Música flamenca
De Viquipèdia
Neix i es desenvolupa a Andalusia, durant el període que va des de el segle XVIII al segle XX. Té influències morisques, gitanes, africanes, americanes, etc.
Existeixen hipòtesis que diuen que la paraula flamenc prové de les paraules àrabs “felag” (pagès) i “mengu” (fugitiu). Segons alguns autors “flamenc” va començar a utilitzar-se com a sinònim de gitano andalús, a partir del segle XVIII.
[edita] Història de la música flamenca
Es pot dir que el flamenc no va néixer espontàniament,sinó que es va generar a partir del folklore popular, on eren abundants els antics “romances juglarescos”.
Per altra banda, es pot dir que el poble gitano del sud d’Espanya va crear aquesta música dia a dia des de la seva arribada a Andalusia el segle XV. Es creu que els gitanos van arribar d’una regió del nord de l'Índia anomenada Sid, que actualment pertany al Pakistan, i que van haver d'abandonar per causa una sèrie de conflictes bèl·lics. Fins al final del segle XV, els gitanos han estat quasi sempre nòmades amb professions relacionades amb el pastoreig i l’artesania. La tradició nòmada portà aquest grup ètnic a ser una cultura acostumada a adquirir les formes musicals d’allà on arribava, per reinterpretar-les després a la seva manera.
La música n'és una part molt important, tant en les seves celebracions com en la seva manera de viure. Tot el que necessiten per començar a fer música, és una veu i ritme, que sempre s'hi pot afegir amb les mans i els peus. Per aquesta raó, en les formes més primitives del flamenc no es necessiten més instruments que els que proporciona el cos humà. En la música gitana sempre han estat importants tant la improvisació com el virtuosisme.
Els gitanos van trobar a Andalusia el lloc perfecte per a desenvolupar la seva musicalitat, ja que aquesta regió gaudia d’un impressionant auge cultural, artístic i científic. Aquest fet es devia a quasi vuit-cents anys de barreja de cultures àrabs, jueves i cristianes. La falta de documentació escrita sobre els primers temps del flamenc es produeix perquè aquest es va generar i desenvolupar en un ambient de secular ignorància i sota el regnat de la pobresa més sublim, circumstàncies, aquestes, que no van permetre als primers flamencs deixar testimoni de la seva pròpia experiència; de fet, la imatge que devien donar les primeres escenes flamenques no van motivar els intel·lectuals de l’època per a plasmar-les en els seus escrits.
Així doncs, el flamenc no estava considerat llavors com un art, sinó com tot el contrari. En realitat, les poques mencions per part d’alguns intel·lectuals de què es disposa, són en sentit pejoratiu. La primera transcripció a partitura d’una peça flamenca es troba dins de l'òpera “La màscara afortunada” de Neri (Itàlia, segle XVIII). Podem dir que a finals del segle XIX el flamenc ja havia establert les seves formes tal com es coneixen avui, malgrat que és una música que no ha deixat d’evolucionar des dels seus orígens i que segueix viva i canviant.
[edita] El flamenc avui en dia
Avui en dia, el flamenc té moltes cares i és executat de múltiples maneres.
Els principals centres i famílies flamenques es troben encara en barris i ciutats que van servir de refugi pels Gitanos: Alcalà, Utrera, Xerès de la Frontera i Sevilla. Amb el temps, les lleis van ser menys repressives, els gitanos es van anar integrant, i cada cop més gent va anar trobant interès en la seva música. Van començar a sorgir “payos” (no-gitanos) decidits a conèixer i interpretar música gitana. En la música clàssica alguns compositors fins i tot van buscar inspiració en les melodies flamenques i dins del món de la guitarra es coneguda la continua retroalimentació entre guitarristes clàssics i flamencs.
En el flamenc modern és comú l’ús d’alguns instruments més a part de la guitarra, els palmells i la veu, com el baix elèctric, normalment sense trasts, i el caixó flamenc.
El nou flamenc incorpora una barreja d’estils de música i una gran quantitat d’innumerables instruments (saxòfons, flautes travesseres, violoncels, violins o el sitar, i instruments de percussió com els bongos, les congues de Sud Amèrica, la darbuka i el djembé indi etc.
A part s’hi poden trobar diferents estils flamencs, altrament dits pals.
Tot i que és menys habitual, també s’utilitzen bateries, sintetitzadors i guitarres elèctriques.
