dels Estats Units, fortament implicats en aquella zona, on es produïa la quantitat d’opi més gran del món. El negoci de l’opi estava controlat pels grups contraris al govern de l'Afganistan, que rebien suport dels Estats Units.

El març de 1982 Brèjnev va patir una crisi cardíaca, i va morir el mes de novembre d’aquell mateix any.

Durant el seu mandat, Brèjnev va bloquejar les possibles evolucions al Bloc de l'Est i no sempre va calcular bé el poder dels seus adversaris en algunes operacions militars. Amb tot i això, la Unió Soviètica va assolir el seu màxim grau de poder i influència.

[edita] Enllaços externs

Precedit per: Nikita Khruixtxov

Secretari General del PCUS 1964 - 1982

Succeït per: Iuri Andrópov

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons].
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.