Estèvia

De Viquipèdia

Stevia rebaudiana
Una Stevia rebaudiana criada a l'hivernacle
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Asterales Família: Asteraceae Tribu: Eupatorieae Gènere: ''Stevia''
Espècies
Unes 150 espècies, entre elles: Stevia eupatoria Stevia ovata Stevia plummerae Stevia rebaudiana Stevia salicifolia Stevia serrata

Estèvia rebaudiana és una espècie pertanyent al gènere Estèvia. Aquest gènere recull unes 150 espècies d'herba i arbusts de la família dels girasols (Asteraceae), nativa a l'Amèrica del Sud i a l'Amèrica Central subtropical i tropical. Stevia rebaudiana és anomenada comunament com a fulla dolça, fulla de sucre, o simplement estèvia, i és àmpliament coneguda per les seves fulles dolces. Com a substitut del sucre, el gust de l'stevia és més suau i dura menys que el sucre, tot i amb això el seu extracte pot arribar a tenir un gust amarg o fins i tot deixar un regust de regalèssia en concentracions altes.

Taula de continguts 1 Nomenclatura 2 Ecologia 3 Descripció 4 Farmacologia 5 Observacions 6 Enllaços externs 7 Notes i referències 8 Bibliografia

[edita] Nomenclatura

• Nom científic complet: Stevia Rebaudiana Bertoni
• Família: Asteraceae
• Sinonímia: ka’a he’e, hierba dulce, estevia, azúcar verde.
• Noms populars (català): Estèvia
• Etimologia: La forma catalana del nom d’aquesta planta és l’adaptació del nom científic del gènere, accentuant gràficament la e afegida davant de la s inicial. Aquesta adaptació es veu reforçada pel fet que la forma llatinitzada Stevia prové del nom del botànic valencià del segle XVI P.J. Esteve.

[edita] Ecologia

• Distribució mundial: La Stevia rebaudiana és originaria de la flora sudamericana i es cria espontàniament en l’hàbitat semiàrid de les zones muntanyoses de Amambay a Paraguai i a les zones adjacents del Brasil. La Stevia rebaudiana ha passat a cultivar-se a extenses àrees de tot el món i de manera més extensiva en països com Xina, Japó, Corea, Tailàndia, Taiwan, Israel, etc.
• Distribució al Principat: No es coneix cap plantació a Catalunya, ja que el seu ús no està gaire estès a Europa.
• Hàbitat: Habita en regions semiàrides. En estat silvestre creix en terrenys arenosos, poc fèrtils però amb un bon drenatge. Requereix dies llargs, i molt de sol.

[edita] Descripció

La Stevia rebaudiana és un arbust arriba als 90 cm d’altura i es caracteritza per tenir les fulles de color verd brillant, simples, pubescents, el•líptiques, dentades i alternes, les quals mesuren entre 3 i 5 cm de llarg per 1,5 a 2 cm d’amplada. Les tiges són herbàcies, epigees, pubescents i rectes; tendeixen a ramificar-se després del primer cicle vegetatiu i tenen tendència a inclinar-se. Les arrels filiformes són essencialment superficials i tenen suficient força vital per facilitar el rebrot de la planta. Una secció engruixida de l’arrel s’enfonsa a més profunditat. Són fibroses i perennes, i és l’única part de la planta on no hi ha esteviòsids. És una planta dioica que presenta inflorescència racemosa amb flors petites, tubulars i de color blanc, sense fragància perceptible. S’agrupen en pannícules corimboides formades per petits capituls axilars que van creixent poc a poc. Les seves flors les pol•linitzen les abelles. El periant està constituït per un calze dialisèpal i per una corol•la dialipètala. En les nostres latituds no és habitual que doni fruits fèrtils. Els fruits són aquenis dotats d’un vil•là que el vent transporta amb facilitat. La Stevia rebaudiana pertany a una espècie alògama (de fecundació creuada), una propietat molt important des de punt de vista comercial ja que en la zona d’origen existeixen altres 150 espècies de Stevia que la poden fecundar.

