Lewis Carroll

De Viquipèdia

Fotografia de Lewis Carroll presa per ell mateix

Lewis Carroll és el pseudònim pel que és conegut en la història de la literatura Charles Lutwidge Dodgson (Daresbury, Cheshire, 27 de gener de 1832 - Guildford, Surrey, 14 de gener de 1898), sacerdot anglicà, lògic, matemàtic, fotògraf i escriptor britànic, conegut sobretot per la seua obra Alícia al país de les meravelles.

[edita] Biografia

Els avantpassats de Dodgson procedien principalment del nord d'Anglaterra, amb algunes connexions irlandeses. Conservadors i membres de la High Church anglicana, la majoria d'ells es van dedicar a les dues professions característiques de la classe mitja-alta anglesa: l'exèrcit i l'Església. El seu besavi, també anomenat Charles Dodgson, va arribar a ser bisbe; el seu avi, un altre Charles, va ser capità de l'exèrcit i va morir en la batalla l'any 1803, quan els seus dos fills eren encara molt petits.

El seu fill (futur pare de Lewis Carroll i també anomenat Charles) va estudiar a Westminster School, i després al Christ Church, Oxford. Amb grans dots per a les matemàtiques, va obtenir una doble titulació que prometia ser el començament d'una brillant carrera acadèmica. No obstant, el futur pare de Lewis Carroll va preferir, després de casar-se l'any 1827 amb la seua cosina, fer-se rector rural.

El seu fill Charles va nàixer en la petita parròquia de Daresbury, a Cheshire. Va ser el tercer dels fills del matrimoni Dodgson, i el primer baró. Després seguirien vuit fills més, i, el que resulta més insòlit per a l'època, tots ells –set nenes i quatre nens- van sobreviure fins a l'edat adulta. Quan Charles tenia onze anys, son pare va ser nomenat rector de la localitat de Croft-on-Tees, a North Yorkshire, i tota la família es va traslladar a l'espaiós rectorat que seria el domicili familiar durant els següents 25 anys.

Dodgson pare va anar fent progressos en l'escalafó eclesiàstic: va publicar diversos sermons, va traduir a Tertulià, es va convertir en arxidiaca de la catedral de Ripon, i va prendre part activa en les apassionades discussions que llavors dividien a l'església anglicana. Ell era partidari de l'High Church i favorable al anglocatolicisme; admirava a John Henry Newman i al moviment tractarià, i va fer el que va poder per a transmetre als seus fills els seus punts de vista.

El jove Charles va iniciar la seua educació en la seua pròpia casa. Les llistes de les seues lectures conservades per la família, son testimoni de la seua precocitat intel·lectual: als set anys va llegir The Pilgrim's Progress de John Bunyan. S'ha dit que va patir un trauma infantil quan se li va obligar a contrarestar la seua tendència natural a ser esquerrà; no hi ha, no obstant, cap evidència que haja sigut així. Sí va patir d'una altra discapacitat: un tartamudeig que tindria efectes perjudicials en les seues relacions socials durant tota la seua vida. Als dotze anys va ser enviat a una escola privada en els afores de Richmond, on sembla haver-se integrat bé, i l'any 1845 es va traslladar a Rugby School, on va ser evidentment menys feliç, segons ell mateix va escriure alguns anys després d'abandonar el lloc:

Crec ... que per res en aquest món tornaria novament a viure els tres anys que hi vaig passar ... Puc dir, honestament, que si haguera estat ... fora de perill de la molèstia nocturna, la duresa de la vida diürna se m'haguera fet, en comparació, moltíssim més suportable.

La naturalesa d'aquesta "molèstia nocturna" mai no serà, potser, correctament interpretada. Pot ser una forma delicada de fer referència a algun tipus d'abús sexual. Acadèmicament, no obstant, Charles hi va reeixir prou bé. El seu professor de Matemàtiques, R.B.Major, va dir d'ell: "No he conegut un xicot més prometedor des que estic a Rugby".

Lewis Carroll netejant la lent de la seua cambra. Fotografia d'Oscar Gustav Rejlander.

Va abandonar Rugby a finals de l'any 1850 i al gener de 1851 es va traslladar a la Universitat d'Oxford, on va ingressar en l'antic college de son pare, Christ Church. Portava només dos dies a Oxford quan va haver de tornar a sa casa: sa mare havia mort de "inflamació del cervell" (possiblement meningitis) als quaranta-set anys d'edat.

