Jean Sibelius
De Viquipèdia
Jean Sibelius (Hämeenlinna, 8 de desembre de 1865 - Järvenpää, 20 de setembre de 1957), compositor finlandès, i un dels més populars compositors de finals del Segle XIX i principis del Segle XX. La seua música i el seu geni van jugar un important paper en la formació de la identitat nacional finlandesa.
Sibelius va nàixer al si d'un familia de parla sueca a Hämeenlinna al Gran Ducat de Finlàndia, llavors part de l'Imperi Rus. Va ser batejat com Johan Julius Christian Sibelius, i va ser conegut com Janne per la seua família, però durant els seus anys d'estudiant va començar a utilitzar Jean, forma francesa del seu nom. Significativament, en el context del renaixement nacional finlandès, cristal·litzat en el moviment Fennoman, la seua família va decidir enviar al jove Sibelius a una important escola de llengua finlandesa, la Hämeenlinna Normal-lycée, a la que va assistir entre 1876 i 1885. El nacionalisme d'inspiració romàntica va esdevenir una part crucial de la producció artística i del compromís polític de Sibelius.
El nucli de la producció musical de Sibelius el constitueix la col·lecció de les seues set simfonies. Com en el cas de Beethoven, Sibelius va servir-se de cadascuna d'elles per a treballar una idea musical o per fer evolucionar el seu estil personal. Les simfonies continuen sent populars i es programen i graven sovint.
Entre les obres més difoses de Sibelius cal esmentar Finlàndia, Vals Trist, el Concert per a violí, la Suite Karelia i la Suite Lemminkäinen (i més específicament, d'aquesta darrera El Cigne de Tuonela, un dels seus quatre moviments). Altres obres importants són: les peces inspirades pel Kalevala, al voltant de 100 cançons per a veu i piano, música incidental per a 13 obres teatrals, l'òpera (Jungfrun i tornet, traduïda La donzella en la torre), música de cambra, obres per a piano, 21 publicacions independents de música coral, i música ritual per a la Maçoneria. Fins al voltant de 1926 va ser prolífic; tot i axò, malgrat haver viscut més de 90 anys, no va completar gairebé cap obra en els seus darrers 30 anys de vida, després d'haver compost la setena Simfonia (1924) i el poema simfònic Tapiola (1926).
Taula de continguts |
[edita] Vida personal i familiar
Sibelius va començar a estudiar dret a la Universitat Imperial Aleksander de Hèlsinki, però com que en realitat la música havia estat sempre la seua matèria preferida, va abandonar. Des del 1885 al 1889, Sibelius va estudiar música al Conservatori de Hèlsinki (actualment Acadèmia Sibelius). Un dels seus professors va ser Martin Wegelius. Després va continuar els estudis a Berlín (des de 1889 a 1890) i a Viena (des de 1890 a 1891).
Va casar-se amb Aino Järnefelt (1871-1969) a Maxmo el 10 de juny de 1892. La casa de Jean i Aino Sibelius, Ainola, va ser bastida junt al Llac Tuusula a Järvenpää el 1903. En aquesta casa van viure tota la seua vida. Van tenir sis fills: Eva, Ruth, Kirsti (mort a curta edat), Katarine, Margaret i Heidi.
Sibelius estimava la natura; el paisatge finlandès va tenir una influència decisiva sobre la seua música. Respecte a la sisena Simfonia, va manifestar, "Sempre em recorda l'aroma de les primeres neus." També s'ha dit que els boscos que envolten Ainola van influir poderoament sobre la seua obra Tapiola. Erik Tawaststjerna, un biògraf de Sibelius biographer, ha declarat, "Sempre a la manera nòrdica, Sibelius va respondre amb excepcional intensitat a les manifestacions de la natura i als canvis de les estacions: guaitava el cel amb els seus binoculars cercant les oques volar sobre el llac glaçat, escoltant el cant de les grues, i sentint l'eco dels crits del siglot sobre els aiguamolls situats sota Ainola. Assaboria la floració primaveral i els perfums i colors de la tardor.
