Enric Morera i Viura
De Viquipèdia
Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865-1942) fou un compositor català que va escriure òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts i una Missa de rèquiem, però sobretot és reconegut per les seves sardanes corals amb títols tant populars com La Santa Espina, Les fulles seques, La sardana de les monges i L'Empordà. La seva obra s'adscriu a l'estètica neoromàntica i és una magnífica mostra del nacionalisme musical català.
Quan encara no tenia dos anys es traslladà amb la seva família a l'Argentina on ja hi inicia els estudis musicals. Hi visqué la música a l'ambient familiar, ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Teatro Alcázar (teatre de varietats), on també donà lliçons de piano. El 1881 tornà a Barcelona, on continuà els estudis de piano amb Carles Gumersind Vidiella i harmonia amb Felip Pedrell. En aquesta època féu amistat amb Isaac Albéniz. Després resideix un temps a Bèlgica, dos anys més a l'Argentina, fins que l'any 1890 torna definitivament a Barcelona amb un gran bagatge de coneixements musicals.
El 1893 estrena la Dansa de gnoms, seguint la tradició claverina, i el poema simfònic Introducció a l'Atlàntida. Mentre, es relaciona amb el grup del Modernisme català freqüentant Sitges i estableix amistat amb el capdavanter del moviment, Santiago Rusiñol. Dins d'aquest corrent va escriure música per a Jesús de Nazareth (1894), d'Àngel Guimerà, per a les Festes modernistes de Sitges, l'òpera La fada (1897), amb text de Jaume Massó i Torrents, i per a L'alegria que passa (1898), de Santiago Rusiñol.
El 1895 fundà la coral Catalunya Nova, i la dirigí fins a la fi del 1900. L'any següent fundà el Teatre Líric Català, posà música a La nit de l'amor, novament de Rusiñol, incloent-hi una sardana coral, que assolí un gran èxit, publicà el Tractat d'harmonia i va escrire la sardana, Enyorança, durant una estada a Madrid infructuosa. Tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner, amb música d'escena per a obres com El comte Arnau (1905), de Josep Carner, La Santa Espina (1907), d'Àngel Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres, i, també, Don Joan de Serrallonga. Estrenà al Liceu l'òpera Empòrium (1906) i l'obra lírica en tres actes Bruniselda (1906). L'any 1909 tornà a traslladar-se a l'Argentina, on no estrenà cap obra, i en el seu retorn a Catalunya (1911) fou rebut apoteòsicament.
Aquell any entra com a sots-director de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que actualment és el Conservatori Municipal de Música de Barcelona, esdevenint un notable pedagog.
El 1912 estrenà l'òpera Titaina, i el 1916 Tassarba, ambdues al Liceu. El 1931 va escriure música escènica per a El castell dels tres dragons.
Les seves sardanes escrites per a cobla, sovint instrumentades per Josep Serra i estrenades per la cobla La Principal de Peralada, són una bella mostra del caràcter social i catalanesc de la seva obra: Baixant de la font del gat, Serra amunt, La font de l'Albera, Davant la verge, Festa major, i La nostra Roser, la darrera de l'any 1940.