[edita] Farmacologia

• Part utilitzada (droga): En les fulles es troben els principis actius.
• Composició química:

Heteròsids diterpènics: esteviòsids (6%), dulcòsids, rebaudiòsids A, B, C, D i E. Els esteviòsids^[1] fan que les fulles siguin de 10 a 30 vegades més dolces que el sucre. El gust dolç és degut als glicòsids d’esteviol, principalment a l'esteoviòsid i al rebaudiòsid A. L’esteviòsid és una pols blanca cristal•lina, inodora, no higroscòpica, no fermentable, de gust dolç fins i tot en solucions molt diluïdes i molt soluble en aigua. L’esteviòsid és un edulcorant natural no nitrogenat extremadament dolç. En estat pur és 300 vegades més dolç que la sacarosa. Entre les propietats fisicoquímiques desitjables per a l’elaboració d’aliments podem destacar la resistència a la calor, l’alta solubilitat en aigua i en solucions hidroalcohòliques, la resistència a pH i el fet que no aporta calories.

• Usos medicinals:

La Stevia rebaudiana és una planta que regula el sucre de la sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. També actua favorablement en moltes persones amb ansietat, redueix greix i és diürètica. Una altra aplicació de la Stevia són les gàrgares bucals amb una infusió de la mateixa. S’ha observat un efecte similar a altres antisèptics químics com la clorhexidina, que actua com a preventiu de les caries bucals.^[2] Destaquen els efectes que té per a la qualitat de vida dels diabètics, els quals es poden beneficiar de les propietats reguladores dels nivells de sucre a la sang que aporta la ingestió de fulles tendres de la Stevia. Els estudis mèdics constaten que el principi actiu de la planta indueix a les cèl•lules beta del pàncrees a produir per elles mateixes quantitats importants d'insulina^[3], el qual contribueix a reduir la glucosa en sang que és la causa de la diabetis mellitus 2^[4].

• Accions farmacològiques:

Intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 200 i 300 vegades més dolç que la sacarosa). Laxant osmòtic d’acció suau. Lleugerament hipoglucemiant^[5] i hipertensor, antibacterià. Indicat per l’estrenyiment. Succedani del sucre pels diabètics.

• Toxicitat: Després de molts estudis, no s’ha observat toxicitat.

[edita] Observacions

Un dels seus principis actius, l’esteviòsid, té com a principal obstacle per la comercialització el que s’anomena un retrogust que per ser eliminat requereix processos de laboratori costosos. Tot i això, la ingestió de fulles tendres és molt més econòmica i igual de saludable i amb més propietats medicinals que els extractes purificats.

• Legislació: Actualment la Stevia no pot comercialitzar-se com aliment. El 2007 la Associació Europea de la Estevia EUSTAS, va presentar la sol•licitud d’autorització com aliment nou (novel food) per les fulles de l’estèvia i també va sol•licitar pels extractes purificats (mínim 95%) l’estatut d’additiu alimentari edulcorant.

• Utilització: La dosis que solen utilitzar la major part de persones que han observat efectes beneficiosos és de 4 fulles tendres menjades directament abans de dinar o quan es dina i 4 fulles més abans o mentre es sopa. Si no es disposa de fulles tendres es pot preparar una infusió de fulla seca (una infusió al matí i una altra al vespre). La dosis per una infusió és una cullereta de postres de fulla seca trossejada per tassa d’infusió.

