El Greco
De Viquipèdia
Doménikos Theotokópoulos (gr. Δομήνικος Θεοτοκόπουλος), conegut universalment com El Greco, va ser un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment a Espanya.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va néixer a Càndia (Creta) el 1541 i morir a Toledo el 7 d'abril de 1614. Les seves obres, juntament amb les de Goya, Picasso, Dalí i Velázquez constitueixen la base de la pintura espanyola de tots els temps.
[edita] Orígens
Va néixer a Càndia, actual Iráklion, capital de Creta, que en aquell moment era possessió de la Serenísima República de Venècia. Gairebé gens se sap dels seus pares ni de la seva família. Doménikos va estudiar pintura a la seva illa natal, convertint-se en pintor de icones, però gairebé cap de les seves pintures de joventut ha sobreviscut. Estaven, probablement, pintades en l'antic estil bizantí àdhuc vigent en la Creta d'aquells temps. Algunes reminiscències d'aquest estil són evidents en els seus treballs posteriors.
El Greco va demostrar ser un home conreat i de gran erudició, pel que en la seva joventut hauria d'haver llegit als clàssics i als contemporanis i haver estudiat l'arquitectura, l'orfebreria, l'escultura i la pintura dels grans mestres. Recentment es va identificar un dels seus treballs a l'Església de Koimesis tis Theotokou, a Siros, el que prova que ja a Creta era considerat un mestre.
[edita] Venècia
Cap a 1566 es va traslladar a Venècia, on va treballar en el taller de Tiziano i, sens dubte, hagué de conèixer a pintors com Tintoretto, el Veronès i Bassano, així com l'obra dels pintors manieristes del centre d'Itàlia (Domenichino, Parmigianino, etc.). Entre les obres més conegudes del seu període venecià es troba La curació del cec en la qual es percep la influència de Tiziano quant al tractament del color. Respecte de la composició de figures i la utilització de l'espai, la influència de Tintoretto és notable. Com s'observa, El Greco era, en conseqüència, deixeble dels dos grans mestres de l'Alt Renaixement. Després el pintor va abandonar Venècia per a encaminar-se a Roma. En aquesta ciutat va començar a tenir tendències homosexuals.
[edita] Roma
El 1570 va arribar a Roma, ciutat on romandria sis anys. Allí rebria dos importants dons: la influència de l'escultura de Miquel Àngel —evident en el quadre La Pietat del Greco— i el seu sobrenom (Il Greco, "El Grec") pel qual passaria a la història. Entre les principals obres del seu període romà es troben la Purificació del Temple i el Retrat de Giulio Clovio. D'aquest període són els profunds estudis del Greco sobre l'arquitectura romana, que va utilitzar per a donar estabilitat als seus quadres inserint amb freqüència en ells edificis i estructures del Renaixement. L'única raó per la qual va abandonar Roma va ser per que va proposar al Papa Pius V que ell podia repintar el Judici Final de la Capella Sixtina per a adequar-lo a les idees de la Contrarreforma. Això li va provocar una pèssima reputació a la ciutat que el va obligar a abandonar-la.
[edita] Espanya
Durant la seva estada a Roma, Doménikos va conèixer a diversos molt importants prelats de l'església toledana, que han d'haver-lo convençut de traslladar-se a Espanya.
El 1576 l'artista va abandonar, doncs, la ciutat romana i, després d'una curta estada a Malta, va arribar a Toledo en la primavera de 1577. Havia arribat el moment de produir les seves obres de maduresa. Els primers encàrrecs van arribar immediatament: diversos altars i, el mateix any de 1577, la cèlebre Assumpció de la Verge per a l'església de Santo Domingo la Antigua. Basada en la composició de la Assumpció de Tiziano (Església de Santa María dei Frari, Venècia, 1516-18), els colors i les relacions espacials del quadre comencen ja a distanciar-se de l'estil italià.
