August Pi i Sunyer
De Viquipèdia
August Pi i Sunyer ( Barcelona 1879 - Mèxic 1965 ) fou un fisiòleg i polític català, fill de Jaume Pi i Sunyer i germà de Santiago Pi i Sunyer i Carles Pi i Sunyer. També ha estat pare de Cèsar Pi-Sunyer i Bayo i Pere Pi-Sunyer i Bayo
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1899 i es doctorà a Madrid el 1900. Fou professor auxiliar de fisiologia a Barcelona el 1902, i més tard catedràtic a la Universitat de Sevilla el 1904. L'any 1906 presidí la comissió executiva del primer Congrés d'Higiene de Catalunya. El 1907 tornà a Barcelona, i des del 1914 hi exercí com a professor de fisiologia a la facultat de medicina de la Universitat de Barcelona, de la qual el 1916 esdevindrà catedràtic numerari.
Des d'aleshores fins que marxà a l'exili es va dedicar a la medicina. Creà un centre d'investigació fisiològica al al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Ramon Turró i Darder, amb qui treballà estretament. Dirigí l'Institut de Fisiologia de la Mancomunitat el 1920, on creà una escola d'un cert prestigi internacional. També fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, fundador de la Societat Catalana de Biologia (1912), president de l'Acadèmia de Medicina de Barcelona el 1926-1939, i director de la publicació Treballs de la Societat de Biologia (1913-1938), on aparegueren molts dels seus treballs científics.
Va dur a terme a terme una intensa activitat acadèmica dins i fora del país, participà en els Congressos Universitaris Catalans del 1918 i el 1919, cursos a les universitats de Buenos Aires i Montevideo, el 1919, fou promotor dels Congressos de Metges de Llengua Catalana, i assistí també als congressos internacionals de medicina de Madrid (1903) i Budapest (1909), de psicologia a Moscou (1930) i París (1937) i de fisiologia i ciències fisiològiques, a la major part dels quals assistí, des del de Heidelberg (1907) fins al de Brussel·les (1956).
[edita] Activitat política
Fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana el 1916. L'any 1918 participà en les eleccions al Congrés dels Diputats, esdevenint diputat per Esquerra Republicana de Catalunya pel districte de Figueres. Repetí aquest càrrec l'any 1919 i 1920, abandonant el Congrés el 1923. Durant la Segona República Espanyola fou membre de la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas de España, del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya i del Patronat de Govern de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1939).
A l'inici de la Guerra Civil Espanyola fugí a l'exili, establint-se a Veneçuela, on fou invitat pel govern veneçolà per a reorganitzar l'ensenyament de la fisiologia, i des del 1963 a Mèxic, on morí el 1965. A Veneçuela fou professor de fisiologia a la facultat de medicina de Caracas el 1940 i dirigí l'Instituto de Medicina Experimental, on formà una escola de fisiologia com la de Barcelona. Des del 1946 hi fou professor de bioquímica i, des del 1942, professor de biologia i bioquímica a l'Instituto Pedagógico Nacional de Caracas. També fou fundador i primer president del Centre Català de Caracas el 1945. Presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1953 i col·laborà a les revistes catalanes de l'exili Quaderns de l'Exili (1943-1947), publicada pels catalans de Mèxic, i a La Nova Revista (1955-1958).
[edita] Obres
[edita] Científiques
- La vida anaerobia (1901)
- La antitoxia renal (1907)
- La unidad funcional (1919)
- Sistema neurovegetativo (1947)
- The Bridge of Life (1950)
- Classics of Biology (1955)
- Manual de medicina interna (1922)
- Traité de physiologie normale et pathologique (1931)
- Fisiología humana (1962) amb Santiago Pi i Sunyer
[edita] Literàries
- L'ordinari Henschel (1900) traducció de Gerhart Hauptmann
- Màrtirs (1900)
- La novel·la del besavi (1969)
- Sunyer metges, pare i fill (1944),
