Publi Corneli Escipió Africà Major
De Viquipèdia
Publi Corneli Escipió (en llatí Publius Cornelius Scipio), conegut més tard com a Africà (Africanus) per no confondre'l amb el seu pare Publi Corneli Escipió (cònsol 218 aC) i distingit com a Major, fou un militar i magistrat romà durant la segona guerra púnica i un home d'estat de la República romana. Pel que més es coneix és per haver derrotar el general cartaginès Anníbal a l'Àfrica, fet pel qual va guanyar el cognom d'Africà. Probablement fou l'home d'estat romà més destacat abans de Juli Cèsar.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Primers anys
Havia nascut cap al 235 aC a Roma, al si de la família dels Cornelis, molt vinculada a l'alta política. Ja de jove es va considerar des de jove un elegit dels deus i abans de cada acte anava al Capitoli per comunicar amb els deus. Amb 17 anys era present a la Tessí on va salvar al seu pare i aquell mateix any va combatre a Trèbia; el 216 aC v a lluitar a la batalla de Cannes com a tribú militar i va codirigir les restes de l'exèrcit que es va refugiar a Canusium; el 212 aC fou elegit edil quan encara no tenia l'edat legal de 30 anys, docs els tribuns del poble no s'hi van oposar al ser elegit unànimement; el 210 aC amb uns 24 anys va rebre el comandament d'Hispània on el seu pare acabava de morir el 211 aC i havia estat substituït per Gai Neró. Cap general volia el càrrec i Escipió amb només 24 anys es va presentar voluntari i fou elegit malgrat no haver estat anteriorment cònsol.
[edita] Campanya a Hispània
Quan va arribar a Hispània al capdavant d'un nou exèrcit enviat per Roma, va trobar que tota la península al sud de l'Ebre estava controlada pels cartaginesos. Però hi havia una certa descoordinació entre els tres generals cartaginesos, a més de problemes a l'Àfrica que distreien la seva atenció. L'exèrcit cartaginès estava dividit en tres grups, cada un sota les ordres d'un general.
Escipió va desembarcar a la desembocadura de l'Ebre l'estiu del 210 aC. tot el territori al sud de l'Ebre estava en mans dels cartaginesos. Escipió en lloc d'atacar les forces d'algun dels tres generals cartaginesos, Àsdrubal (fill de Giscó), Àsdrubal Barca i Magó, va planejar atacar Cartago Nova (l'actual Cartagena) per sorpresa; va posar la flota sota comandament del seu amic Leli al que va revelar els seus plans i ell mateix va agafar el comandament de les forces de terra i va avançar cap al sud a marxes forçades; Cartago Nova fou ocupada sense quasi be lluita (només restava a la ciutat una guarnició de mil homes) i abans d'arribar cap ajut; els hostatges de les tribus locals, en poder dels cartaginesos per garantir la fidelitat, foren alliberats i les tribus es van declarar per Roma. La conducta d'Escipió amb els ibers va ser sempre força correcta, sobretot perquè la prioritat de Roma era la guerra a Itàlia contra Anníbal i podrien enviar pocs reforços a Hispània, motiu pel qual necessitaria una bona disposició de la població autòctona per poder allistar tropes; a Cartago Nova Escipió va trobar magatzems d'armes, menjar i altres objectes i productes. Escipió va poder tornar a Tarraco sense ser molestat el que suggereix que els generals cartaginesos eren lluny.
