Gabriel García Márquez
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de Literatura (1982) |
Gabriel García Márquez, conegut popularment amb el nom de Gabo, ( Aracataca, Colòmbia 1928 ) és un escriptor i periodista colombià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1982.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va néixer el 6 de març de 1928 a la ciutat de Aracataca, població situada al Departament de Magdalena. Fill de Gabriel Eligio García i de Luisa Santiaga Márquez Iguarán, va ser criat pels seus avis materns, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán. L'any 1936 va morir el seu avi, motiu pel qual es va desplaçar a Sucre amb els seus pares, per a mesos després traslladar-se a la ciutat de Barranquilla a estudiar. Va cursar els primers graus de secundària al Col·legi San José des de 1940 per a després viatjar a Zipaquirá per finalitzar el seu batxillerat al Liceu Nacional amb una beca. El 1947 es traslladà novament, aquest cop fins a Bogotà amb la intenció d'estudiar Dret i Ciències Polítiques a la Universitat Nacional de Colòmbia, carrera de la qual va desertar.
Després del succés anomenat "Bogotazo" el 1948, cruents disturbis que es van produir el 9 d'abril del mateix any a causa de l'assassinat del líder popular Jorge Eliécer Gaitán, quan es van cremar alguns dels seus escrits en la pensió on residia va decidir traslladar-se a Cartagena d'Índies i va començar a treballar com a periodista del diari El Universal. A finals de 1949 es trasllada a Barranquilla per treballar com a columnista i reporter de El Heraldo, i posteriorment, a petició d'Álvaro Mutis, retorna a Bogotà el 1954 per esdevenir reporter i crític de cinema al diari El Espectador. El 1958, després d'una estada a Europa, García Márquez retorna a Amèricad el Sud, instal·lant-se a Veneçuela.
Entre 1959 i 1961 va co-fundar i treballar en l'agència cubana de notícies "La Prensa Latina", establint-se inicialment a Nova York, ciutat que abandonà al sentir-se observat per la CIA arran del seus escrits esquerrants. En les dècades de 1960 i 1970 es va exiliar a Mèxic i Espanya degut als seus enfrontaments amb el dictador Laureano Gómez i el seu successor el general Gustavo Rojas Pinilla. Desde 1975 la seva residència radica entre Mèxic, Cartagena d'Índies, L'Havana i París. Des de 1998 és president del Consejo Editorial i un dels propietaris de la Revista Cambio de Colòmbia.
[edita] Obra literària
Les obres de García Márquez han aconseguit una gran èxit degut a una personal barreja de fantasia i realitat, sent un dels principals exponents del "Realisme Màgic". Aquesta fórmula narrativa entronca amb la tradició literària llatinoamericana, iniciada amb les cròniques dels conquistadors, plagades també de llegendes i elements sobrenaturals originats pel profund xoc entre el món conegut i la cultura dels espanyols que emigraven i l'exuberant i estranya presència del continent llatinoamericà. El 1954 va publicar la seva primera novel·la, La hojarasca, en la qual ja apuntava els trets més característics de la seva obra de ficció, plena d'una desbordant fantasia. La seva narrativa va entroncar amb la tradició literària hispanoamericana, al mateix temps que trobava en alguns creadors nord-americans, sobretot en William Faulkner, noves fórmules expressives. Reafirmà la seva condició d'excelent escriptor amb les seves obres posteriors Relato de un náufrago (1955) i El coronel no tiene quien le escriba (1961. El 1965 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura de Colòmbia.
L'any 1967 publicà a l'Argentina Cien años de soledad, una de les novel·les més importants de la literatura universal del segle XX. En aquesta obra recrea a través de la família Buendía la peripècia històrica de Macondo, poble imaginari on s'amaga el seu propi poble natal i el temps del seu país i continent. De perfecta estructura circular, el relat és una recreació mítica del món real de Llatinoamèrica on s'hi troben constantment elements realistes i fantasiosos.
Després d'una temporada a París el 1969 s'instal·la a Barcelona, on es relaciona amb intel·lectuals com Carlos Barral i Mario Vargas Llosa. La seva estada a la capital catalana va ser decisiva per la concreció del que es va conèixer com "boom" de la literatura hispanoamericana, del qual en fou un dels seus majors representants. L'any 1972 fou guardonat amb el Premi Rómulo Gallegos, en la seva segona edició, per la seva obra Cien años de soledad.
El 1982 va rebre el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en les quals la fantasia i la realitat es combinen en un compost i ric món imaginatiu, reflectint la vida d'un continent i els seus conflictes.
[edita] Obra publicada
- 1955 La hojarasca
- 1961 El coronel no tiene quien le escriba
- 1962 Los funerales de la Mamá Grande
- 1962 La mala hora
- 1967 Cien años de soledad
- 1970 Relato de un náufrago
- 1972 La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada
- 1973Cuando era feliz e indocumentado
- 1974 Chile, el golpe y los gringos
- 1974 Ojos de perro azul (inclou els primers contes)
- 1975 El otoño del patriarca
- 1976 Todos los cuentos (1947-1972)
- 1981 Crónica de una muerte anunciada
- 1982 Viva Sandino
- 1982 El olor de la guayaba
- 1982 El secuestro
- 1983 El asalto: el operativo con el que el FSLN se lanzó al mundo
- 1994 Diatriba de amor contra un hombre sentado
- 1985 El amor en los tiempos del cólera
- 1986 Las Aventuras de Miguel Littín Clandestino en Chile
- 1989 El general en su laberinto
- 1992 Doce cuentos peregrinos
- 1994 Del amor y otros demonios
- 1996 Noticia de un secuestro
- Obra periodística 1: Textos costeños (1948-1952)
- Obra periodística 2: Entre cachacos (1954-1955)
- Obra periodística 3: De Europa y América (1955-1960)
- Obra periodística 4: Por la libre (1974-1995)
- Obra periodística 5: Notas de prensa (1980-1984)
- 2002 Vivir para contarla
- 2004 Memoria de mis putas tristes
[edita] Activitat política
Amic personal del líder cubà Fidel Castro i partidari dels grups revolucionaris de l'Amèrica Llatina durant les dècades de 1960 i 1970, ha estat molt crític amb el posicionament del govern colombià vers les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). A començaments de la dècada del 1980 va ser oficialment convidat pel govern del seu país a tornar per exercir d'intermediari amb la guerrilla.
Gabriel García Márquez va brindar el seu suport i es va unir a l'àmplia llista de prominents figures de l'Amèrica Llatina que han manifestat el seu suport a la independència de Puerto Rico a través de la seva adhesió a la "Proclama de Panamá" aprovada per unanimitat en el "Congrés Llatinoamericà i Caribeny per la Independència de Puerto Rico" celebrat a la ciutat de Panamà el novembre de 2006. Entre aquests autors que van donar el seu suport inequívoc al dret de Puerto Rico a exercir el seu dret a la plena descolonització i lliure determinació, es troben entre d'altres: Pablo Armando Fernández, Ernesto Sábato, Mario Benedetti, Eduardo Galeano, Thiago de Mello, Frei Betto, Carlos Monsiváis, Pablo Milanès, Ana Lydia Vega, Mayra Montero i Luis Rafael Sánchez[1].
[edita] Enllaços externs
