[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Domenico Scarlatti - Viquipèdia

Domenico Scarlatti

De Viquipèdia

Domenico Scarlatti
Domenico Scarlatti

Domenico Scarlatti (Nàpols, 26 d'octubre de 1685 - Madrid, 23 de juliol de 1757), compositor Italià del Barroc. Va influir notablement en el desenvolupament de la música per a teclat, especialment a Espanya, Portugal i Anglaterra.

Taula de continguts

[edita] Biografia

(Giuseppe) Domenico Scarlatti va nàixer a Nàpols, sent el sisè de deu fills i germà menor del també músic Pietro Filippo Scarlatti. Probablement va iniciar els seus estudis amb son pare, el compositor i professor de música Alessandro Scarlatti. Francesco Gasparini i Bernardo Pasquini també podrien haver-se trobat entre els seus primers mestres, i sembla que tots ells van influir en la seua música.

Va esdevenir compositor i organista de la Capella Reial de Nàpols el 1701, i el 1704, va revisar l'òpera Irene de Carlo Francesco Pollarolo abans de la seua interpretació a Nàpols. Poc després, son pare el va enviar a Venècia no havent cap registre de la seua vida en aquests anys. El 1709 va traslladar-se a Roma on va entrar al servei de l'exiliada reina polonesa Maria Casimira. A Roma va conèixer Thomas Roseingrave qui després seria el capdavanter de l'entusiàstica acollida de les sonates del compositor a Londres. Domenico ja era llavors un eminent intèrpret de clavecí. En un duel musical amb George Frideric Handel que va tenir lloc al Palau del Cardenal Ottoboni a Roma, hom el va declarar superior a Handel al clavecí, encara que inferior a l'orgue. Al final de la seua vida, es conta que es feia el senyal de la creu com a signe de veneració quan hom esmentava el talent de Handel.

També a Roma, Scarlatti va compondre diverses òperes per al teatre privat de la reina Casimira. Va ser mestre de capella de Sant Pere des del 1715 al 1719, i en aquest darrer any va traslladar-se a Londres per tal de dirigir la seua òpera Narciso al King's Theatre.

El 1720 o 1721 se'n va anar cap a Lisboa, on va entrar al servei de la princesa portuguesa Maria Magdalena Barbara, com a professor de música. Va visitar Nàpols una altra vegada, el 1725 i, durant la seua visita a Roma el 1728 va casar-se amb Maria Caterina Gentili. El 1729 es va instal·lar a la cort de Madrid, atès que la seua alumna Maria Barbara havia contragut matrimoni amb l'infant Ferran de Borbó. Maria Barbara va esdevenir reina d'Espanya el 1746, en pujar al tron el seu espós. Scarlatti va romandre a Espanya al voltant de vint-i-cinc anys i va tenir-hi cinc fills. A la mort de la seua primera esposa, el 1742, va casar-se amb una espanyola, Anastasia Maxarti Ximenes. Durant la seua vida a Madrid Scarlatti va compondre al voltant de cinc-centes sonates per a clavecí. És per aquestes obres per les que avui dia es recordat.

Scarlatti va ser amic del castrato Farinelli, que va romandre un llarg temps a la cort de Madrid, al servei del rei Felip V. El musicòleg Ralph Kirkpatrick ha manifestat que la correspondència de Farinelli ha proveït "la major part de la informació de primera mà sobre Scarlatti que ens ha arribat fins als nostres dies."

Domenico Scarlatti va morir a Madrid, a l'edat de 71 anys. La seua casa, al carrer de Leganitos mostra una placa commemorativa del compositor, i els seus descendents encara viuen a Madrid.

[edita] Música

Només una part de les obres d'Scarlatti es van publicar en vida del compositor; el mateix Scarlatti sembla que va supervisar la publicació de la seu més famosa col·lecció - un llibre amb 30 Essercizi - el 1738, que sorprenentment són ben presents al repertori actual. Aquests van ser rebuts amb entusiasme arreu d'Europa i desfensats pel principal teòric musical anglès del segle XVIII, Dr. Charles Burney. Hom creu que poden haver influit sobre les Variacions Goldberg de J. S. Bach, però hi ha ben poques evidències que suporten aquesta idea. La influència d'Scarlatti en l'estil musical de les darreries del segle XVIII sebla que va ser considerable, no obstant, els historiadors musicals sempre l'han considerat un cas aïllat, potser per la extrema originalitat de la seua música dins del període barroc, o potser per la infravaloració que ha sofert la músical espanyola d'aquella època.

Una gran quantitat de sonates que no van ser publicades en vida del músic han anat sent impresses de manera irregular des de fa dos segles i mig. No obstant això, Scarlatti ha atret a admiradors notables, incloent-hi Chopin, Brahms, Bartók, Heinrich Schenker i Vladimir Horowitz. L'escola pianística russa sempre ha defensat les sonates d'Scarlatti.

Scarlatti va escriure al voltant de cinc-centes sonates, generalment en un únic moviment d'estructura binària. Tot i això, contenen tota una gamma d'expressions musicals i d'invenció formal. La seua dificultat tècnica ha provocat que sovint siguen considerades simples estudis de virtuosisme, però la moderna tècnica pianística deu molt a la seua influència. Les sonates manifesten audàcia harmònica i un arriscat ús de la modulació (canvi d'una tonalitat a una altra), frescor i varietat d'invenció i una vigorosa intel·lectualitat en el tractament temàtic i estructural que oculten el seu to "popular".

Entre les principals característiques de l'estil d'Scarlatti cal citar:

  1. La clara influència de la música popular espanyola: l'ús que Scarlatti fa del mode Frigi i d'altres inflexions tonals, més o menys alienes a la centralitat musical europea, en són símptomes obvis, així com d'acords en cluster extremadament dissonants i d'altres tècniques que semblen una imitació de la guitarra. També s'hi troben préstecs de la música àrab i jueva.
  2. L'explícit tractament de les fonts populars. No serà fins a la música de Béla Bartók i els seus contemporanis que es tornarà a produir una música amb un component folclòric tan "estrident".
  3. L'anticipació de moltes de les troballes de l'anomanat "estil clàssic".

[edita] Gravacions

Diversos clavecinistes i pianistes han gravat les sonates d'Scarlatti. Scott Ross va gravar-ne la integral en un conjunt de 34 CDs. També han interpretat Scarlatti Wanda Landowska, Gustav Leonhardt i Ralph Kirkpatrick, qui era un reconegut expert en l'obra d'Scarlatti i que va publicar la seua pròpia edició de les sonates. Entre els més importants pianistes que han gravat l'obra d'Scarlatti cal citar Vladimir Horowitz, Mikhail Pletnev, Clara Haskil, Murray Perahia, András Schiff, Christian Zacharias, Konstantinos Papadakis i Ivo Pogorelich.


[edita] Bibliografia

  • Ralph Kirkpatrick, Domenico Scarlatti. Princeton University Press, 1953. (ISBN 0691027080) (anglès)

[edita] Enllaços Externs