Enric Granados i Campiña
De Viquipèdia
 |
«Enric Granados» redirecciona aquí. Per a d'altres significats, vegeu «Enric Granados (desambiguació)». |
Enric Granados i Campiña (Lleida, 27 de juliol de 1867 – Canal de la Mànega, 24 de març de 1916), compositor i pianista català, és conegut per la seua obra pianística, especialment per la suite Goyescas (1911), en què va basar també l'òpera del mateix nom. Va crear escola de piano a Barcelona, que ha produït figures tan rellevants com Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Va morir en el naufragi de la nau Sussex, al Canal de la Mànega, en ser torpedinada per l'armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Primers anys
Granados era fill de pare cubà - cal recordar que Cuba era aleshores una província espanyola - i mare càntabra. Va nàixer a Lleida, on son pare, estava destinat com a oficial de l'exèrcit. Sent encara un nen es va traslladar a Barcelona on va ingressar a l'Escolania de la Mercè, on va tenir ocasió d'estudiar piano (encara que ja destacava en l'instrument) amb el mestre Jurnet. Posteriorment va fer estudis de perfeccionament d'interpretació pianística amb Pujol. Des dels tretze anys es va guanyar la vida com a pianista i el 1886 va donar el seu primer concert important com a solista. A partir de 1883 va estudiar amb Felip Pedrell composició i harmonia. El contacte amb Felip Pedrell va ser decisiu per la influència que aquest va desplegar sobre el jove Granados. En efecte, Pedrell era un enamorat de la tradició musical espanyola i amagava el somni d'un renaixement musical ibèric. Granados, com també Manuel de Falla i Isaac Albéniz, farà palesa aquesta influència en la seua obra.
[edita] Entre París i Barcelona
El 1887, va traslladar-se a París amb la intenció d'ingressar al Conservatori d'aquesta ciutat. Malauradament unes febres tifoidees li ho van impedir. Tot i així va estar-se a París per tal de continuar els estudis amb Bériot, on va coincidir amb el pianista Ricard Viñes, amb qui compartiria habitació. El 1889 tornà a Barcelona on va donar un recital amb Malats i va actuar com a pianista en concerts dirigits per Crikboon, Manén, Casals i Tibaud. Comença a partir d'ací una carrera com a concertista d'èxit que, amb centre a Barcelona, on era una figura imprescindible del panorama musical, el va portar per Europa, on va tenir l'oportunitat de treballar amb Risler i Saint-Saëns. Els qui van tenir l'oportunitat d'escoltar les seues interpretacions, parlen de Granados com d'un pianista excepcional, sobretot en les obres de Chopin, Schumann i Grieg, amb els que estava unit per una afinitat espiritual. A Barcelona estrena la major part de les seues primeres obres per a piano i per a l'escena. Les primeres obres per a piano tenen encara l'estil i l'aroma de la música de saló sense gaudir de cap originalitat. Amb la col·laboració com a autor dels librettos d'Apel·les Mestres, va estrenar diverses òperes amb text català, que no han gaudit d'èxit ni de continuïtat als escenaris.
[edita] Primers èxits
El 1892 va contraure matrimoni amb Amparo Gal. En aquest any es publiquen també les seues Danses espanyoles per a piano, que van ser acollides amb gran èxit i van cridar l'atenció dels grans compositors de l'època, entre ells Grieg, Saint-Saëns i el rus Cesar Cui, teòric del Grup dels Cinc, a qui Granados va dedicar la dansa número 7 Valenciana. Aquestes obres, molt conegudes pel gran públic i de gran difusió, fan un tomb en la carrera de Granados, mostrant un gir personal cap a un nacionalisme tard-romàntic. Són peces encisadores, jovenívoles, originals i amb una particular varietat. L'òpera María del Carmen, d'ambient murcià, va ser estrenada a Madrid el 1898 amb gran èxit, que li valgué el reconeixement públic i una condecoració reial. El 1901, animat per la seua passió per l'ensenyament i també per la necessitat d'una estabilitat econòmica, va fundar l' Acadèmia Granados, després Acadèmia Marshall. Aquesta Acadèmia, que creará un estil particular d'interpretació, va ser dirigida per Granados fins que va marxar a Amèrica. Després va ser continuada pel seu deixeble, el pianista Franz Marshall, nascut a Mataró el 1883. L'Acadèmia Granados ha donat grans noms a la interpretació pianísica: Paquita Madriguera, Baltasar Samper, Alícia de Larrocha, Rosa Sabater... Els anys següents, Granados publica diverses obres per a piano i de cambra. L' Allegro de concierto (1904), premiat en un concurs del Conservatori de Madrid, abandona la línia “nacionalista” en cerca d'un virtuosisme netament romàntic. El 1905 va donar a conèixer a París les sonates d'Scarlatti que ell mateix havia transcrit i completat. Entre les obres de cambra cal destacar la Sonata per a violoncel i piano.