El 209 aC Mandoni i Indíbil, dos destacats caps ilergets fins llavors fidels als cartaginesos es van passar als romans. Àsdrubal Barca per la seva part, va acampar a una forta posició a Baecula a la vall del Guadalquivir (prop de l'actual Baeza) on va recaptar diners aprofitant les mines de la zona i no volia lluitar per resguardar als soldats que volia enviar a Itàlia; l'objectiu d'Escipió era poder combatre un sol general i així poder lluitar més endavant amb els restants. La seva por era haver de lluitar contra dos exèrcits cartaginesos alhora que el poguessin encerclar i eliminar. Escipió va anar al sud per enfrontarse a Àsdrubal; la infanteria romana va carregar contra una elevació defensada per la infanteria cartaginesa. Els cartaginesos no van parar atenció a les maniobres de la cavalleria romana, que es va situar darrere i als costats dels cartaginesos. Quan van carregar per darrere i pels flancs dels cartaginesos, aquests es van veure superats i es van desbandar. Escipió va fer 22000 presoners i va matar 8000 cartaginesos segons els romans però Àsdrubal va poder conservar els tresors i elefants i va poder retirar-se cap al nord on va reclutar més tropes amb les que va creuar els Pirineus i va marxar cap a Itàlia. Els altres generals cartaginesos van avançar contra Escipió i així aquest no va poder empaitar a Àsdrubal; Escipió va poder romandre al sud d'Hispània la resta de l'any.
El 208 aC el propretor Silà va derrotar a Magó a Celtibèria i el cartaginès es va retirar cap al sud i es va reunir amb Àsdrubal fill de Giscó a la Bètica; Escipió va avançar contra ells i els cartaginesos es van protegir darrera les ciutats emmurallades; Escipió només va poder ocupar Oringis (que va conquerir el seu germà Luci Corneli Escipió).
El 207 aC Escipió es va apoderar de quasi tota Hispània després d'una decisiva victòria a Sílpia o més correctament Llipa (Alcala del Rio, també assenyalada com Elinga o Carmo). Els generals cartaginesos es van refugiar a Gades que va quedar con única plaça en el seu poder; els caps hispans van reconèixer la sobirania romana.
Escipió va decidir passar a Àfrica. Ja s'havia assegurat el suport del príncep Masinissa que servia a l'exèrcit cartaginès i esperava atreure a Sifax el rei númida dels massesils. Quan va anar a Àfrica es va trobar amb Àsdrubal fill de Giscó que hi havia anat des de Gades pel mateix propòsit. Sifax va quedar impressionat per Escipió i va fer un tractat amb Roma, però el general cartaginès va aconseguir mantenir també l'aliança del rei quan va donar a la seva filla Sofonisba en matrimoni a Sifax.
Al seu retorn a Hispània es va trobar que les tribus s'havien revoltat; Escipió va dominar la revolta amb rapidesa; la ciutat d'Illiturgi, principal centre rebel, va ser castigada severament. Tot seguit Escipió es va posar malalt i aprofitant això, vuit mil soldats romans que no havien cobrat ni tenien permís per saquejar, es van amotinar; Escipió es va posar bo a temps de sufocar el motí. Una mica després Gades va obrir les portes als romans i Magó va fugir per mar i va anar a Ligúria per distreure els romans ocupats contra Anníbal. Escipió va entregar llavors el comandament de l'exèrcit d'Hispània als procònsols Luci Lèntul i Luci Manli Acidí que havien estat nomenats com a successors, i va retornar a Roma.
[edita] Campanya a l'Àfrica
Fou candidat a cònsol (206 aC) i fou elegit pel 205 aC sense haver estat abans pretor i amb només 30 anys. El seu col·lega fou Publi Licini Cras que era Pontífex Màxim i no podia sortir d'Itàlia, motiu pel qual la guerra li fou encarregada a Escipió. El senat s'oposava al seu projecte de portar la guerra a l'Àfrica i només li fou confiada la província de Sicília amb permís per creuar a Àfrica si era avantatjós per la república, però no se li va donar un exèrcit, amb la qual cosa el permís no servia per res.
Llavors milers de voluntaris se li van unir des de tot Itàlia i el senat li va haver de permetre d'enrolar aquesta gent. Va anar a Sicília i va fer preparatius per anar a Àfrica on va enviar el seu amic Leli amb una petita flota per concertar-se amb Masinissa. Mentre va ajudar a la conquesta de Locres Epizefiris tot i que no tenia comandament al sud d'Itàlia; el seu llegat Quint Plemini va quedar com a comandant de la ciutat. Denunciat per mala conducta, els enemics d'Escipió van al·legar que el llegat romania en el seu govern després que el seu cap hagués estat informat de les seves malifetes; el senat va decidir enviar una comissió d'investigació que podia decidir ordenar el retorn del general a Roma. Els comissionats van arribar a Sicília al començament del 204 aC quan els preparatius per anar a Àfrica estaven quasi acabats i després del que van veure van decidir mantenir a Escipió en el comandament i continuar amb el pla.