Tawaststjerna també conta una reveladora anècdota sobe la mort de Sibelius. "[Sibelius] tornava del seu acostumat passeig matinal. Content, va dir a la seua esposa Aino que havia vist una bandada de siglots acostant-se. 'Hi arriben, els ocells de la meua joventut,' va exlamar. Sobtadament, un dels ocells va sortir de la formació i va sobrevolar Ainola en cercles. Després va retornar a la bandada per continuar el seu viatge. Dos dies després Sibelius moria d'una hemorràgia cerebral." Va morir el 20 de setembe de 1957 a Ainola, on està soterrat al jardí. Aino hi va viure els 20 anys següents, fina a la seua mort el 8 de juny de 1969; està soterrada al costat del seu espós..
El 1972 els hereus de Sibelius van vendre Ainola a l'Estat Finlandès. El govern de Finlàndia i la Societat Sibelius hi van instal·lar un museu el 1974.
[edita] Estil musical
Sibelius va formar part del grup de músics que no van trencar amb les normes musicals establertes al Segle XIX. Com la majoria dels seus contemporanis, va apreciar Wagner, però només durant un temps perquè aviat va trobar el seu camí propi. Pensant que l'òpera podia ser l'oportunitat per a la seua carrera, va començar a estudiar les partitures operístiques de Wagner: Tannhäuser, Lohengrin, i La Walkíria. També va assistir al Festival de Bayreuth, on va tenir l'oportunitat d'escoltar Parsifal, obra que va causar-li gran impacte: va escriure a la seua esposa "No res en el món m'havia fet tan gran impressió, ha colpit els més íntims racons del meu cor." Llavors Sibelius va començar a compondre una òpera titulada Veneen luominen (La construcció del vaixell).
No obstant, l'estima per Wagner es va esvanir i ben aviat Sibelius va rebutjar la tècnica wagnerina del Leitmotif, adduint que era massa deliberada i calculada. Abandonant l'òpera, el material compost per a la incompleta Veneen luominen va ser usat per a la Suite Lemminkäinen, de 1893.
Altres influències inicials sobre Sibelius van ser Ferruccio Busoni i Txaikovski. la influència del darrer és particularment evident en la Simfonia No. 1 en Mi menor de 1899, i també en el Concert per a violí de 1903.
Progressivament, Sibelius va anar abandonant el motlle de la forma sonata i, en lloc de temes contrastats va enfocar-se en la idea de desenvolupar cèl·lules i fragments sonors envolvents culminant en un clímax grandiós. En aquest sentit, les seues obres poden ser considerades com un desenrotllament ininterromput, amb permutacions i derivacions que fan avançar el discurs musical. La síntesi és sovint tan completa que hom pensa que habitualment començava la composició pel final, construint-la cap enrere.
Daquesta manera, Sibelius va intentar simplificar radicalment la construcció interna de la peça musical. Com Dvořák, va anar a la recerca d'un idioma melòdic que fóra inconfusiblement nacional, però alhora va desenvolupar un únic i idiosincràtic mètode de desenvolupament musical.
Aquest va ser un període essencial en la carrera de Sibelius, en què el rebuig de les primeres influències va proporcionar-li la llibertat per a compondre amb melodies envolvents i formes músicals orgàniques, que esdevingueren la base dels seus futurs treballs.
Això representava un contrast evident amb l'estil simfònic de Mahler. Mentre ambdós aprecien l'economia de la variació, Mahler s'estima més el contras abrupte de temes enfrontats en lloc de manipular-los pausadament convertint-los en un resultat diferent. Sibelius narra una conversa amb Mahler: "Jo vaig dir que admirava la severitat en l'estil i la profunda lògica que creava la connexió íntima entre tots els motius... L'opinió de Mahler era justament la contrària. 'No, una Simfonia ha de ser un món. Ha d'abastar-ho tot.'" Tot i això, Sibelius va comptar amb el respecte Mahler i ambdós van compartir reptes comuns.
Com Mahler, Sibelius va fer un ús freqüent de la música popular i va buscar inspiració en la literatura. El moviment lent de la Segona Simfonia va ser inspirat per l'escena de Don Giovanni en la qual l'estàtua del comendador s'enlluerna amb el clar de la lluna, mentre que la rígida quarta Simfonia combina fragments d'una planejada Simfonia de les Muntanyes amb un poema simfònic basat en l'obra de Poe El Corb. Va compondre també diversos poemes simfònics inspirats en poesia finlandesa, començant pel primerenc En Saga i culminant amb el seu darrer poema simfònic, Tapiola de 1926.