[edita] Granados i Goya
Granados sentia una vertadera passió pel temps de Francisco de Goya i l'ambient castissista que el pintor va saber retratar. Considerava Goya com “el geni representatiu d'Espanya”. Posseïa diverses obres del pintor i, atès que Granados tenia bona traça per al dibuix i la pintura, va arribar a retratar-se ell mateix disfressat de “goyesc” i va produir diverses làmines amb motius inspirats en l'obra de Goya. D'aquesta devoció naixen els dos quaderns de Goyescas, per a piano, amb el subtítol “Los majos enamorados”. Aquestes impressions musicals en 7 escenes, il·lustren el desenvolupament d'una passió amorosa entre dos “majos”, des de la seua primera trobada fins a la tràgica mort del “majo” i la posterior aparció del seu espectre. Goyescas ha estat considerada desde diversos punts de vista; de vegades com una mena d'improvisacions, d'altres com una narració contínua amb l'ús del “leitmotiv” d'inspiració wagneriana, altres vegades s'ha criticat l'excessiva tendència a la repetició de passatges o frases, desembocant en una certa monotonia, que només pot salvar l'encertat tractament dels temes, del color, del ritme i de l'harmonia.Goyescas es va estrenar el 1911 al Palau de la Música Catalana. La consagració mundial de Granados esdevingué amb l'estrena de Goyescas a la Sala Pleyel de París el 1914. Tan gran va ser l'èxit que se li va concedir al músic la Legió d'Honor de la República Francesa. Filles de la passió pels ambients “goyescs” son també les Tonadillas, per a veu i piano, escrites sobre uns desafortunats textos de Fernando Periquet. Es tracta d'una sèrie de 10 cançons en les que Granados tracta de recrear l'ambient madrileny de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, inspirat-se en les obres de Goya, des de la luminositat dels cartrons per a tapissos al dramatisme dels Caprichos.
[edita] A Amèrica
Arran de l'èxit de la suite pianística Goyescas, l'Òpera de París va encarregar a Granados una òpera. El compositor va plantejar l'adaptació del material pianístic de Goyescas en obra lírica i va encarregar a Fernando Periquet el text, que evidentment s'havia d'encaixar en la música ja escrita. Granados es va traslladar a una casa que el músicòleg Kurt Schindler va deixar-li a Suïssa, on va rematar el treball. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va desbaratar el projecte de l'estrena parisenca, i el Metropolitan Opera House de Nova York es va oferir per a la primícia. Granados i la seua esposa es van desplaçar a Amèrica malgrat l'aversió del músic als viatges per mar. En efecte, tota la seua vida s'havia resistit a embarcar-se, i fins i tot va declarar: “ En aquest viatge deixaré els ossos “. L'estrena va ser el 26 de gener de 1916, amb un èxit apoteòsic. Va escriure una missiva al seu amic Ricard Viñes en què li deia: “ Per fi he vist realitzats els meus somnis (...) Tota la meua alegria actual la sent més per tot allò que ha de venir que pel que he fet fins ara “ El viatge de tornada, que havia de ser en un vaixell espanyol – i per tant neutral i més segur en aquells temps de guerra – es va retardar arran d'un recital ofert a la Casa Blanca davant del president Wilson. Això va fer que agafaren un vaixell cap a Anglaterra, on van prendre, des de Liverpool el ferri francès Sussex amb destinació Dieppe. En ser confós amb un vaixell de transport d'explossius, un dels temibles submarins alemanys UB-29 el va torpedinar i enfonsar en el Canal de la Mànega, entre Folkestone i Dieppe. Granados va ser hissat a una lanxa de salvament, però en veure la seua esposa debatent-se entre les ones, es va llançar a rescatar-la, sent engolits els dos per la mar el 24 de març de 1916.
