Isaac Albéniz i Pascual
De Viquipèdia
Isaac Albéniz (Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 - Cambo-les-Bains, Aquitània (França), 18 de maig de 1909) va ser un gran compositor i intèrpret de piano. No solament es va dedicar a la música per a aquest instrument: també va escriure temes per al teatre, sis òperes (més una d'inacabada i tres d'esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra.
Taula de continguts |
[edita] Una infància moguda
El seu pare Àngel Albéniz era funcionari de duanes de l’estat destinat a Camprodon; la seva mare era Dolors Pascual, originària de Figueres. Va ser un nen prodigi que va debutar com a pianista amb tan sols quatre anys, en un recital al teatre Romea de Barcelona, on els seus pares havien passat a residir poc després d'haver nascut, interpretant una fantasia sobre les I vespri Siciliani de Verdi. El seu primer mestre de piano fou Narcís Oliveras i al cap de poc temps va intentar ingressar al conservatori de París, però no ho va aconseguir per tenir només set anys.
El 1869, el seu pare és represaliat i va a parar a l'oficina de duanes del port d'Almeria, lloc que perd per les seves implicacions polítiques. La família torna cap a Barcelona, malgrat que Albéniz (que té vuit anys) és aleshores a Madrid, on sí que és acceptat malgrat l'edat. El mes de juliol, nou canvi de domicili, ara a Càceres. Va de Càceres a Madrid regularment fins que se li acaba el destí al seu pare, per tal d'assistir a les classes de solfeig de Feliciano Primo, i de piano per Manuel Mendizábal.
Poc després, el pare torna ser destinat a Madrid, on es trasllada una altra vegada tota la família. Isaac es dona a conèixer amb recitals amb un ampli recorregut per Castella i Andalusia. És en aquells moments, ja amb catorze anys, que la seva germana Blanca se suïcida al Parc del Retiro de Madrid, on era membre del cor del teatre de la Sarsuela.
L'any següent, el 1875, el seu pare es nomenat "Interventor general de correus" a Puerto Rico i L'Havana, però novament tornarà a perdre aquest treball i tota la família haurà de retornar a Madrid al cap d'un any. Però per a Isaac totes aquestes circumstàncies no són res més que una genial manera de donar-se a conèixer i de visitar un nou país. Durant aquest període actuà a ciutats com San Juan de Puerto Rico, Santiago de Cuba, així com a locals diversos de L'Havana.
[edita] Protecció reial
A l'any següent (1876) el prestigi d'Albéniz es va difonent entre dels cercles aristocràtics de Madrid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo Morphy Ferris,(Comte de Morphy i secretari particular d'Alfons XII), el qual, entusiasmat pel seu talent, li obrí les portes de la Cort. Aquest personatge influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar al Conservatoire Royal de Brussel·les, a on perfeccionà els estudis de solfeig i piano.
Segons el seu diari, l'any 1880, Albéniz rep lliçons de Liszt, lliçons que es van impartir per tota Europa, i que el compositor català va rebre en formar part de la cort d'estudiants que acompanyaven Lizst en els seus desplaçaments. L'amistat que va sorgir d'aquesta relació duraria fins a la mort de l'hongarès el 1886. Algunes interpretacions posteriors dubten de la validesa d'aquests fets argumentant que Liszt residia a Weimar en aquella època.
[edita] Retorn a Barcelona
El 1883 s'establí a Barcelona, on es va casar amb Rosina Jordana, alumna seva, i amb la qual va tenir tres fills. A Barcelona va estudiar composició amb Felip Pedrell, el qual li transmeté els seus coneixements del folklore espanyol i l'inspirà per escriure música com ara la Suite Española, Op. 47. El cinquè moviment d'aquesta suite, anomenada Asturias (Leyenda), és probablement avui dia el més famós del repertori de guitarra clàssica, tot i que originàriament es fos compost per a piano i més tard transcrit per a guitarra. Moltes de les seves altres composicions també van ser transcrites per a guitarra, sobretot per Francesc Tàrrega. Albéniz una vegada va declarar que preferia les transcripcions de guitarra de Tàrrega als seus treballs originals de piano.
Cada vegada més, Albéniz incorporava les seves pròpies composicions en els seus recitals. El 1885 es traslladà a Madrid on els seus treballs van ser publicats pels principals editors musicals d'aquella època: Benito Zozaya i Antonio Romero.
