Literatura francesa
De Viquipèdia
La literatura francòfona inclou totes les obres escrites en francès, sigui al país que sigui i al segle que sigui. Inclou, per tant, la tradició literària de França i la de les antigues colònies franceses.
Taula de continguts |
[edita] La primera literatura francesa
A l'Edat Mitjana el llatí es va anar transformant en les llengües romàniques corresponents a cada país. Es troba literatura pròpiament escrita en francès des del segle XI, abans els documents estan en un llatí tardà o pertanyen a la literatura en occità, de gran influència a l'època pel prestigi dels seus trobadors.
La literatura en francès comença amb l'èpica, on destaca La Chanson de Roland, que va ser profusament imitada per tota Europa. Les rondalles i cançons de gesta al voltant de la figura de Carlemany també van tenir força èxit.
Al segle XII Chrétien de Troyes va escriure les gran obres sobre el cicle artúric de Bretanya. La poesia amorosa va desenvolupar-se seguint l'ideal de l'amor cortès.
La prosa estava dedicada a les cròniques històriques i a les traduccions d'obres de la literatura clàssica en llatí, l'idioma de la cultura i la religió. Es conserven col·leccions de sermons i vides de sants. Els petits fabliaux eren peces dramàtiques que barrejaven la temàtica sacra amb un to de paròdia.
[edita] El Renaixement
Un grup d'escriptors, La Pléiade (d'on ve el nom de la famosa col·lecció de llibres actual), va signar un manifest per rellançar la literatura francesa. L'autor m´s important del grup va ser Pierre de Ronsard.
Al segle XVI destaquen les figures de François Rabelais, autor de prosa humorística i Michel de Montaigne, l'"inventor" del gènere de l'assaig.
[edita] L'academicisme
Des de meitats del segle XVII França va esdevenir el centre cultural i literari de tota Europa. El gust clàssic, l'obsessió per la perfecció formal i la llengua treballada són els trets que encara avui romanen a les lletres franceses. Nicolas Boileau-Despreaux va ser el teòric més important d'aquesta època, on es van desenvolupar tots els gèneres.
Els autors clàssics més importants són Jean Racine, Molière i Jean de la Fontaine. Les aportacions al camp de la no ficció són també notables, amb la filosofia de Voltaire, Diderot... Una figura fa de pont entre l'academicisme francès i els nous aires romàntics que van estendre's per Europa des de finals del segle XVIII: Jean-Jacques Rousseau.
[edita] El segle XIX
El segle XIX francès serveix de model per als períodes literaris d'altres països, amb el conreu del Romanticisme, el Realisme i la seva derivació: el Naturalisme.
El romanticisme exaltava les grans passions, la lluita de l'individu contra la societat per poder ser lliure i els afers nacionals, alhora que buscava l'exotisme medieval o oriental. Alguns dels noms bàsics són Victor Hugo o Alexandre Dumas.
El realisme buscava complaure la burgesia amb històries plenes de detalls i peripècies, incloent reflexions i descripcions d'ambients i sentiments. Els escriptors a destacar són Honoré de Balzac, Gustave Flaubert o Stendhal entre altres.
El naturalisme cercava de fer una literatura científica, atenent a les motivacions dels actes de cada personatge, analitzant el seu entorn i herència, afegint per primera vegada personatges de les classes socials més baixes. El pare del moviment és Émile Zola.
Les veus vingudes d'altres països francòfons comencen a fer-se un lloc a la literatura, aportant la descripció de costums locals i reflexions sobre la identitat molt fecundes.
[edita] La varietat
Entre finals del segle XIX i el segle XX la literatura francesa adopta una gran varietat, que inclou des del simbolisme de Baudelaire fins a les avantguardes més experimentals. El surrealisme en especial, creat al voltant de la figura d'André Breton, va ser un moviment fèrtil a les terres franceses.
El trauma de la Primera Guerra Mundial està a la base de l'existencialisme, un moviment filosòfico-literari francès que va expandir-se per tot el continent. Autors com Jean Paul Sartre o Albert Camus es peguntaven a les seves obres pel sentit de l'existència, en una prosa malenconiosa, reflexiva i al·legòrica. En una altra línia, una figura que no es pot ignorar es Marcel Proust.
Des de l'Àfrica, sorgeix llavors l'anomenada literatura colonial i postcolonial, amb autors que barregen la tradició francesa amb l'oralitat dels seus respectius països. Els temes giren entorn la guerra, la llibertat, la identitat i el paper dels homes i dones a la societat.
Després de la Segona Guerra Mundial amb el moviment del Nouveau roman, es recull l'experimentalisme avantaguardista i es creen obres plenes de jocs de paraules, amb estructures agosarades i modernes, combinant gèneres i estils. L'autor teóric més important és Alain Robbe-Grillet, i, tot i que els autors que pertanyen a aquest grup són diferents, segons quin crític faça la tria, també hi són Michel Butor, Nathalie Sarraute i Claude Simon. És notable l'influència d'autors com Georges Perec i Raymond Queneau.
La literatura contemporània, com passa amb altres tradicions, és tan rica que es resisteix a classificacions, amb autors de la talla d'Assia Djebar, Jean Cocteau, Jean Genet, Amin Maalouf, Yasmina Khadra...
[edita] Enllaç extern
- Biblioweb (en francès)