[edita] Estil
L'estil de Granados és una original barreja que recull la gran tradició romàntica de Schumann i Chopin i l'impuls del nacionalisme musical, tan punyent a les acaballes del segle XIX. Granados no va sentir una especial atracció per Catalunya, més aviat la seua curiositat i interès es va lliurar a la música i l'art espanyol – fonamentalment madrileny – dels períodes clàssic i romàntic. El món de la tonadilla, el folclore urbà de Madrid, i l'admiració per Goya van inspirar-li les obres més destacades de la seua producció. Les seues millors obres estan la producció pianística (Danses Espanyoles i Goyescas) i vocal (Tonadillas). L'obra orquestral no va deixar més que una mitjana impressió. Només l'Intermezzo de l'òpera Goyescas ha gaudit del favor del públic, encara que va ser escrit en l'últim moment i amb les consegüents presses i per necessitats purament escèniques, per tal de salvar un temps mort en el canvi de decorats. L'òpera Goyescas es ressent de l'obligat motlle que imposava la música ja escrita: l'estatisme de l'acció i la pobresa de l'argument, l'artificialitat i recargolament del text, passen factura a una obra que, per altra banda, musicalment compta amb valors evidents.
[edita] Anecdotari
- Per ironies del destí, el fill de Granados, també de nom Enric Granados, va ser campió d'Espanya de natació de 100 metres lliures el 1923, i va nedar per primera vegada a Espanya en estil crawl. La seva muller també va guanyar campionats de natació, i els seus fills, Enric i Jordi – néts del compositor – van ser també campions de natació en les modalitats de fons i mig fons. Es dóna la circumstància que l'últim d'aquests, va guanyar un campionat fins i tot abans de nàixer, evidentment en el ventre de sa mare.
[edita] Obres principals
| Période | Títol | Instrumentació | Parts / Indicacions |
|---|---|---|---|
| OBRES PER A PIANO | |||
| 1892 - 1900 | 10 Danses Espanyoles |
|
no 1, Galante - no 2, Oriental - no 3, Fandango - no 4, Villanesca - no 5, Andaluza - no 6, Jota - no 7, Valenciana - no 8, Sardana - no 9, Romantica - no 10, Melancolica - no 11, Arabesca - no 12, Bolero |
| 1911 | Goyescas |
|
Llibre 1: no 1, Los requiebros - no 2, Coloquio en la reja - no 3, El fandango de Candil - no 4, Quejas ó la maja y el ruiseñor - no 5, El amor y la muerte – Llibre 2 : no. 6 La serenata del espectro - no 7, El pelele |
| Sense datar | ’’En la pradera’’ – Allegro de concert – ‘’Aparición’’ – Barcarola – ‘’Bocetos’’ – ‘’Capricho Español’’ – ‘’Carezza’’ – ‘’Carta de amor’’ – ‘’Cuentos de la juventud’’ – Dansa característica – Dansa lenta – 2 Gavotes – 2 Impromptus – 3 Escenes poètiques (I) – 3 Escenes poètiques (II) – 6 Escenes romàntiques – Estudi – 6 Estudis expressius – Masurca – ‘’Moresque’’ – Oriental: cançó varida, intermedi i final – ‘’Paisaje’’ – Rapsòdia aragonesa – ‘’6 Piezas sobre cantos populares españoles’’ – ‘’Los soldados de cartón’’ – 7 Valsos poètics |
|
|
| Sense datar | 2 Marxes militars |
|
|
| OBRES ORQUESTRALS | |||
