Joan Estelrich i Artigues

De Viquipèdia

Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, Mallorca 1896 - París 1958) fou un escriptor i polític mallorquí. De família tradicionalista, cursà els primers estudis a Maó, on publicà les revistes Cruz y Espada i Gaceta de Menorca (1912), i el 1917 fundà el periòdic regionalista La Veu de Mallorca.

Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i s'afilià a les Joventuts de la Lliga Regionalista, influït per Francesc Cambó, de qui en fou secretari. A Barcelona fundà la revista Quaderns d'Estudis (1918), la col·lecció Minerva i col·laborà a la Fundació Bernat Metge (1923-1958), per a la qual traduí una part del volum primer dels Discursos de Ciceró (1923) i del segon de la Història d'Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). També col·laborà a La Veu de Catalunya

Partidari de dur a terme una política exterior catalanista, el 1919 havia fundat la plataforma Expansió Catalana i actuà a Ginebra en els ambients de la Societat de Nacions. Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera s'encarregà de la campanya internacional de la Lliga Regionalista per la difusió del problema català, raó per la qual s'hagué de mantenir a l'exili

El 1930 intentà amb Ferran Valls i Taberner la revisió del pensament d'Enric Prat de la Riba, abandonà la identificació entre catalanisme i nacionalisme i defensà la reunió de nacionalitats lliures dins un estat complex. Del 1931 al 1936 fou diputat a corts de la Lliga per Girona, i des del 1933 formà part del consell de govern de Lliga Catalana.

Durant la guerra civil espanyola dirigí a París Occident, revista de propaganda del govern de Burgos, i el 1937 publicà en diverses llengües l'al·legat La persecución religiosa en España, amb pròleg de Paul Claudel. Del 1952 al 1958 representà Espanya a la UNESCO. Com a assagista literari, fou influït per Eugeni d'Ors, Joan Maragall, Giacomo Leopardi i Søren Kierkegaard. Després de la guerra escriví assaig en castellà i col·laborà a Destino.