[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

György Ligeti - Viquipèdia

György Ligeti

De Viquipèdia

György Sándor Ligeti (Dicsőszentmárton, 28 de maig, de 1923 - Viena, 12 de juny, de 2006), compositor jueu hongarès (després resident i ciutadà d'Àustria), considerat unànimement com un dels grans compositors de música instrumental del segle XX. Molts dels seus treballs són ben coneguts pels melòmans, però entre el públic en general, és probablement més popular per haver estat utilitzada la seua música pel cèlebre director cinematogràfic Stanley Kubrick en algunes de les seues pel·lícules com ara 2001: Una odissea de l'espai, El Resplendor o Eyes Wide Shut.

Taula de continguts

[edita] Biografia

Ligeti va néixer a Dicsőszentmárton (En romanès Diciosânmartin, avui anomenada Târnăveni), en la regió de Transilvània, Romania. Dicsőszentmárton era llavors una ciutat principalment habitada per hongaresos i amb una important comunitat jueva. Ligeti recorda que el seu primer contacte amb la llengua romanesa va ocórrer un dia en escoltar una conversa entre els policies de la ciutat; una experiència incomprensible per al jove xicot. Després d'abandonar la ciutat del seu naixement, no hauria de tornar-hi fins als anys 90.

Va rebre formació musical inicialment al Conservatori de Cluj/Kolozsvár, una gran ciutat en el centre de Transilvania. La seua educació va ser interrompuda el 1943, any en què a causa de la seua condició de jueu, va ser forçat a treballar per als nazis. Per la mateixa època, els seus pares, el seu germà, i altres parents van ser deportats al camp de concentració d'Auschwitz, al que només va sobreviure sa mare.

Després de la guerra, Ligeti va reprendre els seus estudis a Budapest, graduant-se el 1949. Van ser els seus mestres Pál Kadosa, Pál Járdányi, Ferenc Farkas, Zoltán Kodály i Sándor Veress. Va fer treballs d'etnomusicologia sobre música tradicional romanesa. A partir del 1950 va tornar a la seua vella escola a Budapest, aquesta vegada com a professor d'harmonia, contrapunt i anàlisi musical. Data d'aquesta època l'escriptura de dues obres didàctiques que es continuen fent servir en l'ensenyament musical a Hongria . Atès que les comunicacions entre Hongria i l'oest havien sigut tallades pel govern comunista, Ligeti va haver d'escoltar secretament la ràdio per tal de mantenir-se al corrent de l'evolució de la música a Europa occidental. Al desembre de 1956, dos mesos després de la sublevació hongaresa contra els soviètics, va fugir a Viena i va adquirir la ciutadania austríaca.

Allí, va poder prendre contacte amb diverses personalitats de la música avantguardista, com Karlheinz Stockhausen i Gottfried Michael Koenig, que llavors treballaven en la incipient música electrònica. Ligeti va treballar en el mateix estudi de Colònia que ells, i les noves possibiltats tècniques per a la creació de sons, van contituir per a ell una font d'inspiració. No obstant això, va produir poca música electrònica pura, altrament va concentrant-se en treballs instrumentals que sovint contenen textures electròniques.

A partir d'aquesta època, el treball de Ligeti comença a respectar-se i a gaudir d'una major difusió. En efecte, el període més reconegut de la seua obra és el que va desde la composició de Apparitions (1958-9) a Lontano (1967), encara que l'òpera, Le Grand Macabre, estrenada el 1978 també ha gaudit d'una important projecció. En anys més recents, els seus tres quaderns de piano Estudis s'han beneficiat d'una notable difusió gràcies a les gravacions discogràfiques de grans pianistes com ara Pierre-Laurent Aimard, Fredrik Ullén, i d'altres.

El 1973 va guanyar una plaça de professor a Hamburg, a la que va renunciar el 1989. Des dels anys 80 ha patit problemes de salut, el que ha ralentit la seua activitat creadora. No obstant això, continua escrivint.

A banda de la seua activitat musical, Ligeti ha mostrat interès per la geometria fractal de Benoît Mandelbrot, i l'obra de Lewis Carroll i Douglas R. Hofstadter.

El fill de Ligeti, Lukas Ligeti, és un compositor i percussionista radicat a Nova York.