Aquest gir cap a un estil personal, diferenciat dels dels seus mestres, comença a tenyir el treball del Greco a partir d'aquí, utilitzant colors menys convencionals, agrupaments més heterodoxos de personatges i proporcions anatòmiques úniques. Encara que El Greco va tractar d'obtenir el suport del rei Felip II per a qui va pintar El martiri de San Maurici i la legió tebana, aquestes peculiaritats estilístiques del pintor no van ser del grat del monarca, que mai li va brindar el seu mecenatge. A continuació va pintar una de les seves obres més belles però menys conegudes: El martiri de Sant Sebastià, aquesta gran tela es conserva al museu catedralici de Palència. Ansiós per aconseguir l'anuència del rei, El Greco li va presentar diversos projectes, especialment alguns destinats als futurs frescos d'El Escorial —que seria acabat el 1582—, que el pintor ambicionava tenir l'oportunitat de realitzar. Va enviar al rei diverses pintures, però totes van ser rebutjades. El somni de Felip II (1578?) demostra la capacitat del cretens per a combinar complexes iconografies polítiques amb ortodoxos motius medievals. També va treballar per a la Catedral de Toledo: el Despull de les vestidures de Crist sobre el Calvari, habitualment conegut com L'Expoli, pintat per a la sagristia, mostra un esplèndid Crist vestit de vermell, assetjat pels seus carcellers. Aquest quadre va suscitar el primer dels varis judicis que hagué d'iniciar l'artista contra els seus contractants estatals o privats que es negaven a pagar-li, adduint que els seus treballs eren molt cars. Acabar aquest quadre en particular li havia costat dos anys complets.
[edita] De "grec" a Mestre espanyol
A partir de la conclusió el 1586 d'una de les seves obres cims, El soterrament del comte d' Orgaz, El Greco es va convertir en el màxim mestre de la península. El quadre, realitzat per a l'església de Sao Tomé a Toledo, es troba encara al seu lloc. Mostra un noble toledà a la seva tomba (el quadre es troba justament sobre ella), envoltat pels sants Esteve i Agustí, el pintor i fins i tot el seu fill. A sobre, l'ànima del mort ascendeix al cel, densament poblat d'àngels, sants i prominents figures polítiques de l'època. Mostra ja la típica elongació longitudinal de les figures, així com el horror vacui ("por al buit"), característiques ambdues que es farien més i més acusades a mesura que El Greco envellia. Aquests trets (encara que no tan exagerats) provenien del manierisme, que va persistir en el treball del Greco encara que havia estat abandonat per la pintura internacional alguns anys abans. Els colors manieristes, molt intensos i il·luminats per llums fantasmals, són aquí constituents essencials de la peça. Altra pintura clau és La Trinitat, de tints renaixentistes italians i un marcat estil manierista. Les figures són allargades i dinàmiques, disposades en ziga-zaga. Sorprèn el tractament anatòmic i les postures extremadament humanes de figures de caràcter diví, com Crist o els àngels. Els colors són àcids, incandescents i mòrbids, i, juntament amb un joc de llums en contrast, doten a l'obra d'un aire místic i dinàmic. La intensa i personal visió de l'artista s'arrelava en la seva espiritualitat altament conreada. Els seus llenços tenen una profunda atmosfera mística que els emparenta amb els escrits dels seus contemporanis Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu, encara que no hi ha proves que El Greco els hagi conegut personalment.
Com a home ric que posseïa una gran casa a Toledo (havia llogat la mansió del Marquès de Villena, avui Museu del Greco) i era cèlebre, Doménikos s'alternava amb intel·lectuals d'elit i nobles poderosos de la cort. Va ser amic del poeta Luis de Góngora i de fra Hortensio Félix Paravicino, dels quals va fer dos superbs retrats. És cèlebre el seu retrat El cavaller de la mà al pit, que ja en la seva època va provocar grans controvèrsies entre els estudiosos a causa del seu peculiar estil. També va pintar paisatges de Toledo, encara que aquest gènere no era molt freqüentat pels pintors espanyols. La seva vida, plena d'orgull i independència, sempre va tendir al fiançament del seu particular i estrany estil, evitant curosament les imitacions. Va col·leccionar volums valuosos que van acabar formant una meravellosa biblioteca. Un contemporani el va definir com un "home d'hàbits i idees excèntrics, tremenda determinació, extraordinària reticència i extrema devoció". Per aquestes o altres característiques, va ser una veu respectada i un home celebrat.