Qualssevol que hagen estat els sentiments que la mort de sa mare li va produir a Dodgson, no va permetre que l'apartaren de l'objectiu que l'havia portat a Oxford. Tal vegada no sempre va treballar de valent, però estava excepcionalment dotat i va obtenir amb facilitat uns resultats excel·lents. La seua primerenca carrera acadèmica va oscil·lar entre els seus èxits, que prometien una carrera explosiva, i la seua tendència irresistible a la distracció. A causa de la seua peresa, va perdre una important beca, però, tot i així, la seua brillantor com a matemàtic li va fer guanyar, en 1857, un lloc de professor de matemàtiques a Christ Church, que va exercir durant els 26 anys següents (encara que no sembla haver disfrutat especialment de la seua activitat). Quatre anys després va ser ordenat diaca.

A Oxford se li va diagnosticar epilèpsia, la qual cosa constituïa en aquells temps un estigma social considerable. No obstant, en data recent John R. Hughes, director de la Universitat d'Illinois (Chicago) ha suggerit que hi va poder haver un error de diagnòstic.

[edita] Carroll i la fotografia

Fotografía d'Alice Liddell per Lewis Carroll. (1858)

L'any 1856, Dodgson va descobrir una nova forma d'art, la fotografia, primer per influència del seu oncle Skeffington Lutwidge, i més tard del seu amic d'Oxford Reginald Southey i del pioner de l'art fotogràfic Oscar Gustav Rejlander.

Aviat va aconseguir l'excel·lència en aquesta art, que va convertir en expressió de la seua personal filosofia interior: la creença en la divinitat del que ell anomenava bellesa, que per a ell significava un estat de perfecció moral, estètica o física. Mitjançant la fotografia, Carroll va tractar de combinar els ideals de llibertat i bellesa amb la innocència edènica, on el cos humà i el contacte humà podien ser disfrutats sense sentiment de culpa. En la seua mitjana edat, aquesta visió es va transformar en la persecució de la bellesa com un estat de gràcia, un mitjà per a recuperar la innocència perduda. Això, junt amb la seua passió pel teatre, que el va acompanyar durant tota la seua vida, li va portar problemes amb la moral victoriana, i fins i tot amb els principis anglicans de la seua pròpia família. Com assenyala el seu principal biògraf, Morton Cohen: "Va rebutjar rotundament el principi calvinista del pecat original i el va substituir per la noció de divinitat innata".

L'obra definitiva sobre la seua activitat com a fotògraf (Lewis Carroll, Photographer, de Roger Taylor (2002), documenta exhaustivament cada una de les fotografies de Lewis Carroll que s'han conservat. Taylor calcula que una mica més de la meitat de la seua obra conservada està dedicada a retratar xiquetes. No obstant, s'ha de tenir en compte que s'ha conservat menys d'un terç de la totalitat de la seua obra. La xiqueta que més vegades li va servir de model va ser Alexandra Kitchin ("Xie"), filla del degà de la catedral de Winchester, a qui va fotografiar unes cinquanta vegades des que tenia 4 anys fins que va complir-ne 16. L'any 1880 va intentar fotografiar-la en vestit de bany, però no se li va permetre. Se suposa que Dodgson va destruir o va tornar les fotografies de nus a les famílies de les xiquetes que fotografiava. Es creia que s'havien perdut, però s'han trobat sis nus, dels quals quatre han estat publicats i dos a penes es coneixen. Les fotografies i esbossos de nus que Dodgson realitzava van encoratjar la suposició que tenia tendències pedòfiles.

La fotografia li va ser també útil com a entrada en cercles socials elevats. Quan va aconseguir tenir un estudi propi, va fer notables retrats de personatges rellevants, com John Everett Millais, Ellen Terry, Dant Gabriel Rossetti, Julia Margaret Cameron i Alfred Tennyson. Va cultivar també el paisatge i l'estudi anatòmic.

Dodgson va abandonar sobtadament la fotografia l'any 1880. Després de 24 anys, dominava completament la tècnica, disposava del seu propi estudi en el barri de Tom Quad, i havia creat unes 3.000 imatges. Menys de 1.000 han sobreviscut al temps i a la destrucció intencionada. Dodgson registrava cuidadosament les circumstàncies que envoltaven la creació de cadascuna de les seues fotografies, però el seu registre va ser destruït.

La seua obra va ser reconeguda pòstumament, junt amb la de Julia Margaret Cameron, gràcies a reivindicació que en van fer els fotògrafs del pictorialisme, així com al suport del Cercle de Bloomsbury, a què pertanyia Virginia Woolf. En l'actualitat, és considerat un dels fotògrafs victorians més importants, i, amb seguretat, el més influent en la fotografia artística contemporània.