El 204 aC Escipió, ara com a procònsol, va sortir de Lilibea i va desembarcar prop d'Útica a l'Àfrica; tenia entre 12000 i 30000 soldats i immediatament se li va unir Masinissa. No va aconseguir dominar Útica però amb l'ajut del rei númida va aconseguir diverses victòries menors; va acabar l'any sense progressos rellevants.
Àsdrubal (fill de Giscó) va reunir un fort exèrcit per fer front als romans. Al començament del 203 aC Àsdrubal i el rei númida Sifax estaven a punt d'atacar, quan Escipió es va anticipar i va atacar de nit el campament cartaginès i númida; els campaments foren incendiats i la majoria dels soldats van morir (es calcula que van morir 40000 cartaginesos i númides). Àsdrubal va fugir a Cartago i Sifax als seus dominis. Àsdrubal va aixecar un nou exèrcit que fou altre cop derrotat i el general ja no va gosar a tornar a Cartago. Sifax, que havia tornat en el seu ajut, va tornar altra cop al seu país i Escipió va enviar a perseguir-lo al seu amic Leli i a Masinissa i finalment fou fet presoner; entre els captius la seva dona Sofonisba, que Masinissa volia per ell, afer que va acabar tràgicament. D'aquesta manera Cartago va perdre la capacitat de reclutar uns genets númides en els quals sempre havien confiat i que ara serien aliats dels romans.
Aquests desastres van alarmar al senat cartaginès que va cridar a Anníbal i Magó que eren a Itàlia i al mateix temps va obrir negociacions de pau amb Escipió. Aquest va imposar unes condicions que foren acceptades i es va acordar una treva de 45 dies mentre una ambaixada cartaginesa anava a Roma. En realitat els cartaginesos només volien guanyar temps fins l'arribada d'Anníbal. Alguns incidents com la destrucció de vaixells de provisions per Escipió o els insults als ambaixadors romans que anaven a demanar explicacions, van marcar el final de la treva; només arribar Anníbal la guerra es va reprendre. L'exèrcit cartaginès era numèricament superior però menys disciplinat i valent, però la presencia d'Anníbal donava molta confiança. Anníbal en canvi veia que només restava una batalla i si la perdia la guerra estava perduda, i per tant volia arribar a la pau. Escipió també volia acordar la pau abans del final del seu període, però els termes que va proposar no foren acceptables pels cartaginesos, i la guerra va haver de continuar.
La batalla decisiva es va lliurar el 19 d'octubre del 202 a Baragra a la vora del riu Bagrades, no lluny de la ciutat de Zama. La victòria romana fou completa i l'exèrcit cartaginès va quedar destruït. Anníbal va aclarir al senat que no es podia seguir la guerra; ara les condicions del vencedor eren molt més dures que abans però encara raonables a diferencia de les que volia el senat romà. Escipió va permetre que Anníbal fos el dirigent de Cartago; la seva suavitat va contrastar amb la duresa amb què va castigar els desertors romans i els seus aliats; alguns aristòcrates romans del senat (especialment Cató) no ho van oblidar. Cartago va haver d'acceptar les condicions imposades, però després de llargues negociacions que van portar el tractat de pau al 201 aC.
[edita] Tornada a Roma
Escipió va tornar a Itàlia el 201 aC i va entrar a Roma en triomf. Va rebre el malnom d'Africà i va declinar molts honors com el càrrec de dictador vitalici, i estàtues arreu de Roma. Per no fer-se sospitós de voler el poder suprem, no va participar als afers públics durant dos anys.
