Segle d'or espanyol
De Viquipèdia
L'anomenat segle d'or espanyol és un període de gran vitalitat literària i artística a Espanya que se sol identificar amb el segle XVII, tot i que alguns autors inclourien des del 1492, data del descobriment d'Amèrica o de la Gramática castellana de Nebrija fins la mort de Calderón el 1681. El primer que parlà d'un segle d'or espanyol va ser l'hispanista nordamericà George Ticknor en la seua Història de la literatura espanyola, al·ludint al famós mite d'Hesíode.
En història de l'art, el període s'assimila al renaixement espanyol i principis del barroc. Aquest esplendor artístic, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del decliu polític de l'Imperi Espanyol.
Taula de continguts |
[edita] Literatura
A la literatura castellana, el renaixement i el barroc es van expressar en la literatura a través d'una gran onada d'italianisme que va envair la literatura i les arts plàstiques durant el segle XVI i, posteriorment, durant el segle XVII, en l'expressió literària a través de les estètiques del conceptisme i del culteranisme, expressada la primera en la poesia de Francisco de Quevedo i la segona en la lírica de Luis de Góngora. L'una es distingia per la complexitat de les idees, expressada sobretot en paradoxes i el·lipsis. L'altra, per la complexitat sintàctica, sobretot per l'ús constant de l'hipèrbaton, que la fa de molt difícil lectura, referint-se a un món mitològic idealitzat, en tant la conceptista al·ludia al desgastant present. Ambdues semblen no obstant les cares d'una mateixa moneda que intentava quiratar l'expressió per a fer-la més difícil i cortesana.
El "monstre de la naturalesa", com l'anomenà Cervantes, va ser, en el Segle d'Or, Lope de Vega, millor conegut com "el Fènix dels Enginys", autor de 1.500 obres teatrals, a més de novel·les i poemes. Lope va ser mestre del sonet. Potser la seua gran aportació al teatre haja sigut el de fer més flexibles les seues formes clàssiques, basades en la unitat de temps i espai i en regles per al desenvolupament de l'acció. Va trencar així mateix amb la divisió entre tragèdia i comèdia i va introduir la figura del "graciós", o antiheroi.
Miguel de Cervantes, autor d'El Quixot, s'inclou també, en el Segle d'Or, car aquesta obra va ser publicada al principi del segle XVII. Menys apreciat que els poetes i dramaturgs per les generacions immediatament posteriors, va crear un "monument de la llengua castellana" i va reflectir les tensions i contradiccions d'un segle en què combregaven l'alt i el baix, l'espiritual i el material, la metafísica i la picaresca, com ho demostren així mateix Quevedo i Góngora, autors de corrandes satíriques i burlaneres a la parell dels seus poemes cultes. Quevedo va portar a la cima la figura del guilopo amb la seua novel·la "La vida del buscón llamado don Pablos".
Sobreïx també en teatre Pedro Calderón de la Barca, i com a autor de prosa satírica i moral, Baltasar Gracián. Fray Luis de León va ser un altre dels poetes de notable importància en aquest període, i no menys important, el místic Sant Joan de la Cruz. Entre els autors del barroc hispanoamericà destaquen "l'Inca" Garcilaso de la Vega i la religiosa Sor Juana Inés de la Cruz.
El Segle d'Or va ser apreciat des del segle XVIII no sols com "edat daurada" irrepetible, sinó com el naixement de la moderna literatura en llengua castellana, la que va assentar les seues bases en el pas de les formes medievals i populars a les més elaborades i complexes.
[edita] Pintura i Escultura
En les arts plàstiques destaca la pintura, amb uns irrepetibles Velázquez i Murillo, El Greco, Zurbarán i molts altres. En l'escultura cal esmentar a Gregorio Fernández, Juan de Juni...
[edita] Música
En la música pot citar-se una gran quantitat de noms, des de Juan del Enzina, fins a Luis Venegas d'Henestrosa, sense menysprear a Francisco de Salinas, del que no s'ha conservat cap partitura. D'altres compositors de renom són Tomás Luis de Victoria, Ginés Pérez de la Parra, Lluís del Milà o Alonso Lobo que participaren en el desenvolupament de la música del renaixement i dels estils com el contrapunt o la música polifònica, amb una gran influència en la música barroca.
[edita] Extensió territorial i altres segles d'or
Encara que el nom habitual per a aquest període és segle d'or espanyol, la immensa majoria dels artistes esmentats són originaris de Castella i uns pocs de les colònies castellanes a Amèrica. Per tant, la Corona d'Aragó queda majoritàriament al marge d'aquest segle d'or, bé perquè en literatura les obres en llengües que no són el castellà no s'hi consideren o bé perquè a la Corona d'Aragó existeix als segles XVI i XVII una decadència política i cultural, per la supremacia de Castella i del castellà en l'estat creat per la fusió dels regnes de Castellà i d'Aragó a finals del segle XV. De fet, aquesta decadència de la Corona d'Aragó ve a continuació de la seua època d'esplendor (segles XIII, XIV i XV) i expansió en la Mar Mediterrània, donant també una època daurada a la llengua catalana: el segle d'or valencià.
Tanmateix, trobem un cert nombre d'autors valencians que, per bé que no en primera fila, fan aportacions d'interès a la literatura en castellà: els dramaturgs valencians Guillem de Castro, Gaspar d'Aguilar, Cristòfor de Virués, Andreu Rey de Artieda, entre d'altres, que van influir molt en la pràctica teatral de Lope de Vega; Joan Timoneda, autor de diversos aplecs de narracions breus de molt d'èxit com ara El Patrañuelo; Gaspar Gil Polo, autor de la Diana enamorada, novel·la pastoril en la línia de Los siete libros de la Diana de Jorge de Montemayor; etc.
