Història de la Xina
De Viquipèdia
 Història de la Xina
|
||||||
|
Prehistòria
|
||||||
|
Zhou de l'Oest
西周 |
||||||
|
Primaveres i Tardors
春秋 |
Zhou de l'Est 东周 |
|||||
|
Han de l'oest
西汉 |
||||||
|
Dinastia Xin
新 |
||||||
|
Han de l'est
东汉 |
||||||
|
Tres Regnes
三国 |
||||||
|
Jin Oest
西晋 |
Dinastia Jin
晋 |
16 regnes
十六国 |
||||
|
Jin Est
东晋 |
||||||
|
Dinasties Septentrional i Meridional
南北朝 |
||||||
|
Dinastia Sui
隋 |
||||||
|
辽国
|
||||||
|
Dinastia Song
del Sud 南宋 |
Dinastia Jin
(Ruzhen) 金朝 |
Xia de l'Oest
西夏 |
||||
La Història de la Xina té més de 4.000 anys de registres escrits i un abundant patrimoni prehistòric. És, per tant, la història d'un dels primers països civilizats.
Taula de continguts |
[edita] Prehistòria
La presència d'Homo erectus es remunta a prop d'un milió d'anys als jaciments de Longgu, Lantian i Zhoukoudian (Home de Beijing). La presència d'Homo sapiens s'ha descobert a partir de fa 18.000 anys (paleolític). Amb el final de la darrera glaciació el poblament de les conques del Huanghe i del Yang-tse ja és molt important.
La transició cap al neolític és molt ràpida al començament del quart mil·lenni aC. Es formen les cultures Yangshao i Longshan a la part baixa del riu groc (Huanghe) que amb el temps es van expandint al llarg del riu. Al mateix temps apareixen altres cultures a la conca del riu Iang-tse.
[edita] El món antic
A partir del Segle IV aC es va forjant una cultura original. La particular geografia en marca el caràcter, perquè les valls dels dos grans rius estan envoltades al nord per les estepes mongoles, a l'oest pels deserts d'Àsia central, al sud per l'Himàlaia i a l'est pel mar. En aquest entorn tancat apareixen i desapareixen regnes.
[edita] Societat esclavista
Les dinasties Xia, Shang i Zhou de l'Oest són dinasties que controlen només part del territori. Han de guerrejar contínuament amb els estats veïns. Els clans familiars es van transformant en senyors feudals.
[edita] Inici del feudalisme
L'extensió de l'ús del ferro en agricultura va fent més forts alguns estats. El període de Primavera i Tardor i el període dels Regnes Combatents marquen l'Època clàssica de la Xina, amb l'aparició de figures tan importants com Confuci i Lao Tse.
[edita] Unificació de la dinastia Qin
A poc a poc l'estat de Qin va prenent més força, el gran desenvolupament de la seva producció el fa molt poderós en tots els àmbits, econòmic, polític i militar.
El 221 aC l'emperador Qin Shihuang sotmet la resta de regnes, funda la Dinastia Qin i inicia una unificació administrativa i social sense precedents. Es produeix la primera unificació del que esdevindrà Xina.
[edita] L'edat imperial
Des de la instauració de la Dinastia Han el 206 aC fins a la caiguda de l'última dinastia, la Dinastia Qing el 1912, la història de la Xina és una successió d'uns períodes estables i d'unificació sota una sola dinastia, i d'altres de fragmentació i inestabilitat, ja sigui d'origen intern o per invasions dels pobles del nord.
Durant les dinasties més llargues i estables, Han, Tang, Yuan, Ming i Qing, s'escometen grans obres públiques hidràuliques i defensives. Els exemples més coneguts són la construcció de la Gran Muralla Xinesa o el Gran Canal.
La Dinastia Han, la succeeix un període convuls d'uns 300 anys fins el 589 amb la instauració de la Dinastia Sui. La breu dinastia Sui dóna pas a la pròspera Dinastia Tang. Segons alguns autors és el període de màxim esplendor de la cultura xinesa. La Dinastia Tang pacifica el nord, obre grans rutes comercials (Ruta de la Seda) cap a l'Índia i Àsia central i produeix un gran augment de la producció.
Després del llarg període de pau el país es torna a fraccionar i no es torna a pacificar fins que no es completa la conquesta de les tribus nòmades del nord, es funda la Dinastia Iuan d'origen mongol.
Amb les últimes dinasties el sistema imperial està molt consolidat. La maduresa i estabilitat interna de la dinastia Ming i després de la dinastia Qing d'origen manxur, fan que es produeixi un cert estancament social i cultural. Xina pensava que ho tenia tot, que no hi havia al món ningú a qui témer o de qui aprendre.
[edita] L'edat moderna
Cap al Segle XVIII Xina deixa de ser el centre del món perquè apareixen les potències marítimes europees. Això posa encara més en evidència la decadència de la Dinastia Qing per comparativa amb occident. L'imperialisme Europeu s'imposa a tot Àsia en una carrera per controlar territoris i mercats. La Xina imperial es desfà durant un segle de guerres i transformacions durant les quals el nacionalisme xinès va prenent força. El 1912 s'instaura la República de la Xina i el Guomingtan, o partit nacionalista, es fa amb el poder.
Però la corrupció dels dirigents del Guomingtan i l'entorn bèl·lic internacional fan que les guerres continuïn. Persisteixen els saquejos de les potències occidentals, Japó envaeix primer Manxúria i després la resta del país.
Durant les dècades de 1930 i 1940 es barreja la guerra civil i la guerra contra la invasió estrangera, en aquest entorn el Partit Comunista de la Xina i l'Exèrcit roig van prenent força. Primer, el final de la Segona Guerra Mundial suposa la derrota del poder militar japonès, després es reprèn la guerra civil que acabarà amb l'expulsió del govern nacionalista a Taiwan i la instauració per part del Partit Comunista de la Xina de la República Popular de la Xina el 1949.
Des de la instauració de la República Popular de la Xina fins a l'actualitat s'ha de distingir dos períodes. El primer període dominat per la figura de Mao Zedong arriba fins al 1975. Mao sempre va voler transformar i modernitzar el país usant el comunisme, per això va convulsionar-lo amb grans reformes o experiments socioeconòmics, els més important s'anomenen: les mil flors, gran salt endavant i la revolució cultural.
Després de la mort de Mao, Xina entra en el període que s'anomena reforma i obertura de Xina (改革开放), iniciat per Deng Xiaoping i que continua fins a l'actualitat. Aquest període està caracteritzat per un fort creixement econòmic i per la normalització de les relacions internacionals.
Vegeu també: Història de la República de la Xina
