Constanci II
De Viquipèdia
Constanci II (Flavi Juli Constanci, llatí Flavius Iulius Constantius, 7 d'agost de 317 – 3 de novembre de 361) fou un emperador romà (337–361) de la dinastia constantiniana. També es esmentat com Flavius Claudius Constantius, Flavius Valerius Constantius, i Constantinus Constantius.
Constanci era el tercer fill de Constantí el Gran, i el segon que va tenir amb la seva segona dona Fausta. Va néixer a Sirmium a Pannònia el 6 d'agost del 317 en el consolat d'Ividi Gal·licà i de Septimi Bas. Va ser educat amb cura com els seus germans Constantí i Constant, i fou més hàbil que ells en gimnàstica i exercicis militars però menys en fines arts.
Fou nomenat cònsol el 326 (potser ja el 324) i va cooperar amb el pare a l'administració de les províncies orientals.
Fou nomenat Cèsar el 332. A la mort del seu pare Constantí fou proclamat august el 337. Constanci va anar ràpidament a Constantinoble, on la guarnició ja havia declarat que no podia regnar ningú més que els fills de Constantí, excloent per tant als nebots Dalmaci i Hannibalià o Annibalià, que foren exclosos de les províncies assignades a ells per Constantí el Gran (Dalmaci havia rebut Grècia, Macedònia, Tràcia i part d'Il·líria, i Annibalià el Pont, Capadòcia i Petita Armènia amb capital a Cesarea).
L'exèrcit va matar a tots els descendents de Constanci I Clor amb la seva segona dona, menys dos, Flavi Juli Gal (Gal) i Flavi Claudi Julià (després conegut com Julià l'Apòstata), fills de Juli Constantí (fill de Constanci Clor) tanmateix assassinat. També van morir el patrici Optatus i el prefecte del pretori Ablavius. La responsabilitat de Constanci en aquestes morts, per acció u omissió, es clara.
Llavors (340) es va fer una nova divisió de l'imperi (setembre del 337) en el que Constantí II (de 21 anys) va rebre la Gàl·lia, Hispània, Britània i part d'Àfrica; Constanci (de 20 anys), Tràcia, Macedònia. Grècia, les províncies d'Àsia i Egipte; i Constant (de 17 anys), Itàlia, Il·líria i la resta de l'Àfrica
Gairebé tot seguit va esclatar la guerra amb Pèrsia a la regió de Mesopotàmia i a la frontera Síria. Va durar alguns anys i fou desfavorable per els romans que foren derrotats en diverses batalles, destacant la de Sinagra el 343, on Constanci portava personalment el comandament de les forces; els perses però van patir moltes baixes en el seu intent frustrat de conquerir Nisibis i altres fortaleses i a les muntanyes d'Armènia, per lo que el ter-ritori en general no va canviar de mans.
Ocupat en aquesta guerra, Constanci no va poder intervenir en la guerra que va esclatar entre els seus germans, en la qual Constantí II va morir a Aquileia i Constant es va fer l'amo dels territoris que pertanyien al seu germà.
El 350 Constant va morir a mans del rebel Magnenci que va esdevenir emperador a Gàl·lia, Britània i Hispània. A Il·líria Vetranió es va proclamar emperador. Finalment Constanci, al front del seu exèrcit, va abandonar la frontera persa i va anar a Europa. A Heraclea de Tràcia l'esperaven ambaixadors de Magnenci per proposar el reconeixement del seu cap i consolidar l'aliança amb un matrimoni entre Constanci i la filla de Magnenci i d'aquest amb Constantina, la germana gran de Constanci. Aquest va rebutjar la proposta i va enviar a un dels ambaixadors a Magnenci, mentre que a la resta els va empresonar acusat de ser agents d'un rebel. A Vetranió li va proposar de reconèixer-lo com coemperador a canvi de la seva ajuda contra Magnenci però secretament ja estava planejant de trair-lo i va subornar als principals oficials de Vetranió.
Va avançar llavors cap a Sofia (Sardica) on es va trobar amb l'emperador il·liri. Vetranió es podia apoderar de Constanci si hagués volgut, ja que el seu exèrcit era més fort, però no tenia cap pla de traïció, i es va escenificar una aliança. Però els oficials subornats van actuar llavors i van declarar que l'exèrcit no podia reconèixer altre emperador que un fill de Constantí. Vetranió llavors es va treure la diadema i va reconèixer a Constanci com el seu emperador i Constanci el va perdonar, li va assignar una pensió i li va permetre de passar la resta dels seus dies a Brusa (351).
