Grand opéra
De Viquipèdia
La Grand Opéra és un estil d'òpera aparegut sobretot a París a mitjan segle XIX i caracteritzat per la seva grandiositat .
Els temes heroics i històrics, els grans personatges, les vastes orquestres, els vestits sumptuosos i els efectes escènics espectaculars eren els trets comuns d'aquest gènere. Unes altres característiques inclouen la música contínua (recitatiu en comptes de diàleg parlat), amb una estructura de quatre o cinc actes i la prevalència de ballets i nombrosos cors.
A mitjan segle XIX, Giacomo Meyerbeer (1791-1864), d'origen alemany però que va desenvolupar la seva carrera fonamentalment a París, va ser el primer gran exponent de la Grand Opéra francesa. Obté un gran nombre de representacions combinant elements dels estils italià i francès amb minuciositat alemanya. Robert le diable (París, 1831), era una òpera romàntica de terror, última variant de l'opera seriosa històrica. Les Huguenots (1836) desplega una complicada intriga en cinc actes, basada en el conflicte entre catòlics i calvinistes. L'esgarrifós ritual de la consagració de les espases, amb les seves tenebres demoníaques i el seu fanatisme, és un dels grans conjunts romàntics. Le prophète (1849), és un espectacle turbulent sobre el moviment reformista dels anabaptistes a la regió de Münster. L'africaine (1865), obra póstuma, narra els viatges de Vasco de Gama i està plena de color exòtic, acaba amb el Liebestod de Selica sota un singlot verinós. Les crítiques de Wagner van tenir una notable influència en el declivi de la popularitat de Meyerbeer després de la seva mort.
Charles Gounod (1818-1893), amb la seva òpera més cèlebre i representada Faust (1859), tot i respectar les convencions de la grand opéra francesa (grans escenes de conjunt, cors multitudinaris, i l'inevitable ballet...) trenca amb alguns dels seus convencionalismes, amb una orquestració més rica i dotant als recitatius d'una gran entitat musical, situant a Marguerite en una posició central amb la seva coloratura. Mireille (1864) i Roméo et Juliette (1867) també van tenir èxit en les seves estrenes a París.
Després de formar-se a Itàlia, Georges Bizet va compondre Les pêcheurs de perles (1866) i la més popular i representada de les òperes franceses: Carmen (1874), on elegantment treballa elements de música espanyola (fins i tot amb elements de la música flamenca) encara que mantenint òbviament la francesa.
També cal destacar François Adrien Boieldieu (1775-1834) amb la sensibilitat ingènua de la seva òpera còmica La dame blanche (1825), Adolphe Adam (1803-1856), conegut sobretot per la nadala Oh Holy Night i els seus ballets, amb l'enaltiment de la vida senzilla a Le postillon de Longjumeau (1836), Daniel Auber (1782- 1871), que amb la seva òpera La muette de Portici (1828) va desencadenar la revolució de setembre de 1830, que va conduir a la independència de Bèlgica, i l'alemany-francès Jacques Offenbach (1819-1880) amb operetes i òperes burlesques i satíriques com La belle Hélène. Després del seu sensacional èxit en aquest tipus d'òperes, es va posar a escriure la seva única obra escènica seriosa, entorn del personatge del poeta romàntic E.T.A. Hoffmann. Els contes de Hoffmann, amb el seu text, sentiment i enginy francesos omnipresents, continua sent un enigma. Qualsevol que sigui la versió pòstuma que s'elegeixi, l'última obra d'Offenbach per a l'escena és un compendi de les idees romàntiques.
Ja al tombant de segle, la tragèdia lírica va adquirir complexitat musical i psicològica en les 25 òperes escrites per Jules Massenet (1842-1912), dues de les quals, Manon (1884) i Werther (1892), encantadorament sensuals en el seu so i plenes d'elements estilístics variats, malgrat ser totalment líriques, vorejen el nou estil naturalista. La influència de Massenet es detectarà més tard en Ruggero Leoncavallo, Pietro Mascagni, Giacomo Puccini o en el Pelléas et Mélisande de Claude Debussy.
