Silvà

De Viquipèdia

En la mitologia grega Silvà (en llatí Silvanus, o 'dels boscos') era l'esperit tutelar dels camps i dels boscos. Sembla que és una adaptació de l'etrusc Selvans, i que no té relació amb els silens grecs tot i que tingué unes atribucions semblants a les dels faunes, sàtirs i silens grecs. El déu celta Sucellos i el déu eslau Borevit també tenen relació amb Silvà.

Silvà era un genius loci, i del que es diu que en temps molt remots els pelasgs de la Mar Tirrena havien dedicat una arbreda i un festival^[1]. Se'l descriu com un déu que presideix sobre els camps i els pagesos, i també se'l considerava protector de les límits dels camps^[2].

Higini Gromàtic^[3] compte que Silvà va ser el primer en posar pedres per assenyalar els límits dels camps i que cada estat tenia tres Silvans:

• Silvanus domesticus, anomenat en algunes inscripcions com Silvanus Larum i Silvanus sanctus sacer Larum
• Silvanus agrestis, també anomenat salutaris, que era adorat pels pastors
• Silvanus orientalis, això és, el déu que vetllava el punt en el qual començava l'estat. Per això sovint s'al·ludia als Silvans en plural, Silvani.

En relació amb els boscos, sylvestris deus, presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges^[4], pel que se li representa portant el tronc d'un xiprer (δενδροφόρος)^[5]. Respecte al xiprer s'explica la següent llegenda: Silvà, o segons d'altres fonts Apol·lo^[6], estava enamorat del jove Cipariso; una vegada va matar per accident un cérvol que pertanyia a aquest. Cipariso va morir de pena per això i va ser transformat en xiprer ^[7].

També se li descriu com la divinitat protectora dels ramats de bestiar, als que guarda dels llops i la fertilitat del qual promou^[8]. Sent el déu dels boscos i els ramats, també se li descriu com un apassionat de la música: la siringa estava consagrada a éll^[9] i se l'esmenta junt amb els Pans i les Ninfes^[10]. Especuladors posteriors fins i tot identificaven Silvà amb Pan, Faune, Inuus i Égipan^[11]. Cató el Vell^[12] l'anomena Mars Silvanus, així que queda clar que ha d'haver estat relacionat amb el Mart italià, i també s'afirmava que la seva relació amb l'agricultura era només pel que fa a les tasques realitzades pels homes, sent excloses del seu culte les dones ^[13].

En la poesia llatina, així com en diverses obres d'art, sempre apareix com un home ancià però alegre i enamorat de Pomona^[14]. Els sacrificis que se li oferien consistien en raïms, panotxes de blat de moro, llet, carn, vi i porcs^[15].

[edita] Referències

1. ↑ Virgili, Eneida viii.600
2. ↑ Horaci, Epodos ii.22
3. ↑ Hyginus Gromaticus, De limitibus constituendi prefaci
4. ↑ Tibul ii.5.30; Lucà, La Farsàlia iii.402; Plini, Història natural xii.2; Ovidi, Les metamorfosis i.193
5. ↑ Virgili, Geòrgiques i.20
6. ↑ Servi Honorat, Comentari sobre l'Eneida de Virgili iii.680; Ovidi, Les metamorfosis x.160 i ss.
7. ↑ Servi Honorat, Comentari sobre les Geòrgiques de Virgili i.20, Èglogues x.26, Eneida iii.680
8. ↑ Virgili, Eneida viii.601; Tibul, i.5.27; Cató, De re rustica 83; Nono ii.324
9. ↑ Tibul ii.5.30
10. ↑ Virgili, Geòrgiques i.21; Lucà, La Farsàlia iii.402
11. ↑ Plutarc, Vides paral·leles, Cató el Jove 22
12. ↑ Cató, De re rustica 83
13. ↑ Escoli Sobre Juvenal vi.446
14. ↑ Virgili, Geòrgiques ii.494; Horaci, Epodos ii.21, Carminas iii.8; Ovidi, Les metamorfosis xiv.639
15. ↑ Horaci, Epodos ii.22, Epístoles ii.1.43; Tibul i.5.27; Juvenal vi.446

[edita] Bibliografia

• Smith, William (1867), Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, iii.825-826, Boston: Little, Brown & Company.