George Mallory
De Viquipèdia
George Herbert Leigh Mallory (Mobberley, 18 de juny de 1886 - Everest, 8 o 9 de juny de 1924) va ser un alpinista anglès que va participar en les tres primeres expedicions que es proposaren escalar l'Everest (1921, 1922 i 1924).
Va desaparèixer el juny de 1924 amb el seu company Andrew Irvine tractant d'arribar a l'Everest, després d'haver estat vistos a només 270 m per sota del cim, i el seu cos no va ser trobat fins el 1999 (el cos d'Andrew Irvine segueix desaparegut). S'ha especulat molt amb la possibilitat que haguessin arribat al cim, i si ho haguessin aconseguit haurien estat els primers a escalar el sostre del món, 29 anys abans de la primera ascensió confirmada d'Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 1953.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
George Herbert Leigh Mallory va néixer a Mobberley, Cheshire el 1886. Va estudiar a l'escola primària de West Kirby abans de ser internat en un col·legi d'Eastbourne el 1896. Als catorze anys aconseguí una beca de matemàtiques al Winchester College. Va ser allà on fou introduït al món de l'escalada en roca per un dels seus professors, Graham Irving, que tots els anys portava alguns dels seus alumnes a escalar a Gal·les.
L'octubre de 1905 Mallory va ingressar al Magdalene College, Cambridge, per estudiar història. Allà va conèixer i fer amistat amb John Maynard Keynes i l'escalador Geoffrey Winthrop Young. Mallory va participar activament a la vida social i intel·lectual de la universitat: va fundar i actuar a la Marlowe Dramatic Society i va prendre part a les regates Oxford-Cambridge de 1906, 1907 i 1908. Va ser durant aquesta època quan va assolir un cert reconeixement en els cercles alpinístics.
En finalitzar els seus estudis es convertí en professor de l'escola Charterhouse de Godalming. Entre els seus alumnes hi havia Robert Graves, de qui es va fer molt amic i a qui va introduir en el muntanyisme.
El 29 de juliol de 1914 Mallory es casà amb Ruth Turner (amb qui tingué tres fills), filla d'un arquitecte de Godalming. Durant la Primera Guerra Mundial va servir com a fuseller a la Royal Garrison Artillery, que va entrar en acció a Armentières. Abans de tornar a casa, el 1919, havia assolit el rang de tinent.
[edita] A la muntanya
Mallory va ser introduït en el món de l'escalada pel seu professor Graham Irving, i l'escalador i amic Geoffrey Winthrop Young. Al llarg de la seva vida va realitzar ascensions per tota Gran Bretanya i els Alps, per acabar dirigint la seva atenció al llavors desconegut Himàlaia, on perdria la vida.
[edita] Ascensions per Europa
Mallory va freqüentar les zones d'esclada del nord de Gal·les, on va començar la seva vida alpinística. Allà va realitzar diverses ascensions pioneres al Y Lliwedd, un cim secundari del Snowdon, catalogades amb graduacions 5.8 i 5.9.
El 1904 Mallory i un amic van tractar d'escalar el Mont Velan, als Alps, però van abandonar en patir mal d'altura. Posteriorment, el 1920 pujaria el Mont Blanc. El 1913 va escalar el Pillar Rock, a l' English Lake District, sense cap mena d'ajuda. La via que va seguir és avui coneguda com a Via Mallory i, havent estat qualificada com a 5a, va ser durant molts anys la via més difícil de la Gran Bretanya.
[edita] Primera expedició a l'Everest (1921)
Mallory va prendre part en la primera expedició oficial britànica a l'Everest, que el seu promotor, sir Francis Younghusband, havia convertit en una qüestió d'importància nacional. La missió de l'esmentada expedició consistia en l'exploració dels accessos a la muntanya des del seu costat nord. El grup, el cap del qual era Charles Howard-Bury el componien tant membres del Britain's Alpine Club com topògrafs del Servei Topogràfic de l'Índia.
La caravana, que va partir de Darjeeling (Índia), el maig de 1921, va haver de donar una immensa marrada, ja que els havia estat denegat el dret de pas pel Regne del Nepal. L'entrada al Tibet la van aconseguir gràcies a certes pressions, ja que el Dalai Lama estava buscant un aliat poderós del qual pogués aprofitar-se si la situació amb la Xina empitjorava. Durant la marxa d'aproximació va morir Alexander Kellas, únic component del grup que havia vist l'Everest anteriorment, i sabia distingir-lo entre la mar de cims que hi havia. La tasca de reconèixer-ho va recaure en Mallory. D'altra banda, les relacions dins el grup van anar empitjorant ja que Mallory i Howard-Bury es professaven una profunda antipatia.
Una vegada establert el campament base a prop de la glacera de Rongbuk l'expedició es va dividir en tres grups d'exploració. El grup de Mallory l'integraven, a més d'ell, el seu amic Guy Bullock i el topògraf canadenc E. O. Wheeler, junt amb dotze xerpes. Junts van explorar els accessos a la muntanya, realitzant de passada algunes ascensions notables a cims secundaris, com la del pic nord de l'Everest (7.066 msnm). Després de descobrir la cascada del Khumbu, la Vall Oest (també coneguda com a Vall del silenci) i la boca de la glacera est del Rongbuk, van envoltar la vall de Khampa per trobar finalment el coll nord, que donava accés a la muntanya. Tanmateix, hi havia un últim escull: la glacera del Rongbuk tancava l'accés a l'esmentat coll. Wheeler va ser l'encarregat cartografiar la glacera i va ser Mallory qui finalment va trobar el pas que el travessava (Pas del Nord-Est). El camí de l'Everest va quedar així obert per a futurs intents.
