Stendhal

De Viquipèdia

Stendhal, retrat de Johan Olaf Sodemark (1840)

Stendhal, pseudònim de Henri Beyle (Grenoble, 23 de gener de 1783 – París, 23 de març de 1842), va ser un escriptor francès del segle XIX.

Valorat per la seua aguda anàlisi de caràcters i la concisió del seu estil, és considerat un dels literats més importants i més primerencs del Realisme.

És conegut sobretot per les seues novel·les Le Rouge et le Noir (El roig i el negre, 1830) i La Chartreuse de Parme (La cartoixa de Parma, 1839).

[edita] Biografia

Nascut Henri-Marie Beyle en una família burgesa, va quedar orfe de mare a l'edat de set anys. Son pare, que es va encarregar junt amb la seua tia de la seua educació, va ser empresonat en 1794 durant el Terror. Va estudiar des de 1796 a l'Escola central de Grenoble i va aconseguir unes altes qualificacions en matemàtiques. L'any 1799 es va traslladar a París, amb la idea d'estudiar a l'Escola Politécnica, però va emmalaltir i no va poder ingressar. Va obtenir un treball al Ministeri de Defensa, en el que ja treballava el seu cosí Pierre Daru.

L'any següent va viatjar a Itàlia, com a subtinent dels dragons. La seua estada a Itàlia li va permetre conèixer la música de Domenico Cimarosa i Gioacchino Rossini (de qui va escriure una cèlebre biografia, Vida de Rossini), a més de les obres de Vittorio Alfieri. El 1801 va participar en la campanya d'Itàlia amb les tropes napoleòniques, servint en l'Estat Major del general Stéphane Michaud.

En aquests anys, Stendhal va entrar en contacte amb els intel·lectuals de la revista Il Conciliatore, i es va aproximar a les experiències romàntiques. El 1802 deixà l'exèrcit, passant a treballar de funcionari de l'administració imperial a Alemanya, Àustria i Rússia, però sense participar en les batalles de l'exèrcit napoleònic. En aquest mateix any va començar una relació amorosa amb Madame Rebuffel, primera de la desena d'amants que se'n coneixen.

L'any 1815 va traslladar-se a viure a Milà, i dos anys després va publicar Roma, Nàpols i Florència, tota una declaració del seu amor per Itàlia, en la qual descriu l'anomenada síndrome de Stendhal, que és una mena d'èxtasi i mareig que es produeix en contemplar una acumulació d'art i bellesa en molt poc espai i temps. Stendhal el va experimentar en contemplar la basílica de la Santa Croce de Florència.

El mateix any va viatjar a Roma, Nàpols, Grenoble, París, i per primera vegada a Londres. El 1821 va realitzar un segon viatge a Anglaterra, per a recuperar-se de d'una decepció amorosa, i un tercer el 1826, també a causa de problemes. Els anys següents els va dedicar pràcticament a vagarejar per Europa.

De nou a Itàlia, va ser expulsat sota l'acusació d'espionatge, i va haver de tornar a París. Hi va començar a treballar en un periòdic, des del qual va poder dissenyar el seu programa essencialment romàntic, caracteritzat i millorat amb el reconeixement de la història com a part essencial de la literatura.

Va viatjar al sud de França el 1830, i el 1831 a Trieste, i Civitavecchia, on va exercir com a vicecònsol francès. Dos anys després va anar a París i a Lió. A finals de 1837 va fer dos llargs viatges per Itàlia. El 1839 va viatjar a Nàpols acompanyat pel seu amic Prosper Mérimée. L'any 1841 va tenir un primer atac d'apoplexia i es va veure obligat a tornar a la capital francesa.

Stendhal va morir al març de l'any següent, i va ser enterrat al cementeri de Montmartre.

A la seua làpida va fer escriure el següent epitafi (tal com pot llegir-se en la fotografia de l'esquerra): «Arrigo Beyle, milanese. Scrisse, amò, visse Ann. LIX M. II. Morì il XXIII marzo MDCCCXLII» («Henry Beyle, milanès. Va escriure, va estimar, va viure 59 anys, 2 mesos. Va morir el 23 de març de 1842»).