[edita] Carrera literària

Dodgson va escriure poesia i contes que va trametre a diverses revistes i que li van reportar un èxit discret. Entre 1854 i 1856 la seua obra va aparéixer en les publicacions d'àmbit nacional The Comic Estafes i The Train, així com en revistes de menor difusió, com la Whitby Gazette i el Oxford Critic.

La major part d'aquests escrits de Dodgson són humorístics, i de vegades satírics. Però tenia un alt nivell d'autoexigència. Al juliol de 1855 va escriure: "No crec haver escrit encara res digne d'una vertadera publicació (categoria en què no incloc a la Whitby Gazette o al Oxonian Advertiser), però no desesper de fer-ho algun dia". Anys abans d' Alícia al país de les meravelles, ja buscava idees de contes per a xiquets que pogueren proporcionar-li diners: "Un llibre de Nadal [que podria] vendre's bé... Instruccions pràctiques per a construir titelles i un teatre".

L'any 1856 va publicar la seua primera obra amb el pseudònim que el faria famós: un predicible poemeta romàntic, "Solitude", que va aparéixer a The Train firmat per Lewis Carroll. Va crear aquest sobrenom a partir de la llatinització del seu nom i el cognom de sa mare, Charles Lutwidge. Lutwidge va ser llatinitzat com Ludovicus, i Charles com Carolus. El resultant, Ludovicus Carolus, va tornar una altra vegada a l'idioma anglés com Lewis Carroll.

Runes del convent de Godstow

També l'any 1856, un nou degà, Henry Liddell, va arribar a Christ Church, portant amb ell a la seua jove esposa i a les seues filles, que tindrien un important paper en la vida de Dodgson. Aquest va entaular una gran amistat amb la mare i amb els xiquets, especialment amb les tres filles, Lorina, Alice i Edith. Sembla que esdevingué una espècie de tradició per a Dodgson portar a la xiquetes de picnic al riu, a Godstow o a Nuneham.

Va ser en una d'aquestes excursions, concretament, segons els seus diaris, el 4 de juliol de 1862, quan Dodgson va inventar l'argument de la història que més tard arribaria a ser el seu primer i més gran èxit comercial. Ell i el seu amic, el reverend Robinson Duckworth, van portar a les tres germanes Liddell (Lorina, de tretze anys,; Alice, de deu; i Edith, de vuit) a passejar amb barca pel Tàmesi. Segons els relats del mateix Dodgson, d'Alice Liddell i de Duckworth, l'autor va improvisar la narració, que va entusiasmar les xiquetes, especialment a Alice. Després de l'excursió, Alice li va demanar que escriguera la història. Dodgson va passar una nit component el manuscrit, i li'l va regalar a Alice Liddell en el Nadal següent. El manuscrit es titulava Les aventures d'Alícia sota terra (Alice'S Adventures Under Ground), i estava il·lustrat amb dibuixos del propi autor.

Tres anys més tard, Dodgson, mogut pel gran interés que el manuscrit havia despertat entre tots els seus lectors, va portar el llibre, convenientment revisat, a l'editor Macmillan, a qui li va agradar immediatament. Després de dubtar entre els títols de Alícia entre les fades i L'hora daurada d'Alícia, l'obra es va publicar finalment l'any 1865 com Les aventures d'Alícia al país de les Meravelles(Alice'S Adventures in Wonderland), i firmada per Lewis Carroll. Les il·lustracions d'aquesta primera edició van ser obra de Sir John Tenniel.

El multitudinari èxit del llibre va portar al seu autor a escriure i publicar una segona part, Alícia a través de l'espill (Through the Looking-Glass and what Alice Found There)

Posteriorment, Carroll va publicar el seu gran poema paròdic La caça del Snark (The Hunting of the Snark), l'any 1876; i els dos volums de la seua última obra, Silvia i Bruno, el 1889 i el 1893, respectivament.

També va publicar amb el seu vertader nom molts articles i llibres de tema matemàtic. Destaquen El joc de la Lògica i Euclides i els seus rivals moderns.

[edita] Obres

Alicia al país de les Meravelles (Alice'S Adventures in Wonderland) (1865)
Alicia a través de l'espill (Through the Looking-Glass, and what Alice found there) (1872)
La caça del Snark (The Hunting of the Snark) (1875)
El joc de la lògica (The Game of Logic) (1876)
Silvia i Bruno (Sylvie and Bruno) (1889)