La reputació d'Albéniz com a pianista i compositor va continuar creixent. A la primavera de 1889 va viatjar a París per assistir als Concerts Colonne que interpretaven el seu Concert per a piano, op. 78. Des de París va continuar fins a Anglaterra, on les seves interpretacions van ser molt reeixides. El 1890 es va posar en contacte amb l'empresari Henry Lowenfeld, el qual va contractar els serveis d'Albéniz com a intèrpret i compositor. Com a resultat, Albéniz es va traslladar al costat de la seva família (la seva esposa Rosina i els seus tres fills) a Londres i a través de Lowenfeld finalment es va ficar al món del teatre musical: va treballar per al Teatre Líric i més tard per al Teatre Príncep de Gal·les.
A petició de Lowenfeld, Albéniz va compondre The magic Opal, comèdia lírica en l'estil de Gilbert i Sullivan, estrenada al Líric el 19 de gener de 1893. Va ser traduïda posteriorment al castellà per Eusebio Sierra i presentada a Madrid el 1895 com La Sortija; aquell mateix any, la seva sarsuela San Antonio de la Florida amb llibret de Sierra va ser també interpretada a Madrid.
[edita] Contracte amb Money-Coutts
Els seus contactes teatrals a Londres van cridar l'atenció del poeta i dramaturg amateur i hereu d'una fortuna bancària de la cèlebre firma de Coutts and CO, Francis Burdett Money-Coutts, que havia comprat accions i el juliol de 1894 va adquirir el contracte que Albéniz tenia amb Lowenfeld. Coutts, el suport financer del qual permetria a Albéniz viure confortablement la resta de la seva vida, estava interessat en escriure llibrets. La seva col·laboració amb el compositor va produir Henry Clifford (estrenada al Liceu el 1895), Pepita Jiménez (també estrenada al Liceu el 1896), i Merlin (composta entre 1898 i 1902 però no produïda en vida d'Albéniz), la primera òpera d'una proposada trilogia titulada King Arthur (Lancelot va quedar incompleta el 1903, i Genevre, no es va arribar a escriure). Per tant, durant aproximadament una dècada, Albéniz va dedicar tot el seu talent i energia a la creació i a la producció de música per a l'escenari. Durant aquest temps va estar traslladant-se des de Londres a París.
[edita] París
A la capital francesa es va posar en contacte amb Vincent d'Indy, Ernest Chausson, Charles Bordes i més tard amb Paul Dukas i Gabriel Fauré, establint així estrets llaços amb la comunitat musical francesa. Des de 1898 fins al 1900 va ensenyar piano avançat a la Schola Cantorum, però a causa de la seva pobra salut el 1900 va tornar al càlid clima barceloní. Va començar un feixuc treball al costat d'Enric Morera per a la promoció d'obres líriques catalanes. Quan, tanmateix, els seus esforços no van aconseguir que els seus propis treballs teatrals fossin produïts, va tornar a París, on la seva música era acceptada, elogiada i interpretada.
La residència d'Albéniz a París va començar a ser un refugi per a artistes espanyols (entre els que hi havia Joaquín Turina i Manuel de Falla), on trobaven suport i ànim pel seu propi esforç. La preocupació d'Albéniz per les formes musicals més llargues va produir un canvi en el seu estil de composició des del bàsicament lleuger -peces atractives de la seva primerenca carrera- cap a un art més complex. I encara que no va deixar d'interpretar, les seves aparicions van disminuir quan va començar a deixar-se absorbir per la composició i producció de les seves obres operístiques.
D'aquest període ens vénen les cançons Il en est de l'amour i Deux morceaux de prose de Pierre Loti (Crépuscule et Tristesse) així com aquests grups de poemes de Coutts: Per a Nellie (un conjunt de sis cançons); Art thou gone for ever, Elaine, Six Songs (de les quals només han sobreviscut Will you be mine? i Separated), i Two Songs (The Gifts of the Gods i The Caterpillar). D'aquest període també existeix una mostra d'obertura d'una cançó per a posar música al text de la faula de Jean de La Fontaine Conseil tenu par les rats, el fragment que conclou una cançó de Coutts, Laugh at loving, i referències a altres cançons de Coutts per a les quals no s'ha trobat la música.
A mesura que Coutts va començar a cansar-se d'escriure llibrets, Albéniz a poc a poc va tornar al piano i al seu nadiu paisatge d'inspiració. La Vega (1896-1898) presagiava el seu posterior estil, que va florir en la seva obra mestra Iberia (1905-1908). La textura composicional i el llenguatge que defineix Iberia són característics de Quatre mélodies (dels poemes de Coutts), l'últim treball vocal i les últimes peces completes d'Albéniz.
[edita] Darrers dies a Cambo-les-Bains
A causa de la nefritis que patia, el 1 d'abril de 1909, abandona París on aleshores vivia, i amb tota la família s'instal·la al balneari de Cambo-les-Bains (als Pirineus atlàntics francesos) en busca d'un clima més adequat.