Tot i això, comparant-lo amb Mahler, l'orquestració de Sibelius és menys elaborada, potser -com han remarcat alguns crítics- pel caràcter finlandès, que rebutja tot allò que és superflu. També, a diferència de Mahler, no va citar material específic, però va inspirar les seues melodies en la música folclòrica, utilitzant un característic moviment per etapes, harmonia diatònica i modal i petits rangs melòdics. També va fer un ús freqüent de les notes pedal. Va afirmar que "sovint la música perd la drecera sense un pedal."
Les melodies de Sibelius tenen sovint fortes implicacions modals. Com el seu contemporani, el danès Carl Nielsen, va estudiar la polifonia renaixentista. També va fer ús de les qualitats inherents de les músiques folclòriques feno-karelianes i axò té molt a veure amb el sentiment melòdic i harmònic de la seua música. Sovint, les variacions en els moviments d'una peça les contrueix canviant el valor de les notes de la melodia, en lloc del convencional canvi en els tempi. Sovint dibuixa una melodia amb un nombre determinat de notes i, mentrestant, fa sonar una melodia diferent en un ritme més curt. Per exemple, la setena Simfonia té quatre moviments sense pausa, el tema principal de cadacuns dels quals està en Do major o Do menor; la variació ve donada pel compàs i el ritme. El seu llenguatge harmònic no va evolucionar al nivell del dels seus contemporanis, es podria dir que el seu conservadurisme esdevingué fins i tot iconoclasta. Sibelius, en declaracions al diari Manchester Guardian el 1958, va resumir el seu estil dient que mentre els altres compositors gastaven el seu temps en confeccionar còctels, ell oferia al públic pura aigua freda.
A causa del ser conservadorisme, la música de Sibelius ha estat de vegades tatxada d'insuficientment complexa, però també ha estat respectada fins i tot pels seus coetannis més innovadors. Al final de la seua vida va trobar un defensor en la figura del crític Olin Downes, qui en va escriure una biografia, però per altra banda va ser molt atacat pel compositor i crític Virgil Thomson. Potser una de les raons que explica per què Sibelius va atraure les adulacions i les crítiques siga que al llarg de les seues set simfonies va anar bastint una manera particular i personal de resoldre els problemes formals, tonals i constructius. Per una banda, la seua creativitat simfònica (i tonal) era nova, però estava enfrontada a la ruta que la majoria defensava per al futur del desenvolupament musical. La resposta de Sibelius a les crítiques sempre va ser radical: "No cal prestar atenció als crítics. Mai cap estàtua ha estat erigida a un d'ells."
Amb el temps va utilitzar nous patrons d'acords, fins i tot tritons nus (per exemple en la quarta Simfonia), i estructures melòdiques simples per a construir llargs moviments musicals, de manera similar a com va fer Joseph Haydn amb l'ús de les dissonàncies. Sibelius alterna sovint les seccions melòdiques amb forts acords del vent que ressonen i es dissipen lentament, o bé intercala la seua música amb figures repetitives que lluiten amb la melodia i la contra-melodia.
El 1926 va ser el punt d'inflexió a partir del qual la producció de Sibelius va començar a disminuir: després de la setena Simfonia, nomes va compondre unes poques obres importants en la resta de la seua vida. Les dues més significatives van ser la música incidental per al drama de Shakespeare La Tempesta i el poema simfònic Tapiola. Durant quasi els trenta darrers anys de la seua vida (bàsicament després de la Primera guerra mundial i d'una operació per una sospita de càncer de gola el 1911), Sibelius va evitar parlar de la seua música.
Hi ha evidència que Sibelius va trebllar en una vuitena Simfonia. Va prometre l'estrena d'aquesta Simfonia a Serge Koussevitzky el 1931 i 1932, i una interpretació a Londres que hauria de dirigir Basil Cameron el 1933, i que mai no va ser anunciada públicament. Tot i axò, l'única evidència concreta sobre el paper de l'existència de la simfonia és una factura de 1933 per una còpia del primer moviment [1]. Sibelius havia estat sempre molt autocrític, i hi ha rumors en el sentit que va confessar als seus amics, "Si no puc compondre una simfonia millor que la meua setena, aleshores aquesta serà la meua darerra." Atès que no ha sobreviscut cap manuscrit, algunes fonts consideren que Sibelius va destruir-ne la partitura.
[edita] Obres selectes
Vet ací, ordenades cronològicament, les obres principals de Sibelius amb la data de composició, publicació o estrena.
