George Antheil
De Viquipèdia
George Carl Johann Antheil (Trenton, New Jersey, 8 de juliol de 1900 - Nova York, 12 de febrer de 1959) va ser un pianista i compositor estatunidenc.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Els inicis
Fill de William i Wilhelmine Antheil, propietaris d'una petita botiga de calçat, va començar a estudiar composició als 16 anys amb Constantin von Sternberg, un alumne de Liszt, i després amb Ernest Bloch, abans que la seua falta de recursos l'obliguara a buscar l'any 1921, un mecenes a Filadèlfia. Una vegada sota la protecció de l'esposa d'Edward Bok, que l'any 1924 havia fundat el Curtis Institute of Music, Antheil va preparar una gira per Europa com a pianista i compositor.
[edita] Trasllat a París
L'any 1923 es va establir a París on va conèixer, entre d'altres, James Joyce, Ezra Pound, Ernest Hemingway, Man Ray, Fernand Léger, Satie, Picasso... El 4 d'octubre de 1924, va presentar la seua música, que pot enquadrar-se en l'avantguarda musical dels anys 1920 davant del públic parisenc, aconseguint una reputació d' enfant terrible.
Se'l pot considerar integrant del moviment dada. En aquesta línia 1926 va crear l'obra més important, i també la més provocadora de la seua carrera: Ballet mecànic. L'obra destaca per la seua orquestració de pianos, percussions, timbres elèctrics i hèlices d'avió. A més, aquest ballet representa el zenit de l'interés d'Antheil pel futurisme.
No obstant, ben aviat va reorientar els seus interessos vers el neoclassicisme: Concert per a piano, obra de 1927. Aquest mateix any, el fracàs del seu muntatge de la versió nord-americana del Ballet mecànic va esgotar els seus recursos financers i el va desequilibrar emocionalment. Aquest fracàs va afectar la seua reputació als Estats Units, que es va veure afectada fins a 1940.
[edita] Tornada als Estats Units
Va patentar junt amb l'actriu Hedy Lamarr una versió inicial d'un sistema de comunicacions en salt en freqüència. A pesar de l'entusiàstica acollida de la seua òpera Transatlantic en Frankfurt del Main l'any 1930, la crisi monetària internacional el va obligar a tornar als Estats Units, on es va associar a artistes populistes, i va compondre obres per al teatre i el cine a Nova York. Per a sobreviure, també es va veure obligat a treballar de periodista i fins i tot de corresponsal durant la Segona Guerra Mundial.
Es va establir a Hollywood, vivint un renaixement creatiu, i component la seua obra més coneguda, la Quarta Simfonia, l'any 1942.
[edita] Últimes composicions
Llavors va aconseguir conciliar el seu treball com a compositor "seriós" amb la música de pel·lícules, activitat que li proporcionava més diners. Va compondre bandes sonores de diferents pel·lícules, com ara The Spectre of the Rose (1946), The Juggler (1953) o The Pride and the Passion (1957). En l'àmbit de la música seriosa va compondre la Sonatina per a violí i piano (1945), Concert per a violí (1946), la Cinquena Simfonia i la Sisena Simfonia (1947-1948) (aquesta última inspirada en el famós quadre d'Eugène Delacroix La llibertat guiant al poble i en la que s'aprecia la influència de Sergei Prokofiev), Sonata n°4 per a violí (1948), la Sonata per a piano n° 3 i Sonata per a piano n° 4 (1947-1948) i Tom Sawyer (1949).
