Giuseppe Garibaldi
De Viquipèdia
 |
L'exactitud de la informació d'este article és discutida. Si us plau, consulteu la discussió al respecte. |
.jpg/200px-Giuseppe_Garibaldi_(1866).jpg)
Giuseppe Garibaldi (Niça, 4 de juliol de 1807 - Caprera, 2 de juny de 1882), militar i polític italià.
Tot i néixer a Niça, ciutat situada en la costa francesa del Mediterrani prop de la frontera italiana, pot considerar-se que era italià, atès que en aquesta data la ciutat de Niça pertanyia al Regne del Piemont —posteriorment incorporat a l'Estat italià amb la unificació— havent estat Niça cedida a França en 1860, a conseqüència de la guerra amb Àustria. Es va fer notori històricament, a causa de la seva participació en les activitats guerreres vinculades al procés que finalment va produir la unificació política d'Itàlia, durant el segon i tercer quart del segle XIX.
Taula de continguts |
[edita] Adolescència i joventut
Era el segon fill d'un pescador, d'una família oriünda de Ligúria, en la seva joventut va treballar com mariner enrolat en diverses tripulacions. Va estudiar de forma irregular, però sempre li va atreure tot el relacionat amb el mar i la marina. Amb 15 anys es va enrolar com grumet en un vaixell mercant, i també en aquesta època és ja considerat un heroi al salvar a una noia que havia caigut a una fossa. El seu pare el va enrolar en l'escola marítima de Gènova en 1821 Durant aquests primers viatges va estar envoltat d'homes de mar amb grans ideals i idees, com el comandant del vaixell Constança, Angelo Pesante, que li van marcar la seva personalitat.
En 1827 va formar part del vaixell Cortese, que va salpar de Niça i va estar viatjant pel Mar Negre, Istanbul i Gàlata vivint avatars com la guerra turc-russa. En 1832 va ser capità de segona classe en la Clorinda també pel mar Negre. Aquesta nau va ser capturada per uns pirates turcs, fins i tot Garibaldi va estar apunt de ser afusellat, encara que va ser ferit a la mà, amb l'ajuda dels altres tripulants i el seu cosí, van aconseguir escapar-se dels pirates. Després de 73 mesos fora, Garibaldi va tornar de nou a Niça. Encara que en 1833 torna a partir cap a Istanbul en el vaixell Henri de Saint-Simon, el comandant del qual era Emile Barrault. Aquí és on es va a donar a conèixer gràcies als seus discursos sobre la llibertat.
[edita] De mariner a bandit
En 1834 va formar part del moviment de la Jove Itàlia de Mazzini, lliurant les seves vida a la pàtria i guanyat els galons de capità en la Marina del Piemont. Va rebre l'àlies de Cleombroto, un heroi tebà. Va estar involucrat en la insurrecció del Piemont, costant-li una condemna a mort quan va ser capturat, ja que se´l va considerar com un dels líders de la revolta. És considerat un bandit i ha de fugir, primer a Niça després passa per Marsella (allotjant-se a casa del seu amic Giusseppe Paris), s'embarca des d'aquí cap al Mar Negre de nou, mentre al març de 1835 es trobarà en Tunis. Després aconsegueix anar-se a Sudamèrica partint des de Marsella en el Nautonnier amb el nom fictici de Borrel, homenatjant al màrtir revolucionari Joseph Borrel, establint-se en el sud de Brasil.
[edita] Lluites a Amèrica
En Sudamérica va trobar el que volia per a lluitar per la independència, encara que no fora per Itàlia. Només arribar va contactar amb altres dissidents italians per les revoltes de la Jove Itàlia, i va arribar a ser president de la filial d'aquesta organització en el continent americà gràcies al seu amic Giuseppe Stefano Grondona. També va formar part de la lògia masónica de Asil digues Vertud.
Va lluitar llavors contra Pere I de Brasil en la revolució de la República Riograndense liderada per Bento Gonçalves dóna Silva, que va ser capturat poc després i executat, encara que la lluita continuo. Garibaldi va entrar en el cos de revolucionaris de La jove Europa. En 1837 va passar a Uruguai, en circumstàncies que estava en curs la guerra contra el govern argentí de Juan Manuel de Roses, per part del General Urquiza, Governador d'Entre Ríos i que contava amb el suport del Brasil i del govern de l'Uruguai presidit pel General Fructuoso Rivera, que acabava de desplaçar de la presidència al General Manuel Oribe.
Declarada al desembre de 1838, la Guerra Gran es va desenvolupar des de 1839 a 1843. Montevideo es trobava assetjada per forces rosistes, recolçades per les forces lleials a Oribe, que procurava recuperar la presidència de l'Uruguai, de la qual havia estat desplaçat per Rivera. En el Riu de la Plata, operava la flota rosista al comandament de l'Almirall Guillermo Brown, que intentava bloquejar el port de Montevideo; sent combatuda per una flota lleial als anti-rosistes al comandament de Juan Coé.
