Maquis
De Viquipèdia
Els maquis van ser els grups de la resistència francesa que, amagats a les regions poc poblades, boscos o muntanyes, van lluitar contra l'ocupació alemanya d'aquest país durant la Segona Guerra Mundial.
Per extensió, i atenent a aquest significat de resistència, el terme maquis designa també els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista, .
Taula de continguts |
[edita] Origen del mot
Maquis és una paraula d'origen francès que prové, al seu torn, del mot cors macchia que significa bosc atapeït o vegetació espessa, car fa referència a una forma de vegetació típicament mediterrània que es pot trobar a Còrsega.
[edita] El maquis a l'Estat espanyol
[edita] Els inicis
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi ha 450.000 exiliats, 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics. L'origen de l'exili és la repressió, ja que a molts dels fugits probablement els esperava la mort. Estaven desorganitzats, atès que van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política del que feien. Tenien molt difícil fugir a l'estranger. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués lliurat a Franco i des de 1940, a França, s'haurien trobat amb l'ocupació nazi. Espanya era una ratera.
A França, els guerrillers es van organitzar en el XIV Cuerpo de Guerrilleros Españoles, com a continuació del XIV Cos d'Exèrcit Guerriller que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en territori ocupat pels feixistes, i col·laboraven amb la resistència francesa per asolir els seus objectius.
[edita] La guerrilla organitzada
El PCE, des de l'exili va promoure la creació de les Agrupacions Guerrilleres en diverses zones geogràfiques de l'estat espanyol, coordinant les accions entre elles, prenent com a model la Federación de guerrillas de León-Galicia, la primera organització guerrillera de la postguerra, operativa des dels primers anys. La més activa fou l'Agrupación guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), que va actuar a la zona compresa entre el sud de Terol, l'interior de Castelló i el nord de Conca.
A partir de l’estiu del 1944, els maquis combaten amb força contra els milicians francesos de Vichy i els alemanys de Paris es rendiren, de manera que quasi tota França estava alliberada. Els guerrilleres espanyols victoriosos i ben armats giraren el cap envers el seu país.
A part de l'assalt a la fàbrica de cerveses Moritz l'agost de 1944, l'acció més rellevant fou la invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944. Quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra de similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco, tal i com estaven fent a la resta d'Europa. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita
L´Agrupació Guerrillera de Catalunya va prendre el relleu als comunistes però al poc temps van ser desarticulats.
El PSUC, el 1946 va començar a actuar en la lluita guerrillera urbana. Entre el 1946 i 1947 és el període de més activitat, amb nombrosos atemptats, vies de tren, la voladura del monument de la Victòria i el més important: el 29 de novembre de 1946 van volar una part de l'edifici dels tallers del diari del Movimiento Solidaridad Nacional, amb la intenció d'acabar amb el director Luys Santamarina, que va salvar la vida al retardar-se, tot i que hi va haver tres víctimes mortals. Aquesta agrupació també va ser desarticulada i l'octubre de 1948 es trobaven enfront d'un consell de guerra.
[edita] Canvi d'estratègia del PCE
El 1948 el PCE canvia d'estratègia i, a instàncies de Stalin renuncia a la lluita guerrillera, ja molt castigades per la repressió, i només els llibertaris prosseguiren la lluita guerrillera a Catalunya, cosa que suposa el decliu de les agrupacions. Les Agrupacions Guerrilleres es transformen en Comités de Resistencia.
El 7 de novembre de 1949, un miler de guàrdies civils assalta el campament l'AGLA de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, en el que moren dotze guerrillers dels tretze presents, pocs dies després d'una reunió del comandament de l'organització. Aquest assalt marca el principi del final de la resistència armada a la zona, i és recordat amb un monument on hi havia el campament.
La nova orientació no es fa efectiva sobre el terreny i, finalment, l'evacuació general és decretada en 1952.
[edita] El final dels últims maquis
A causa de la decidida actuació policial i la consolidació del règim dictatorial, el maquis va quedar pràcticament desfet d'ençà 1950. Tan sols alguns elements aïllats i sense suport dels dirigents a l'exili van continuar fent accions de sabotatge, atracaments i assassinats selectius. Els guerrillers van realitzar centenars d'accions, però sovint molts dels combatents antifranquistes eren detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes. Per això, sabedors de la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort.
Entre els maquis més coneguts dels Països Catalans destaquen els noms de Francesc Sabaté (Quico Sabaté), Josep Lluís Facerías, Marcel·lí Massana i Ramon Vila (Caracremada).
