Julien Lahaut
De Viquipèdia
Julien Lahaut (Seraing (Bèlgica), 6 de setembre 1884 – 18 d'agost de 1950) era un polític i sindicalista belga valò i president del PCB o partit comunista belga.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Fins a la fi de la segona guerra mundial
Durant la primera guerra mundial va participar a la campanya a Galítsia com voluntari de la divisió blindada belga «Auto-canons» (ACM). Va esdevenir sotsoficial. Aquesta campanya va acabar-se en un gir del mon per a tornar a casa: els ACM van arribar al 1915 a Sant Petersburg, van lluitar a Galítsia de 1916 a 1917, quan la revolució d'octubre va bloquejar-les a Kiev. Després el Transsiberià va portar-los a Vladivostok, on van embarcar-se cap a San Francisco. D'allà va travessar els Estats Units per a un gir de propaganda fins a Nova York, on van embarcar-se en un vaixell cap a Bordeus al juny 1918 poc abans la fi de la primera guerra mundial.
Després de la guerra va esdevenir secretari del sindicat socialista ABVV-FGTB (Federació general del treball de Bèlgica) a Lieja. Va tenir un paper important en moltes vagues d'entreguerres i al partit comunista PCB. Al 1941, a l'inici de la invasió alemanya de Rússia, la Gestapo va arrestar-lo. Després d'un empresonament a la ciutadela de Huy on va ser torturat, van conduir-lo al Camp de concentració de Buchenwald. Allà, per a la seva actitud altruïsta, els altres presoners li donaren el nom de «l'home que té el sol a la butxaca».
Després de la segona guerra mundial va esdevenir president del PCB. Era un període molt mogut, quan la major part del poble belga va insurgir-se contra el retorn del rei Leopold III, del qual no van apreciar la col·laboració amb el règim nazi. El rei va haver d'abdicar. Quan el seu fill gran, Balduí va prestar jurament l'11 d'agost de 1950 davant les càmeres reunides del parlament belga, un del parlamentaris comunistes va cridar “Visca la república”. Molts van pensar que va ser Julien Lahaut. La investigació dels arxius de so i d'imatge, anys més tard per al periodista Ivan Ollivier de la televisió pública flamenca VRT, va mostrar que molt probablement era Henri Glineur que va cridar les paraules republicanes controvertides.
[edita] L'assassinat de Julien Lahaut
Una setmana després de l'incident al parlament, van assassinar Lahaut quan sortia de la seva casa a Seraing. Més de 100.000 persones van assistir a la cerimònia seu enterrament.
Es pensava que els assassins es trobaven als cercles ultra belgicistes o leopoldistes o de la gendarmeria. La investigació, dirigida per a la mateixa gendarmeria, molt de dretes, no va dur enlloc. Semblava que l'establishment belga no volia pas trobar als assassins.
Només vint cinc anys més tard, al 1985 el pseudònim de l'assassí va esdevenir conegut: hauria sigut un cert "Adolphe" de Halle. Només al 2002, el seu nom ver François Goossens va palesar-se. Aquest era un membre de la resistència leopoldista durant la guerra. Aquest moviment que era patriòtic a l'inici, va desviar vers un moviment força de dretes i anticomunista. Aquest assassinat es situa en un període d'inestabilitat política i de polarització, a Bèlgica (la qüestió del retorn de Leopold III) i al món (el postguerra i l'inici de la guerra freda.
François Goossens feia part de la xarxa “stay behind” anomenat “Gladio”, organitzada per la CIA i era també un espia al servei de monsenyor Leclef, secretari del primat de Bèlgica d'aleshores, Jozef Van Roey. Encara avui, la veritat no està coneguda. Hi ha unes fets i unes hipòtesis. És gairebé segur que el ministre catòlic De Vleeschauwer i els serveis secrets van tenir un paper en la preparació i en ofegar l'operació.
Al 2002, el senador Vincent van Quickenborne va exigir per enèsima vegada que es creés una comissió parlamentària d'investigació. Cada vegada hi ha hagut resistències discretes per a ofegar l'afer.
[edita] Elements nous
A l'inici, es pensava que el comando tenia tres membres, tots tres del grup de resistència d'Halle «De Fret»: François Goossens, el fill i el gendre del burgmestre catòlic de Halle, Jan-Nikolaas Devillé. Una enquesta de la cadena televisiva Canvas va revelar que hi havia un quart complotant que hauria disparat. François Goossens només hauria tirat en fugir. El diari «De Morgen» insinua que era el fill del burgmestre de Halle, ja adult al 1950 i encara viu a la fi de desembre 2007. Era part de la xarxa stay behind. Després de l'atemptat, hi ha hagut una reunió secreta a un convent de Halle. Aquesta confessió no podria tornar a obrir un plet, com que les fets son extints i que l'investigació va tancar-se al 1972.