[edita] Segona expedició a l'Everest (1922)
El 1922 Mallory va tornar a l'Everest com a membre de l'expedició liderada pel general Charles Granville Bruce, el cap d'escalada del qual era E. I. Strutt. Aquesta vegada l'objectiu era fer el cim. Per a això s'utilitzaria el mètode polar dissenyat per Longstaff, que consistia en situar campaments d'altura a mesura que se n'anava ascendint.
La polèmica principal va sorgir entorn de la utilització d'ampolles d'oxigen, pràctica que comptava amb partidaris i detractors. El cert és que cada equip d'oxigen suposava carregar amb quinze quilos de més, per la qual cosa Mallory va decidir evitar-los. Junt a Howard Somervell, Norton i Morshead van escalar fins els 7.600 msnm, on van fer nit. L'endemà, deixant Morshead enrere perquè patia mal d'altura, van assolir els 8.000 msnm per primera vegada en la història, però van haver de tornar enrere.
L'endemà l'australià George Ingle Finch i el britànic Geoffrey Bruce van superar el rècord establert per Mallory, Somervell i Norton, en assolir els 8.300 msnm.
Mallory va tractar d'organitzar un tercer atac abans que de l'arribada del monsó, però durant l'aproximació un allau arrossegà el grup, matant set xerpes. Aquest tràgic fet va posar fi a l'expedició de 1922.
[edita] Tercera expedició a l'Everest (1924)
Mallory va passar l'any 1923 de gira per Amèrica promovent la pròxima expedició a l'Himàlaia. Allà, lluny de l'ambient d'Anglaterra, on l'Everest s'havia convertit en una qüestió nacional, Mallory es va trobar amb una opinió general que no comprenia la finalitat d'una ascensió a la muntanya més alta del món. La llegenda diu que a la pregunta de per què escalar-la, ell es va limitar a contestar : Perquè és allà.
El 1924 una nova expedició britànica va arribar a l'Himàlaia. El seu cap era Charles Granville Bruce, que va emmalaltir ben aviat, cosa que va fer que les decisions van recaure sobre Somervell, Norton i Mallory. Un dels nous membres de l'expedició era Andrew Irvine, de 22 anys. Irvine coneixia a la perfecció el funcionament dels aparells d'oxigen i, si bé no tenia experiència en alta muntanya, havia demostrat un comportament exemplar en una expedició a les illes Svalbard.
Abans que cap cordada fes el primer intent, un temporal va sorprendre quatre xerpes que estaven realitzant tasques de proveïment en altura. Després de quatre dies atrapats, i tot i que el temps no millorava, Norton, Somervell i Mallory van pujar per rescatar-los. Això els deixà esgotats, però van decidir fer dos intents d'atac al cim al cap de pocs dies.
Somervell i Norton, sense ajuda d'oxigen, l'intentarien primer pel Gran Corredor (que d'ara endavant seria conegut com a Corredor Norton). Mallory i Irvine l'intentarien després amb oxigen, prenent la ruta de l'aresta nord fins a connectar amb l'aresta nord-est.
Norton i Somervell van escalar sense oxigen fins els 8.570 metres. Però Norton arrossegava una malaltia i van haver de donar mitja volta.
El 7 de juny Malory i Irvine, acompanyats per alguns portadors, van marxar cap el cim per l'aresta nord-est. Uns altres dos escaladors de l'expedició, Noel Odell i Hazzard, romandrien en un campament al coll nord com a suport a la cordada de Mallory. Després de la primera jornada de marxa el grup va assolir els 8.160 msnm, on van instal·lar l'últim campament, el C6. Després, els portadors van descendir. L'endemà Mallory i Irvine van partir cap el cim. Des del seu campament al coll nord, Noel Odell seguia la progressió dels dos homes amb un telescopi i feu la següent descripció:
| « | "Tota l'aresta somital i el cim de l'Everest es trobaven netes de núvols. Els meus ulls van quedar fixos en el petit punt negre que es retallava en una cresta de neu situada sota d'un ressalt rocós de l'aresta; el punt negre es va moure. Llavors va aparèixer un altre punt negre que es va desplaçar per la neu fins a reunir-se a la cresta amb el primer. Aquest es va aproximar llavors al gran esglaó rocós i al cap de poca estona va aparèixer dalt; el segon el va imitar. Llavors tota aquella fascinadora visió es va esvair, una vegada més, embolicada en núvols." | » |
Després d'allò mai més se'n va saber més de Mallory i Irvine. En dies posterior Odell els va buscar desesperadament. Va pujar en dues ocasions fins al C6, però no eren allà. Ell estava segur d'haver-los vist superar el segon esglaó, per la qual cosa sempre va defensar que abans de morir havien assolit el cim.