[edita] Obres orquestrals
- Kullervo, Simfonia per a soprano, baríton, cor i orquestra Op.7 (1892)
- En Saga, Poema Simfònic per a orquestra Op.9 (1892)
- Karelia Obertura per a orquestra Op.10 (1893)
- Karelia Suite per a orquestra Op.11 (1893)
- Rakastava (The Lover) per a veus masculines i corda o corda i percussió Op.14 (1893/1911)
- Lemminkäinen Suite (Quatre llegendes del Kalevala) per a orquestra Op.22 (1893)
- Skogsrået (La nimfa del bosc), Poema Simfònic per a orquestra Op.15 (1894)
- Vårsång per a orquestra Op.16 (1894)
- Kung Kristian (Rei Christian), Suite de música incidental per a orquestra Op.27 (1898)
- Sandels, Improvisació per a cor i orquestra Op.28 (1898)
- Finlandia per a orquestra i cor (opcional) Op.26 (1899)
- Snöfrid per a recitador, cor i orquestra Op.29 (1899)
- Tulen synty (L'Origen del Foc) Op.32 (1902)
- Simfonia núm. 1 en Mi menor per a orquestra Op.39 (1899/1900)
- Simfonia núm. 2 en Re major per a orquestra Op.43 (1902)
- Concert per a violí en Re menor Op.47 (1903/1905)
- Kuolema (Vals Trist i Escena amb Siglots) per a orquestra Op.44 (1904/1906)
- Dance Intermezzo per a orquestra Op.45/2 (1904/1907)
- Pelléas et Mélisande, Música Incidental/Suite per a orquestra Op.46 (1905)
- Pohjolan tytär (La filla de Pohjola), Poema Simfònic per a orquestra Op.49 (1906)
- Simfonia núm. 3 en Do major per a orquestra Op.52 (1907)
- Svanevit (Cigne blanc), Suite de la música incidental per a orquestra Op.54 (1908)
- Ocàs i Albada', Poema Simfònic per a orquestra Op.55 (1909)
- Dryadi per a orquestra Op.45/1 (1910)
- Dos Peces de Kuolema per a orquestra Op.62 (1911)
- Simfonia núm. 4 en La menor per a orquestra Op.63 (1911)
- Dos Serenates per a violí i orquestra Op.69 (1912)
- Barden (El Bard), Poema Simfònic per a orquestra i arpa Op.64 (1913/1914)
- Luonnotar, Poema Simfònic per a soprano i orquestra Op.70 (1913)
- Aallottaret (Les Oceànides), Poema Simfònic per a orquestra Op.73 (1914)
- Simfonia núm. 5 en Mi bemoll major per a orquestra Op.82 (1915, revisada 1916 i 1919)
- Oma Maa (El Pare Terra) per a cor i orquestra Op.92 (1918)
- Jordens sång (Cançó de la Terra) per a cor i orquestra Op.93 (1919)
- Simfonia núm. 6 en Re menor per a orquestra Op.104 (1923)
- Simfonia núm. 7 en Do major per a orquestra Op.105 (1924)
- Stormen (La Tempesta), Música incidental per a solistes, cor i orquestra Op.109 (1925)
- Väinön virsi (La cançó de Väinö) per a cor i orquestra Op.110 (1926)
- Tapiola, Poema Simfònic per a orquestra Op.112 (1926)
- Andante Festivo per a orquestra de corda (1925/1930)
[edita] Altres obres
- Viisi joululaulua, Op. 1, cin cançons de Nadal (1895–1913)
- Voces intimae, Op.56, quartet de corda (1909)
- Jääkärimarssi (1915)
[edita] Enllaços externs
- (anglès) Sibelius link collection
- (anglès) Sibelius biography
- (anglès) Sibelius page També en finlandès i suec
[edita] References
- Notes al programad'una interpretació de la sisena Simfonia el 2006.
- Contemporary Music on the Finnish Music Information Centre
- Minnesota orquestra's showcase concert magazine, May 06, page 44
- Morgan, Robert P. [1990]. “Other European Currents”, The Norton Introduction to Music History: Twentieth-Century Music, 1st edition, New York: W. W. Norton & Company, 121-123. ISBN 0-393-95272-X.
- Ormandy, Eugene (1962). Jean Sibelius: A Reminiscence. (HTML) Data d'accés: 2006-05-06.