[edita] Sobre la música de Ligeti

Imatge:Ligeti - artikulation.jpg
Notació simbòlica d'una part d'Artikulation de G. Ligeti. Els dibuixos constitueixen una guia per a l'audició i representen intuïtivament la música, no serveixen per a reconstruir l'obra com ocorre amb una partitura instrumental.

Els treballs més primerencs de Ligeti són una extensió del llenguatge musical del seu paisà Béla Bartók. Per exemple, les peces per a piano Musica Ricercata (1951-53), es comparen sovint al conjunt d'obres per a piano Mikrokosmos de Bartók. Musica Ricercata consta d'onze peces en total. La primera peça utilitza quasi exclusivament la nota La en diferents octaves. Només al final de la peça se sent una altra nota (Re). La segona peça agrega una tercera nota a aquestes dues, la tercera peça agrega una quarta nota, i així succesivament, de manera que en l'onzena peça són presents les dotze notes de l'escala cromàtica.

En aquesta primera etapa de la seua carrera, Ligeti va patir la censura comunista. La desena peça de Musica Ricercata va ser prohibida per les autoritats en ser considerada "decadent". Sembla que va ser qualificada d'aquesta manera a causa del lliure ús d'intervals menors de segona. Atesa la radical direcció que prenia la música de Ligeti, a penes sorprèn que sentís la necessitat d'eixir d'Hongria.

En arribar a Colònia, va començar a escriure música electrònica al costat de Karlheinz Stockhausen. No obstant, només va produir-ne tres treballs, incloent-hi Glissandi (1957) i Artikulation (1958), abans de tornar al treball instrumental. Però la seua música posterior rep la influència de les seues experiències electròniques, i molts dels sons que va crear contenen textures electròniques assemblades. Aparicions (1958-59) va ser el primer treball que va cridar l'atenció. Va ser estrenat en la Festa Mundial de la Música de la Societat Internacional per a la nova Música, per l'orquestra Simfònica NDR sota la direcció d'Ernest Bour, causant sensació.

La seua següent obra, Atmosphères, va ser utilitzada, junt amb extractes de Lux Aeterna i del Rèquiem, en la banda sonora de la pel·lícula 2001: Una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrik. De fet, la música va ser utilitzada sense el permís de Ligeti.

Atmosphères (1961) va ser escrita per a gran orquestra sense percussió. És considerada una obra clau en la producció de Ligeti, perquè presenta moltes de les preocupacions que després exploraria en la dècada de 1960. En aquesta obra, Ligeti abandona per complet la melodia, l'harmonia i el ritme, concentrant-se estrictament en el timbre del so, una tècnica coneguda com massa de so. L'obra comença amb un des majors acords cluster escrits mai; sonen simultàniament totes les notes de l'escala cromàtica en un rang de cinc octaves.

Ligeti va encunyar el terme "micropolifonia" per a la tècnica compositiva usada en Atmosphères, Aparicions i altres treballs seus de l'època. La seua definició de micropolifonía és: "La complexa polifonia de les parts individuals és palesa en un flux harmònico-musical, en el qual les harmonies no canvien sobtadament, sinó que es mesclen amb unes altres; una combinació intervàlica clarament reconeixible es va fent gradualment borrosa, i en aquesta nebulosa hom pot captar una nova combinació intervàlica prenent forma."

Segons András Batta "Ligeti és un mestre visionari que transgredeix fronteres; desenvolupa un estil propi allunyat de la tècnica dodecafònica, caracteritzat per una polifonia (micropolifonia) molt compacta, i una combinació del ritme i l'harmonia en àrees de so. En la seua música te lloc, entre altres aspectes, una reflexiò sobre tot allò que és processable i sobre el so individual en qualitat de succés."

Ala anys 70, Ligeti va abandonar el cromatisme i va començar a concentrar-se en el ritme. Obres com ara Continuum (1970), Clocks and Clouds (Rellotges i núvols) (1972-3), van ser escrites després que Ligeti va escoltar la música de Steve Reich i Terry Riley el 1972. Fins i tot la segona de les seues Tres peces per a dos pianos, titulada "Autorretrat amb Reich i Riley (i Chopin en el fons)," confirma aquesta influència. Per altra banda, també es va interessar en diversos aspectes rítmics de la música africana, específicament la dels pigmeus.