• Història: Aquesta planta era usada en l’època precolombina pels guaranís de la regió, que l’anomenaven herba dolça, i era usada com a edulcorant per al mate i per a altres infusions. Aquest arbust no va cridar l’atenció dels colonitzadors, i no va ser fins la seva identificació pel naturalista paraguaià Moisés de Santiago Bertoni el 1887 que es van descobrir les seves propietats edulcorants. El 1905 es va registrar com Stevia Rebaudiana Bertoni en els llibres internacionals. Tres anys més tard, Juan B. Aranda Jiménez, marit de Vera Bertoni (filla del Dr. Bertoni), a Port Bertoni – Alt Panamà, realitza el primer cultiu extens. El 1921 l'esteviòsid es registra com una substància 300 vegades més dolça que el sucre davant la Unió Química Internacional. Més tard s’obtenen preparats per diabètics i també es realitzen investigacions sobre l’estructura química de la stevia als Estats Units. El 1959 es planta en el Jardí Botànic de Rio de Janeiro, es porten altres espècies a São Paulo i allí comencen els estudis dels diversos laboratoris de Brasil i del món. El 1966 comença a Paraguai la venda de “kaá-heé”, en fulles, sota el nom de “Dulce té del Paraguai” del senyor De Gásperi. A partir d’aquests anys s’intensifica la investigació de la stevia a països d’arreu del món, però sobretot comença el gran avenç al Japó. S’estudien tots els seus principis actius, es comprova la innocuïtat i allí la indústria japonesa inicia la seva industrialització que continua favorablement fins l’actualitat. El 1993 s’incorpora l’esteviòsid al Codi Alimentari Nacional. Al setembre de 1995 la Food and Drug Administration (FDA) dels EEUU va aprovar la stevia, autoritzant la seva venta només en les tendes naturistes, a fi de no interferir amb els interessos de les indústries productores d’edulcorants artificials. Aquest recorregut de la Stevia rebaudiana, té com objectiu demostrar la seva antiguitat en la naturalesa, tot i resultar desconeguda per infinitat de persones. Quan va morir Bertoni, les investigacions les va continuar l’agrònom Juan B. Aranda Jiménez (gendre del Dr. Bertoni). Per falta d’una producció massiva i organitzada no van convèncer els països industrialitzats d’importar aquesta planta, per temor que no hagi suficient matèria primera per a satisfer les demandes que es crein en el futur.

• Cultiu: La Stevia rebaudiana creix en terrenys arenosos i poc fèrtils, i és plurianual, de manera que cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de sota les arrels. És necessari reproduir aquesta planta per esqueixos, durant la primavera i mitjans d’agost. D’una planta que rebroti durant la primavera se’n poden obtenir de 200 a 500 plantes, esqueixant contínuament. La recol•lecció de fulles (droga de la planta) es fa justament abans de la floració, per tal de mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Amb un bon adob orgànic és suficient una aplicació a l’any i a l’inici de la primavera, i si utilitzem adob mineral o químic s`haurà d’aplicar cada 30 dies i sempre dos mesos desprès del trasplantament. Aquest arbust és molt resistent als fongs i als insectes, per tant, l’ús d’insecticides serà mínim, cosa que ens permetrà extreure el màxim partit de la planta sense preocupar-nos de les possibles toxicitats produïdes per un suposat tractament amb insecticides o antifúngics.

[edita] Enllaços externs

Investigació, notícies, receptes i altra informació de Stevia rebaudiana

Stevia, la planta de los diabéticos

Stevia o hierba dulce: alternativa natural a los edulcorantes

La Stevia, endulzante natural

Stevia Perú

Estevia i la Cocacola

Estevia, un endulzante natural

Bloc Josep Pàmies

La stevia en el salon Algusto, Josep Pàmies

Article sobre els efectes de la Stevia en la diabetis

European Stevia Association

[edita] Notes i referències

1. ↑ Immune up regulatory response of a non-caloric natural sweetener, stevioside.
2. ↑ Sucrose substitutes and their role in caries prevention.
3. ↑ Rebaudioside A potently stimulates insulin secretion from isolated mouse islets: studies on the dose-, glucose-, and calcium-dependency.
4. ↑ Apparent lack of pharmacological effect of steviol glycosides used as sweeteners in humans. A pilot study of repeated exposures in some normotensive and hypotensive individuals and in Type 1 and Type 2 diabetics.
5. ↑ Mechanism of the hypoglycemic effect of stevioside, a glycoside of Stevia rebaudiana.

[edita] Bibliografia

V.V.A.A. Curso de Botànica. Trea Ciencias.

Cabrera, Angel L. Flora de la provincia de Jujuy. República Argentina. Editorial INTA.

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons].
	[[wikt:{{{Viccionari}}}|Viccionari]].
	[[q:{{{Viquidites}}}|Viquidites]].
	Viquiespècies.
	[[b:{{{Viquillibres}}}|Viquillibres]].
	[[n:{{{Viquinotícies}}}|Viquinotícies]].
	[[s:{{{Viquitexts}}}|Viquitexts]].
	[[:en:v:{{{Viquiversitat}}}|Viquiversitat]].