[edita] Qui va donar l'encàrrec? Un embolic sense fi
Ja no es sap qui van encarregar aquest assassinat. El 22 de desembre de 2007, el diari «De Morgen» va revelar uns fet nous[1]. François Goossens (mort al 1979) era espiava al servei d'un cert André Moyen que era connectat amb el servei de seguretat militar SDRA i també un dels fundadors de la xarxa Gladio a Bèlgica. El fill de Goossens va dir que Moyen sempre va negar que era ell qui va comanditar l'assassinat. Va pretendre que coneixia els detall per què Goossens li va contar-les. Goossens també treballava per als serveis secrets del Vaticà. Moyen no jutjava bo aquest assassinat, per que comportava el risc de desvelar l'organització. Va guardar el secret per a protegir la xarxa anticomunista.
Al 1 d'abril 1958, va haver-hi un plet de la Fundació Cardenal Mercier (una fundació aprop de l'església, nomenada segons l'antic primat de Bèlgica) contra un cert Emile Delcourt per estafada. Delcourt va defendre's en pretendre que havia utilitzat els diners per a pagar l'assassinat de Lahaut. També va esmentar el nom de Paul Calmeyn, l'aleshores vicari de l'església de la Senyora del Zavel de Brussel·les, que s'hauria reunit amb Moyen per a complotar l'assassinat unes dies abans del 18 d'agost. Moyen va pretendre que ell va desaconsellar l'operació. No van poder sotmetre Calmeyn a interrogatori, come que va delirar i terminar el seus jorns a un asil psiquiàtric. Poc després, Delcourt va retreure les seves declaracions per què els seus fills van rebre amenaces anònimes.
El pare de Delcourt era un amic personal del canonge Leclef, el secretari privat del cardenal Van Roey. Uns dies després de l'atemptat, Leclef va rebr Goossens al palau bisbal de Mechelen. El mateix monsenyor era present al jurat que va tenir lloc al convent dels franciscans conventuals a Halle on es va organitzar un plet non oficial de Goossens i d'un agent de la seguritat d'estat Pierre Potargent. Després d'aquest plet, Goossens es sentia protegit per Deus i pel rei.
La investigació del jutge d'instrucció René Loupe aporta un altre element. Al 2 d'octubre 1950 va rebre una nota de la Seguretat de l'estat belga que esmentava el fet que Goossens es vanagloriava de l'assassinat de Julien Lahaut. Era el procurador reial Pholien, germà de l'aleshores primer ministre belga Joseph Pholien, que li va transmetre la nota. Joseph Pholien va dir el dia després de l'assassinat que es «farà tot per a resoldre el cas». El jutge d'instrucció va examinar centenars de fets, però mai no va interrogar Goossens. Goossens va participar a la cursa automòbil de Francorchamps amb el mateix cotxe que va utilitzar durant l'assassinat, malgrat el fet que molts testimonis van descriure aquest cotxe de la marca Vanguard. Va utilitzar el mateix Vanguard per a robar la bossa de Frederika Stern, que contenia documents del Partit comunista belga. Més tard, aquests documents van transferir-se a Moyen.
La filla de Goossens va treure la pistola Colt .45 de son pare al canal Brussel·les-Charleroi. Certes fonts diuen l'arma de l'assassinat es trobava com un trofeu damunt la llar de la famíla dels Devillé a Halle, fins que uns lladres van robar-la.
El desembre del 2007, un altra vegada els senadors belgues Patrick Vankrunkelsven i Josy Dubie van proposar d'organitzar una comissió d'investigació parlamentària per a resoldre aquest cas confós al qual la «raó d'estat» va dictar un silenci que va suscitar moltes teories i suspicions. Va part dels crims enigmàtiques del postguerra belga, junt amb el dinamitatge de la torre de l'IJzer, a una època al qual les forces ultra-catòliques, anticomunistes i reialistes van crear una atmosfera d'anys de plom.
[edita] Notes
[edita] Referències
- Ivan Ollevier - De laatste communisten. Hun passies, hun idealen (trad.: Els darreres comunistes, els seus passions, els seus ideals) - 1997, Leuven/Amsterdam, Van Halewyck/Jan Mets.
- Rudi Van Doorslaer, Etienne Vehoeyen - De moord op Lahaut, Het communisme als binnenlandse vijand (trad.: L'assassinat de Lahaut: el comunisme com a enemic intern)- 1985, Lovaina, Kritak