Imatge:Ligeti - poema simfònic per a 100 metronoms.jpg
El 1962, György Ligeti escriu el seu Poema simfònic per a cent metrònoms. El 1995, l'escultor Gilles Lacombe prepara un mecanisme que en facilita l'execució.

A mitjans dels anys 70 va escriure la seua primera òpera, Le Grand Macabre, una obra de teatre de l'absurd amb moltes referències escatològiques, basada en l'obra de l'escriptor belga Michel de Ghelderode Ballade du Grand Macabre, de 1934, i que no és més que una comèdia sobre la fi del món. El mateix Ligeti va declarar respecte a la música d'aquesta òpera: "... no és atonal, però tampoc és un retorn a la tonalitat. S'aproxima al Pop-art. En certa manera és figurativa. Hi ha línies i associacions melòdiques que es manipulen com objectes. L'obra està farcida de cites de la tradició, també de pseudocites, sí, sovint de cites falses" . Le Grand Macabre es va estrenar amb gran èxit a Estocolm el 12 d'abril de 1978.

La seua música dels anys 80 i dels 90 ha continuat accentuant ritmes mecànics complexos, sovint en un idioma menys dens cromàticament (amb tendència a afavorir les tríades majors i menors desplaçades i estructures polimodals). Particularment significatius són els seus Études pour piano (quadern I, 1985; quadern II, 1988-94; quadern III 1995-2001), inspirats en diverses fonts com ara el gamelan, els polirritmes africans, Bartók, Conlon Nancarrow, i Bill Evans. Altres obres notables en aquest estil són Trio per a trompes (1982), Concert per a piano i orquestra (1985-88), Concert per a violí i orquestra (1992) i els Nonsense Madrigals (Madrigals sense sentit) per a cor (1993), un dels quals està compost sobre el text de l'alfabet.

El treball més recent de Ligeti és l' Hamburg Concert per a trompa i orquestra de cambra (1998-99, revisat el 2003).

[edita] Obres destacades

  • Andante i Allegro per a quartet de corda (1950)
  • Baladi joc per a dos violins (1950)
  • Concert românesc per a orquestra (1951)
  • Musica ricercata per a piano (1951-1953)
  • Six Bagatelles per a quintet de vent (1953)
  • Quartet de corda No. 1, Métamorphoses nocturnes (1953-54)
  • Glissandi, música electrònica (1957)
  • Artikulation, música electrònica (1958)
  • Apparitions per a orquestra (1958-59)
  • Atmosphères per a orquestra (1961)
  • Volumina per a orgue (1961-62, revisat el 1966)
  • Poème Symphonique pour 100 métronomes (1962)
  • Requiem, per a soprano, mezzosoprano, cor mixt i orquestra (1963-65)
  • Concert per a violoncel i orquestra(1966)
  • Lux Aeterna per a 16 veus (1966)
  • Aventures & Nouvelles Aventures, òpera (estrena: Stuttgart, 1966)
  • Lontano per a orquestra (1967)
  • Dos Estudis per a orgue (1967, 1969)
  • Continuum per a clavicèmbal (1968)
  • Ramifications per a 12 instruments de corda (1968-69)
  • Quartet de corda No. 2 (1968)
  • Deu peces per a quintet de vent (1968)
  • Concert de cambra per a 13 instruments (1969-70)
  • Melodien per a orquestra (1971)
  • Doble Concert per a flauta, oboè i orquestra (1972)
  • Clocks and Clouds per a 12 veus femenines (1973)
  • San Francisco Polyphony per a orquestra (1973-74)
  • Le Grand Macabre, òpera (1978)
  • Études pour piano, primer quadern (1985)
  • Concert per a piano (1985-88)
  • Concert per a violí (1992)
  • Études pour piano, segon quadern (1988-94)
  • Hamburg Concerto per a trompa i orquestra de cambra amb 4 trompes naturals obligades (1998-99, revisat el 2003)
  • Síppal, dobbal, nádihegedűvel: Weöres Sándor verseire (2000)
  • Études pour piano, tercer quadern (1995-2001)

[edita] Premis

  • Grawemeyer Award de composició (Études pou Piano) (1986)
  • Praemium Imperiale reconeix els mèrits d'artistes en diferents camps (1991)
  • Schock Prize d'Arts Musicals (1995)
  • Kyoto Award (2001)
  • Polar Music Prize (2004)

[edita] Enllaços externs