El 199 aC fou censor amb Publi Eli Pet, i el 194 aC fou cònsol per segona vegada amb Tiberi Semproni Llong II; també fou aquest mateix any princeps senatus, títol ratificat el 190 aC. El 193 aC fou enviat a Àfrica per fer de mediador entre Masinissa I i els cartaginesos i el mateix any hauria estat també enviat a una entrevista amb Antíoc III el Gran a Efes. Aquí hi havia Anníbal desterrat i es diu que Escipió li va preguntar quins eren els generals més grans, i el cartaginès va citar a Alexandre el Gran, Pirros de l'Epir i ell mateix; Escipió li va dir que on s'hauria situat si l'hagués derrotat a ell, i Anníbal va dir que llavors ell estarià davant d'Alexandre. Escipió fou l'únic membre del senat romà que s'havia oposat a la persecució d'Anníbal.
El 190 aC Luci Corneli Escipió, el seu germà, i Gai Leli, el seu amic, foren cònsols. Els dos volien la província de Grècia per fer la guerra contra Antíoc III el Gran. Publi es va oferir a servir com a llegat del seu germà el que va garantir a aquest el nomenament. En la guerra es va destacar el seu fill Luci o Gneu Corneli Escipió Africà, que va caure presoner del rei selèucida; el rei el va alliberar i Escipió li va aconsellar no lliurar batalla abans de que ell mateix hagués agafat el comandament de l'exèrcit (que havia deixat temporalment per una malaltia); Antíoc no li va fer cas i fou derrotat decisivament a Magnèsia del Sipilos. Antíoc va recórrer llavors a Escipió que va aconseguir del seu germà termes de pau menys severs (tot i que ho foren força), però el senat va imposar condicions mes dures.
El 189 aC Publi i el seu germà Luci van tornar a Roma i aviat foren acusats d'haver estat subornats per Antíoc i de quedar-se part dels diners pagats pel rei al tresor romà. Va dirigir l'acusació Marc Porci Cató i no es pot establir si hi ha alguna cosa de veritat a tota la història.
El 187 aC els tribuns coneguts com els Petil·lis van obligar a Publi i Luci Escipió a rendir comptes dels diners rebuts d'Antíoc III. Luci va presentar les comptes però Publi s'hi va negar per orgull; aquesta conducta va produir una impressió desfavorable; Luci fou declarat culpable i va haver de pagar una forta multa i el tribú Gai Minuci va exigir l'empresonament fins el pagament. Publi va obligar al tribú a alliberar al seu germà, i la cosa podia haver acabat malament sinó hagués estat que Tiberi Semproni Grac III, pare del famós tribú, que era l'altra tribú de la plebs aquell any, va alliberar a Luci encara que li va confiscar la seva propietat i com que no va cobrir la multa va haver de fer una col·lecta entre amics i clients (es van recaptar prou diners per pagar i encara per restaurar el seu patrimoni, però només va acceptar el necessari per pagar el que mancava).
L'èxit de la persecució de Luci va portar a la de Publi que fou acusat per Marc Nevi el tribú de la plebs probablement el 185 aC. El dia que fou jutjat Publi va recordar que era l'aniversari de la seva victòria a Zama; finalment Publi es va retirar a les seves terres a Liternum i la persecució es va aturar. Ja no va tornar a Roma a la que considerava una ingrata.
Volia ser enterrat a Liternum però alguns relats situen el seu enterrament a Roma al mausoleu familiar a la porta Capena. L'any de la seva mort es incert: Polibi i Rutilies el situen el 183 aC; Tit Livi i Ciceró el 185 aC, i Valeri d'Antium el 187 aC; la primera es la data més probable.
Es va casar amb Emília la filla de Luci Emili Paule, amb la que va tenir quatre fills: la filla gran (Cornèlia Escipiona Major) es va casar amb Publi Escipió Nasica Corculum; la filla menor (Cornèlia Escipiona Menor) es va casar amb Tiberi Semproni Grac III (fou la mare dels germans Gracs); els fills portaren el nom de Publi Corneli Escipió Africà i Luci o Gneu Corneli Escipió.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços exteriors
- Per ampliar la seva actuació a Hispània, vegeu la conquesta romana d'Hispània.