Llavors es va dirigir contra Magnenci. Va encomanar al seu cosí Gal, amb el títol de cèsar, la defensa de la frontera persa, i es va dirigir a Mursa (moderna Essek) a la vora del riu Drave, i va derrotar a les forces de Magnenci en una sagnant batalla el 28 de setembre del 351. Va conquerir llavors sense oposició Il·líria i Itàlia.
Magnenci va fugir a la Gàl·lia on fou atacat a la part oriental per l'exèrcit de Constanci i per l'oest per un segon exèrcit que havia anat per Àfrica i havia conquerit aquestes regions i Hispània. La batalla decisiva es va lliurar a Mont Seleuc als Alps Cossis on Constanci va obtenir la victòria; revoltades les principals ciutat de la Gàl·lia, Magnenci es va suïcidar, (11 d'agost del 353) i el seu germà i cèsar Decenci el va seguir (353). Així Constanci va esdevenir emperador de l'occident, va prendre revenja per la mort de Constant i va establir la seva autoritat amb mesures cruels castigant als culpables i també molts innocents.
Amo de tot l'imperi va establir una administració basada en els monarques asiàtics, amb gran luxe, presencia d'eunucs a la cort, assassinats secrets i altres. El seu cosí Gal fou acusat de desobediència o negligència i de crueltat en la seva administració, la situació es va complicar quan Gal va fer matar a Domicià, prefecte pretorià d'Orient, i a Monti (Montius), qüestor palatí, que havien estat enviats a la seva residencia, Antioquia, per fer una enquesta sobre la seva conducta i de fet s'havien sobrepassat en les seves funcions.
Gal no tenia altra sortida que la revolta, però convençut per les promeses del seu cosí Constanci, el va anar a trobar a Milà i quan era a Petòvio a la Pannònia, fou detingut i enviat a Pola a Ístria on fou empresonat (354). També Julià, el germà de Gal, que estava casat amb Hel·lena (germana de Constanci) fou arrestat i va passar un any a presó però finalment fou perdonat per la intercessió de la emperadriu Eusèbia i el 355 fou nomenat cèsar i se li va donar el comandament de la Gàl·lia, on la revolta de Silvà, que s'havia proclamat emperador, havia alterat l'ordre. Silvà fou mort per Ursicí a l'església de Sant Severí a Colònia el setembre del 355.
El 357 Constanci va visitar Roma on va celebrar un triomf i va fer erigir un obelisc que fou portat del temple del Sol a Heliòpolis i posat al Circ Màxim (després el papa Sixte V el va traslladar a la porta de l'església de Sant Joan de Letran i es avui conegut com l'obelisc lateranense).
Després va anar a Il·líria on els seus generals estaven fent una victoriosa campanya contra quades i sàrmates, i el 359 va retornar a Àsia per enfrontar-se al rei persa Shapur que havia tornat a envair Mesopotàmia i havia conquerit Amida, i les fortaleses de Singara i Bezabde. Mentre passava això, la Gàl·lia fou envaïda per alamans i francs, però foren derrotats en brillants campanyes dirigides per Julià, que va fer presoner a Gundomar, el rei alamà, i que a més de triomfar militarment va establir una molt bona administració del país, que li va donar un gran suport popular.
Constanci, gelós, li va enviar ordres de traslladar a les regions de la Gàl·lia a Orient, per la defensa de la frontera oriental ara que ja la Gàl·lia estava pacificada. Esperava que així Julià no podria aprofitar la seva popularitat per proclamar-se emperador, però al contrari, l'ordre donada va precipitar els esdeveniments; les tropes de Julià es van negar a anar a Orient i finalment van proclamar al seu cap com emperador (360). Encara que Julià va fer protestes d'innocència i va enviar ambaixadors a Constanci que era a Cesarea, la guerra va esclatar. Constanci va agafar el seu exèrcit i va marxar a l'oest, però la sobtada mort de Constanci a Mopsocrene, prop de Tars a Cilícia el 3 de novembre del 361, a causa d'unes febres, va deixar a Julià com a únic emperador.
Constanci Es va casar tres vegades: amb una filla de Juli Constantí, amb Eusebia i amb Màxima Faustina. Amb aquesta va tenir una filla pòstuma, Faustina Constància (futura esposa de Gracià). En qüestions religioses s'acostà a les posicions dels arrians i va convocar el concili de Rímini el 359.