Un mes després va rebre una emotiva visita d'Enric Granados, el qual li va tocar la barcarola Mallorca, que era una petita peça concebuda durant un viatge fet per ells dos a les Balears, una mena de recordar sense dir res. Aquest dia que va transcórrer en companya de Granados va ser dels darrers que Albéniz es mantingué lúcid. Mori cap a les 8 de la tarda del dia 18 d'aquell mes de maig de 1909 quan faltaven pocs dies perquè complís 49 anys.
Les restes d'Albéniz van partir cap a Barcelona, on arribaren en tren el dia 5 de juny a un quart de vuit del vespre a l'estació de França. La seva mort va ser molt sentida i se li tributà una solemne cerimònia de rebuda que es perllongà fins l'endemà. La Banda Municipal de Barcelona tocà la marxa fúnebre d'El capvespre dels déus de Wagner, l'Orfeó Català cantà diversos passatges del Rèquiem de Fauré i la Marxa fúnebre de la sonata núm. 2 de Chopin.
Després dels solemnes funerals, la comitiva recorregué els carrers engalanats amb banderes catalanes a mig pal i va fer una emocionant parada davant del Liceu. Centenars de persones s'uniren al condol. Més tard va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.
[edita] Obra seleccionada
- Òperes:
- Henry Clifford
- Pepita Jiménez
- Merlin
- Suites:
- Suites antiguas
- Suite española para piano. Integrada per 8 peces: Granada, Cataluña, Sevilla, Cádiz, Asturias, Aragón, Castilla i Cuba.
- Suite española. Amb 2 peces: Zaragoza i Sevilla.
- Iberia. Compren 12 peces per a piano agrupades en 4 quaderns:
- 1º quadern: Evocación, El Puerto, El Corpus Christi en Sevilla.
- 2º quadern: Rondeña, Almería, Triana.
- 3º quadern: El Albaicín, El Polo, Lavapiés.
- 4º quadern: Málaga, Jerez, Eritaña.
- Sarsueles:
- Cuanto más viejo. Perduda.
- Catalanes de Gracia. Perduda.
- El canto de salvación. Perduda.
- San Antonio de la Florida.
- Altres obres:
- Cristo, oratori.
- Rapsodia española para piano y orquesta.
- Doce piezas características.
- Recuerdos de viaje. Conjunt de 7 peces: En el mar, Leyenda, Alborada, En la Alhambra, Puerta de Tierra, Rumores de la caleta, En la playa.
- La Vega y Navarra, per a piano.
[edita] Bibliografia
- Aaron Clark, Walter: Isaac Albéniz: Portrait of a Romantic , Oxford UP, Nova York
- Amat Cortes, Joa: Isaac Albéniz, un català universal, Cevagraf, SCCL, Barcelona, 1998
- Aviñoa, Xosé: Albéniz, Edicions Daimon Tarragona , 1986
- Aviñoa, Xosé: La música i el Modernisme, Curial , 1985
- Aviñoa, Xosé: Modernisme i Modernistes - Musica i Modernisme: Definició i Període -, Lunwerg editores, 2001
- Gauthier, André: Albéniz, Espasa Calpe, Madrid , 1978
- Guerra y Alarcón, Antonio: Isaac Albéniz. Notas crítico-biográficas de tan eminente pianista, Fundación Isaac Albéniz, Madrid, 1990
- Heras, Antonio de las: Vida de Albéniz, Ediciones Patria, Barcelona, [1942]
- Marco, Thomas: Spanish Music in the Twentieth Century, 1993
- Martorell, Oriol / Valls, Manel: Síntesi històrica de la música catalana, Els llibres de la frontera, Sant Cugat del Vallès, 1985
- Montero Alonso, José: Albéniz, España en "suite", Editorial Silex, Madrid, 1988
- Pedrell, Felip: Concierto de Albéniz, Fundación Isaac Albéniz, Madrid, 1990
- Reverter, Arturo: Albéniz-Arbós, historia de una amistad, Scherzo, Madrid, 1989
- Romero, Justo: Albéniz, Edicions Península Barcelona, 2002
- Ruiz Albéniz, Victor: Isaac Albéniz, Comisaría General de Música, Madrid, 1948
- Salazar, Adolfo :Isaac Albéniz y los albores del renacimiento musical en España, Revista de Occidente, Madrid, 1926
- Sempronio: Retrats de Ramon Casas, Edicions Polígrafa, S.A., Barcelona , 1970
- Villalba, Luis: Imagen distanciada de un compositor-pianista, Fundación Isaac Albéniz, Madrid, 1990