En 1842 el govern de Montevideo va designar a Garibaldi com substitut de Coe al comandament de la flota, lliurant-se llavors, el 16 d'agost de 1842 un combat naval en el Ric Paraná prop de la localitat de Costa Brava. Les naus comandadas per Garibaldi van ser derrotades per les forces de Brown, superiors en vaixells i homes. Garibaldi va incendiar les seves naus, evitant que caiguessin en mans dels rosistes. Garibaldi va tornar a dirigir una esquadrilla naval, al capdavant de la qual va impedir que les naus de Brown ocupessin l'Illa de Rates, en la badia de Montevideo (que va passar llavors a anomenar-se Illa Llibertat), impedint així l'intent de la flota rosista de bloquejar Montevideo.
Tornat A Montevideo, en 1843 Garibaldi va organitzar una unitat militar que va ser denominada “La Legió Italiana”, al capdavant de la qual es va posar al servei del govern de Montevideo. Entre les accions militars que va participar Garibaldi al capdavant de la seva Legió Italiana, es destaca la que va tenir lloc als afores de les muralles de Montevideo, anomenada El Combat de Tres Creus, per haver-se realitzat en el paratge així denominat, el 17 de novembre de 1843. Després d'això - novament embarcat en la seva flota, i contant amb el suport de les esquadres de França i Anglaterra - va poder ocupar en 1845 la ciutat de Colònia a l'abril, l'illa Martín García i la ciutat de Gualeguaychú al setembre, i la ciutat de Salt a l'octubre. El 8 de febrer de 1846, en territori de Salt, en les proximitats del rierol San Antonio, afluent de el Riu Uruguai, Garibaldi i la seva Legió Italiana van lliurar el Combat de San Antonio contra forces oribistas, a les quals van infligir nombroses baixes, aconseguint retirar-se de les seves posicions sense majors conseqüències. Després de diversos avatars en aquest país es casa en 1842 amb Ana María de Jesús Ribeiro, anomenada després Anita Garibaldi. A ella la va conèixer en 1839 en Laguna, Brasil.
[edita] Tornada a Itàlia
Després de tornar a Itàlia en 1848, va emprendre nombroses batalles a favor de la independència dels regnes i territoris italians, ocupats per Àustria i França a les ordres de l'exèrcit del Regne de Saboia. Es va convertir en un autèntic heroi per al poble italià, àvid de llibertat. Amb suport francès, va intervenir en la guerra contra Àustria, si bé el canvi d'actitud de Napoleó III, apostant sobtadament per la negociació, va truncar temporalment els objectius de Garibaldi i va deixar l'exèrcit en 1859.
En les negociacions de pau, Víctor Manuel II va aconseguir d'Àustria l'annexió de Llombardia, després de la qual vindrien les de Parma, Mòdena, Toscana i Romanya, al sol·licitar els seus governs provisionals la seva unió al Piemont. El següent objectiu de Garibaldi fou assolir l'alliberament del regne de les Dues Sicílies, en el qual Francesc II de Nàpols exercia una monarquia absoluta. Les constants revoltes produïdes foren la preparació per a l'expedició dels Mil Camises Vermelles, afavorida per Cavour. Al capdavant de la seva tropa de voluntaris, Garibaldi va arribar a Palerm (després d'haver salpat des de Gènova), on va ser rebut amb entusiasme pels rebels, fins i tot alguns d'aquests es van unir als Mil.
Va participar llavors en la supressió de la resistència, dirigint més tard les seves tropes cap a Nàpols. Davant això, va obligar Francesc II de les Dues Sicílies a fugir i refugiar-se als Estats Pontificis, instaurant en Nàpols una república regida per un govern provisional. Ambicionant una Itàlia unida sota un sol govern radicat en Roma, va concebre la idea de marxar sobre els Estats Pontificis, defensats per tropes franceses. No obstant això, Víctor Manuel i Cavour, temerosos de perdre l'assolit davant una radicalització del conflicte, van evitar l'avanç de Garibaldi. L'incident no va suposar un enfrontament entre el rei del Piemont i Garibaldi; al contrari, el revolucionari va reconèixer a Víctor Manuel com rei d'Itàlia el 26 d'octubre de 1860. Garibaldi va prosseguir incansablement les seves activitats militars a la recerca de la unitat d'Itàlia, emprenent accions sense èxit en 1863 i 1867 per a ocupar els Estats Pontificis que regirien bona part del territori de la península italiana. Igualment, va lluitar en la guerra de França contra Prússia en 1871, intervenint en la batalla de la ciutat de Dijon.
Finalment, assolida la unitat italiana en 1870, Garibaldi va ser electe diputat al Parlament, càrrec que posteriorment va renunciar al no concretar-se en els fets les idees republicanes per les quals va lluitar. En els seus últims anys es va retirar a la illa de Caprera, on va morir. Per les seves lluites a Itàlia i Sudamérica se li ha anomenat l'heroi de dos mons, d'Europa i d'Amèrica.