| 1908 | Divina Comèdia, Poema sinfònic sobre Dant |
|
|
| 1910 | Suite Elisenda |
|
Sobre tema d’Apel·les Mestres |
| 1916 | Escenas Poéticas |
|
|
| MÚSICA DE CAMBRA | |||
| 1898 | Quintet amb piano en Sol menor |
|
|
| -- | Danza gallega |
|
|
| -- | Sonata per a violoncel i piano |
|
|
| -- | Romanza |
|
|
| -- | Moviment de sonata |
|
|
| -- | 3 Preludis |
|
|
| -- | Trio Op. 50 |
|
1.Poco Allegro con espressione, 2.Scherzetto, 3.Duetto, 4.Finale |
| MÚSICA VOCAL | |||
| -- | ‘’Canciones amatorias’’ 7 cançons |
|
Descúbrase el secreto - Mañanica era - Mira que soy niña - Gracia mía - Iban al Pinar - No lloráis ojuelos |
| -- | Canto gitano |
|
|
| 1910 | ’’Colección de tonadillas escritas en estilo antiguo’’ sobre textos de F. Periquet |
|
Amor y odio – Callejeo - El majo discreto - El majo tímido - El mirar de la maja - El tra-la-la y el punteado - La maja de Goya - La Maja Dolorosa I, II y III, Ay majo de mi vida!, Oh muerte cruel!, De aquel majo amante - Las currutacas modestas - Sí al retiro me llevas - El majo olvidado |
| -- | L’herba de l’amor |
|
|
| OBRES LÍRIQUES | |||
| 1898 | María del Carmen | Òpera sobre libretto de Feliu y Codina
Estrenada a Madrid, el 12 de novembre de 1898 |
|
| ? | Petrarca | Sarsuela en un acte sobre libretto d’Apel·les Mestres | |
| 1901 | Picarol | Sarsuela en tres actes sobre libretto d’Apel·les Mestres
Estrenada a Barcelona, el 23 de febrer de 1901 |
|
| 1903 | Follet | Sarsuela en tres actes sobre libretto d’Apel·les Mestres Estrenada a Barcelona, el 4 d’abril de 1903 | |
| 1906 | Gaziel | Poema en tres escenes sobre libretto d’Apel·les Mestres Estrenat a Barcelona, el 27 d’octubre de 1906 | |
| 1911 | Liliana | Poema en una escena sobre libretto d’Apel·les Mestres Estrenat a Barcelona, el 1911 | |
| 1915 | La cieguecita de Betlehem | Òpera per a nens sobre llibret de Gabriel Miró, per a veus de nen i conjunt de cambra. Estrenada a casa de Granados en 1916. | |
| 1916 | Goyescas | Òpera sobre libreto de Fernando Periquet y Zuaznabar, Estrenada al Teatre ‘’Metropolitan’’ de Nova York, el 26 de gener de 1916 | |
[edita] Bibliografia
- (castellà)Carlos Gómez Amat, Historia de la Música Española. Siglo XIX. Ed. Alianza Música. Madrid, 1984. ISBN 84-206-8505-4
- (anglès)Antonio Ruiz-Pipó, Article sobre Enric Granados a The new Grove Dictionary of music and musicians. Londres, 1998. ISBN 1-56159-174-2
- (castellà)Joaquín Achúcarro, Comentaris a la gravació de la suite “Goyescas” per a piano. RCA Records. Madrid, 1980. D.L. M 8232-80
[edita] Enllaços Externs
- (anglès) USA History Breu ressenya història de l'enfonsament del ferri Sussex.
- (castellà) Excel·lent anàlisi de Goyescas per Jesús Herrera. Escolta d'alguns fragments i enllaços
- (català)(castellà)(anglès) Acadèmia Marshall Continuadora de la tradició musical d'Enric Granados
- (anglès) Comentaris sobre l'òpera María del Carmen a Zarzuela.net]
- (castellà) El Poder de la Palabra Breu esbós biogràfic i escolta d'algunes obres