[edita] Obres

Va escriure nombrosos assajos i memòries, entre els que avui es recorden les Vides de Haydn, Mozart i Metastasio (1815), Història de la pintura a Itàlia (1817), Sobre l'amor (1822), Racine i Shakespeare (1823), Vida de Rossini (1823), Passejos per Roma (1829), Records d'egotisme (pòstum, 1893), Vida d'Henry Brulard (1835–1836; incompleta, publicada en 1890), Records d'un turista (1838), Lamiel (1840; incompleta, publicada en 1889).

Però la seua fama la deu fonamentalment a les seus quatre famosíssimes novel·les:

Armància (1826). Després d'un idil·li amb l'actriu Clémentine Curial, va redactar aquesta primera novel·la, per a la que es va inspirar de la seua relació amb Matilde Viscontini Dembowski. Va constituir el primer exemple de novel·la en què s'ambientaven històricament les vicissituds amoroses, la qual cosa permetia a Stendhal analitzar i criticar la societat contemporània.
El roig i el negre (1830), en la qual il·lustra l'atmosfera de la societat francesa en la Restauració. Stendhal va representar un jove, model de les ambicions i frustracions de l'època, fent veure els problemes que es donaven entre les distintes classes emergents en els anys que van precedir a Lluís Felip d'Orleans.
La cartoixa de Parma (1839). Probablement la seua millor obra, més novel·lesca que El roig i el negre. La va escriure en dos mesos, i això es fa evident en el fet que van afegint personatges i trames alhora que avança la pròpia novel·la, però la fa tremendament espontània i sincera. En la seua època només va rebre l'elogi d'Honoré de Balzac.
Lucien Leuwen (incompleta i pòstuma, 1894). Retrata les circumsatàncies en què la França monàrquica de Lluís Felip d'Orleans]] s'enfonsa, sota l'atenta i crítica mirada de Stendhal.

Altres obres, menys conegudes, són:

El rosa i el verd (1837, novel·la incompleta)
Mina de Vanghel (1830, després publicada en la Revue des Deux Mondes)
I els relats curts recollits i editats més tard per Henri Martineau en el volum Chroniques italiennnes (Le Divan, París 1929), Cròniques italianes:
- L'abadessa de Castro ^[1]
- Vittoria Accoramboni ^[1]
- Els Cenci ^[1]
- La Duquessa de Palliano ^[1]
- Sant Francesc a Ripa
- Vanina Vanini
- Favors que maten
- Suora Scolastica.

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 ^1,3 Publicat amb anterioritat en la Revue des Deux Mondes entre 1837 i 1839.

[edita] Característiques literàries

Els principals temes de la seua producció literària van ser la seua marcadíssima sensibilitat romàntica i un poderós sentit crític, que van donar vida a la seua filosofia de recerca de la felicitat, egotisme típic de tots els seus personatges. L'anàlisi de les passions, dels comportaments socials, l'amor per l'art i per la música, a més de la recerca epicúrea del plaer, s'expressen amb una manera d'escriure molt personal, en què el realisme de l'observació objectiva i el caràcter individual de la seua expressió es fonen de manera harmònica.

Per totes aquestes raons, Stendhal va haver de patir el buit que li van fer els seus contemporanis, amb excepció, com s'a assenyalat abans, d'Honoré de Balzac, però posteriorment va aconseguir una enorme fama. Mesclant amb encert l'ambientació històrica i l'anàlisi psicològica, les seues novel·les descriuen el clima moral i intel·lectual de França. Stendhal ha estat considerat el creador de la novel·la moderna, que va donar pas a la gran narrativa del segle XIX. Hom diu que és l'escriptor del XIX que menys ha envellit. El seu positivisme, sense contaminar per ideologies, mostra al lector un llenguatge molt modern.