[edita] Últims treballs
A partir de 1590, les pintures del Greco comencen a carregar-se d'una febril intensitat. Tant El baptisme de Crist (1596-1600) com L'adoració dels pastors (1612-14) mostren a les figures dels personatges sagrats prement amb una llum sobrenatural que prové dels propis cossos. La naturalesa mística de l'episodi retratat es subratlla pels divins ecos que envolten als personatges. La formació humanística del Greco s'evidencia en les obres del seu últim període, que inclouen personatges de la mitologia grecollatina (Laoconte, 1610-1614) o la Bíblia (la inconclusa Obertura del Cinquè Segell). Totes mostren la nova aproximació de l'artista a temes trillats, així com el seu profund coneixement de la cultura del seu temps. El Greco va morir el 7 d'abril de 1614 a Toledo. Moltes de les seves obres (les quals signava sempre en grec) s'exposen al Museu del Prado.
[edita] Trastorn Visual
Si bé la característica elongació o deformació de dalt a baix dels personatges del Greco ha estat atribuïda a la seva gran devoció, palesa que els protagonistes tendeixen a "elevar-se" cap a Déu, altres estudiosos han postulat una teoria diferent. Aquesta expressa que el pintor patia una malaltia oftalmològica denominada astigmatisme, provocada per un defecte de la curvatura del cristal·lí. Els pacients astigmàtics veuen les imatges deformades en un o altre sentit.
La primera teoria, anomenada "religiosa", es recolza en cinc punts fonamentals:
- L'allargament longitudinal de les figures era un recurs molt usat en l'art religiós europeu, particularment el Gòtic
- És una reconeguda tècnica per a subratllar el remot i diví
- Tots els mestres i influències del Greco la utilitzaven: l'art bizantí, la escola veneciana i els manieristes italians;
- L'astigmatisme deforma les imatges sobre un sol eix, mentre que moltes figures del Greco estan engrandides tant en sentit vertical com horitzontal
- Finalment, El Greco no sembla haver utilitzat aquest recurs en totes les figures (com hagués estat lògic en un astigmàtic) sinó només en algunes. Hi ha diferències entre les criatures terrestres i les celestials de El soterrament del comte d'Orgaz: les primeres són normals mentre que les segones són allargades.
Aquestes consideracions artístiques no són, no obstant això, capaces d'invalidar la teoria anomenada "mèdica". Aquesta última es recolza en les evidències següents:
- Les formes corporals del Greco sempre mostren una lleugera desviació obliqua, deformació anomenada "el·líptica", que és típica dels pacients que sofrixen de astigmatisme oblic
- L' astigmatisme és una de les malalties més comunes: només 1 de cada 3.000 persones està lliure d'ell
- La tendència a les formes el·líptiques es va aguditzar amb l'edat del Greco, precisament el que succeïx amb els astigmàtics, el defecte dels quals augmenta a l'envellir
- Quan es fotografien els quadres del Greco amb una lent correctora de l' astigmatisme, la deformació el·líptica i l'allargament dels cossos desapareix
- Alguns biògrafs manifesten que certs quadres del Greco van ser pintats amb l'ajuda del seu germà. Casualment, els llenços on va participar aquest són els que menys deformació el·líptica pateixen.
El metge argentí Dr. Carlos G. Musso, del Departament de Nefrologia de l'Hospital Italià de Buenos Aires, subscriu a ambdues teories alhora, ja que opina que no són incompatibles. El Greco pot haver utilitzat l'allargament expressiu i "espiritual" dels seus predecessors, però també està convençut que l'artista sofria un alt grau d'astigmatisme que va anar agreujant-se amb els anys.
[edita] Deixebles
El Greco va tenir pocs seguidors, llevat de el seu propi fill, Jorge Manuel Theotocópuli, i el seu deixeble Luis Tristán; aquest últim va assimilar tan bé l'estil del seu mestre que alguns crítics han atribuït obres seves al Greco, i inversament, a pesar del major colorit de Tristán i els trets naturalistes més moderns de les obres d'aquest.
