Zelmira
De Viquipèdia
| Zelmira | |
| Llengua original: | italià |
| Gènere: | Opera seria |
| Música: | Gioacchino Rossini |
| Llibret: | Andrea Leone Tottola (Llibret en línia) |
| Font literària: | Zelmire de Dormont de Belloy |
| Actes: | dos |
| Estrena: | 16 de febrer de 1822 |
| Teatre: | Teatro San Carlo de Nàpols |
|
Personatges:
|
|
|
|
Zelmira és una òpera en dos actes amb música de Gioacchino Rossini sobre llibret d'Andrea Leone Tottola (basat en Zelmire, tragédie en cinq actes, de l'escriptor francès Dormont de Belloy, estrenada a Avinyó l'any 1762).
L'òpera - que va ser la darrera del cicle napolità de Rossini (mentre que Semiramide va constituir l'adéu als teatres italians del Cigne di Pesaro) - va ser estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols el 16 de febrer de 1822, un any després que Matilde di Shabran.
El Rossini de Zelmira - segons el crític de l'estrena al Giornale delle Due Sicilie - «progressa a grans passes vers la perfecció». El mateix crític va considerar aquesta obra com superior a l'aclamat Mosè (i «amb això queda tot dit», era la glossa).
Els intèrprets de la primera vetlada al San Carlo van ser la soprano Isabella Colbran (en el paper de Zelmira), els tenors Andrea Nozzari (Antenore), Giovanni David (Ilo) i Gaetano Chizzola (Eacide), la contralt Anna Maria Cecconi (Emma) i els baixos Antonio Ambrogi (Polidoro), Michele Benedetti (Leucippo) i Massimo Orlandini (Gran Sacerdot).
Taula de continguts |
[edita] El controvertit èxit de l'òpera
A la representació del 6 de març de 1822 va assistir el rei Ferran I de les Dues Sicílies (anteriorment amb el títol de Ferran IV de Nàpols), a qui va plaure l'execució de l'òpera, els intèrprets, l'orquestra i el mateix Rossini, el qual l'endemà se'n va anar amb la Colbran per casar-s'hi pocs dies després, el 16 de març, a Castenaso, prop de Bolonya. Per tota resposta, i gairebé per represàlia, l'empresari Domenico Barbaja va trobar just retenir en el seu poder la partitura.
De gran durada, com sol ocórrer en les òperes rossinianes, Zelmira careix de l'habitual sinfonia tot i que disposa d'un breu tema orquestral que precedeix el cor inicial. Tot i ser abundosa d'àries, de concertants i dels típics crescendi rossinians, segons la crítica moderna Zelmira és encara una òpera feble, sobretot pel que fa al seu vessant dramàtic, amb un llibret en el qual l'adaptació de Tottola fins i tot va empitjorar l'evident monotonia del text original de Belloy.
Només en part la música de Rossini reeixí a dissimular un text considerat infeliç: però va bastar per provocar el deliri de la crítica de l'època, que va considerar Zelmira l'obra mestra de Rossini. Per altra banda, el mateix compositor creia en la partitura com ho demostra el fet que — amb només una lleugera revisió i amb l'afegit de la nova ària aria Ciel pietoso, ciel clemente, destinada al personatge d'Emma — va fer-la representar poc després de l'estrena, el 13 d'abril de 1822 a Viena, i quatre anys després, el 14 de març de 1826, a París, aquesta vegada amb un final diferent, però igualment feliç.
A la recuperació de l'oblidada Zelmira, que aviat va eixir de repertori operístic tradicional, ha contribuït la Rossini renaissance que es va inciar després de la Segona Guerra Mundial i que es va consolidar amb el Rossini Opera Festival. Aquest Festival va posar-la en escena a meitat de la dècada del 1990.
Patètica i monumental alhora, de difícil execució tant en la part instrumental com en la vocal, Zelmira ha gaudit en les darreres dècades de diverses versions discogràfiques. N'hi ha una en viu de l'any 1965 — amb ocasió de la recuperació de la partitura original al lloc de la seua estrena, Nàpols — basada en l'edició històrica de 1989, amb els Ambrosian Singers i els Solisti Veneti dirigits per Claudio Scimone, amb un repartiment que incloïa, entre d'altres, a Cecilia Gasdia, Chris Merritt, William Matteuzzi, José Garcia i Bernarda Fink.
[edita] Sinopsi
L'acció trascorre en una vasta plana prop de l'indret on hi ha les tombes reials (coronades de xiprers mil·lenaris) front a la mar, fora de les muralles de Lesbos (Acte I); una sala magnífica del palau de Polidoro, el temple del Gran Sacerdot, i de nou la plana junt a Lesbos (acte II).
El complicat argument s'articula entorn de la figura de Zelmira, filla de Polidoro, rei de l'illa de Lesbos i estimat pel poble, i del príncep Ilo, marit de la protagonista.
Abans dels fets que s'hi narren, en absència d'Ilo, partit per defensar la seua terra natal, Azorre, senyor de Mitilene, a qui Polidoro havia negat la mà de la seua filla, ha envaït Lesbos en un intent d'assassinar l'ancià rei.
Zelmira ha reeixit a amagar son pare en una tomba reial, i fingint cedir als propòsits d'Azorre, l'enganya fent-li creure que son pare s'ha amagat al temple de Ceres. Azorre fa calar foc al temple creient que així ha donat mort al seu rival.
Però Antenore, aspirant al trom de Mitilene i enemic d'Azorre, havent-se unit a la conquesta de Lesbos fa assassinar aquest.
Només el provindencial retorn del valerós Ilo farà possible l'expulsió del nou usurpador i restablir al seu tron el savi rei Polidoro.
[edita] Fragments cèlebres
- Che vidi! Amici! O eccesso! (cavatina d'Antenore)
- Terra amica (cavatina d'Ilo)
- La sorpresa, lo stupor (cantable concertant del final del primer acte)
- Fiume che gli argini rompe, sorpassa (stretta final del primer acte)
- Ciel pietoso, ciel clemente (pregària d'Emma, segon acte, a partir de l'edició de Viena)
- Riedi al soglio (ària final de Zelmira)
[edita] Edició crítica
Editada per la Fondazione Rossini i l'Editorial Ricordi, a cura de Kathleen Kuzmick Hansell.
[edita] Bibliografia
- Dizionario dell'opera lirica (a cura de Michele Porzio) - 1995, Oscar Mondadori ISBN 88-04-35284-1
- Rossini - Tutti i libretti d'opera Vol. II (a cura de Piero Mioli) - 1997, Newton Musica ISBN 88-8183-806-0
- Rossini, l'Olimpico - Gino Roncaglia, 1946
