Moixiganga
De Viquipèdia
La moixiganga és el nom d'una sèrie de danses de torres humanes que se celebraven, i encara se celebren, al País Valencià i a Catalunya, i per a molts autors, l'origen comú de la muixeranga i dels castellers.
Les moixigangues mantenen els balls, la seua alçària no és tan elevada i busquen la vistositat plàstica i el sentit religiós.
Taula de continguts |
[edita] Origen
La moixiganga, fora del País Valencià va ser coneguda també amb el nom de ball de Valencians. D'origen pagà amb el temps es va integrar en manifestacions religioses. Durant segles, va estar molt present als pobles valencians i catalans, consistent en l'execució de diversos balls, solia acabar amb la formació de una torre humana de no massa alçada. Anava integrada sobretot al davant dels seguicis populars, on cadascun dels diversos gremis executava un ball. La documentació més antiga que s'ha aconseguit és del segle XV, i el gremi que més vinculat va estar a les moixigangues al llarg del temps va ser el dels obrers de vila. Actualment, la tradició es conserva encara en algunes poblacions del País Valencià com Algemesí, Forcall, Peníscola i Titaguas també s'ha recuperat a la darrera dècada a l'Olleria, l'Alcúdia, Sueca, Silla, la Safor (Gandia i Bellreguard). Actualment està en procés de recuperació la Muixeranga de València http://www.muixeranga.info .
També ha perdurat la part plàstica dels balls de Valencians, sense torres elevades, a les moixigangues del Principat de Catalunya. Així podem trobar moixigangues a Sitges, Tarragona, Reus, Valls i Vilafranca del Penedès. A Igualada tot i que es conserva el nom 'Moixiganguers', aquest fa referència a la colla castellera.
De les moixigangues que queden al País Valencià, sens dubte, Algemesí amb les seues muixerangues és la població on ha perdurat amb més intensitat. L'any 1973 la muixeranga va estar a punt de desaparèixer, però un grup d'homes vinculats als Maristes va crear Els Amics de la Muixeranga per a que no es perdera. L'any 1997 es creà la Nova Muixeranga d'Algemesí incorporant les dones a aquesta antiga tradició.
Però l'any 1995 ja s'havia format una colla mixta a l'Olleria per recuperar la tradició amb el nom d'"El Ball dels Locos", ja que al segle XIX a aquesta població, la muixeranga es va barrejar amb la festa dels folls. La recuperació a l'Olleria, població allunyada de qualsevol zona muixeranguera va provocar que a la Safor, on la tradició estava oblidada, un grup de gent s'animara a fundar una colla. Després altres localitats on encara estava aquest ball en la memòria de la gent també la recuperaren.
Així amb unes causes o altres, en onze anys s'han creat noves colles a l'Olleria, Algemesí, la Safor, l'Alcúdia, Sueca, Silla-Horta Sud i València. Els Amics de La Muixeranga d'Algemesí amb el temps també han obert les seues portes a les dones i han canviat el nom pel de "Muixeranga d'Algemesí". Les noves colles que no son d'Algemesí han optat per anomenar el ball amb la mateixa denominació que a Algemesí i incorporen sovint davant del nom de la colla la paraula Muixeranga. Ara totes les vuit colles han decidit formar una federació de muixerangues per tal d'aconseguir objectius comuns. Vuit colles que ballen, fan quadres plàstics i enlairen torres humanes amb una mateixa peça musical "La Muixeranga d'Algemesí". Una música que ha esdevingut un simbol.
[edita] Evolució
Segons molts estudiosos, les moixigangues serien l'origen de la muixeranga i dels castellers. Segons aquests estudis, els castells s'originarien bàsicament a l'àrea Tarragona-Reus-Valls i amb els anys perdrien els balls i se centrarien en aconseguir torres cada vegada més elevades.
La història de com arribà el ball a terres de Tarragona no és senzilla i hi ha diverses teories. Siga com siga, als segles XVII i XVIII, era el temps de màxim esplendor i la tradició estava molt estesa a les comarques valencianes. Així ho demostra un document que ens ha arribat des de la Ribera Baixa. L'any 1798 l'ajuntament de Sueca demana a Capitania General permís per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales, i descriuen aquesta: ”... delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (...) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Processión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Nuestra Señora del Carmen y en otras particulares...” L'espectacularitat, i el fet d'integrar-se en un ball de carrer a l'estil de danses processionals, provocà que la tradició s'exportara. Amb el nom del “ball dels Valencians” es va integrant en altres seguicis populars de la Península Ibèrica. Encara es pot trobar viva a llocs com ara Aragó, País Basc, Castella, Extremadura o Catalunya.
Hi ha documentació d'algunes d'aquestes actuacions. Així se sap que el 1633 durant la visita a Tarragona de Felip IV i M. Isabel de Borbó va actuar un Ball de Valencians, dins del seguici extraordinari en honor del monarca. També al 1673 una colla de Sagunt va participar al corpus de Sevilla, essent arquebisbe Ignacio Ambrosio Spinola, el qual havia estat anteriorment arquebisbe a València, on entre d'altres, va concloure la construcció de la capella de la Verge dels Desemparats. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, concretament a Lleida, on actuen “valencians” en la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Més tard al 1822 torna a intervindre a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla.
A la zona castellera del triangle format per Tarragona, Reus i Valls comencen a imitar els Valencians des de finals del XVII. El 1687 actua a la ciutat de Tarragona el ball de Valencians de la veïna població de Bràfim, al 1695 i 1700 també hi ha al seguici de Tarragona altres formats per gent de les rodalies.
Al llarg del segle XVIII la tradició va prenent cos. Al 1706, en plena guerra de successió entre Felip d'Anjou (Felip V) i l'Arxiduc Carles (Carles III), aquest darrer visita Tarragona i en el seu honor apareix extraordinàriament el seguici popular, com se solia fer amb els monarques. En aquest participa “un ball que diuen dels valencians”.
Després de la desfeta d'Almansa, hi ha també documentades representacions autòctones al triangle casteller els anys 1712, 1721, 1724, 1725 i 1733, amb molta vigència, malgrat les prohibicions, com ara, la del lletrat de Madrid Manuel Llorca Agulló: “... que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones...” No se sap per què Llorca, que va ser Alcalde Major de Vilafranca del Penedès del 1782 al 1786, tenia aquest especial odi per les torres humanes. No obstant això, ha deixat una de les més clares evidències de la connexió entre els “Valencians” i els castells.
Al segle XIX i, en especial, després del 1836 quan es promulga la llei que fa perdre els monopolis gremials, la festa evoluciona. Mentre a Catalunya moltes tradicions es transformen, al País Valencià desapareixen. A partir d'ací, la cultura castellera s'eixampla estenent-se fins a l'Alt Penedès, i es passa ja dels sis pisos. A l'any 1857 apareix la denominació “xiquets”, en principi com eufemisme de “Valencians”, però també com a definició d'un nou concepte que està naixent.
[edita] Vegeu també
[edita] Referències
- Bertran, Jordi: El Ball de Valencians. De la dansa a les torres, Quaderns de la Festa Major, 12, Ajuntament de Tarragona, 1997.
