Eduardo Galeano

De Viquipèdia

Eduardo Hughes Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940 - ), és un periodista i escriptor uruguaià, una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.

Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Els seus treballs transcendeixen gèneres ortodoxos, combinant documental, ficció, periodisme, anàlisi política i història. Galeano nega ser un historiador: "Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable". Pot classificar-se com un periodista que estudia la globalització i els seus efectes negatius.

[edita] Biografia

És fill d'una família catòlica de classe mitjana amb ancestres britànics, alemanys, espanyols i italians.

Durant la seva adolescència va transitar per diversos treballs: va ser mecànic de cotxes, recaptador, pintor de cartells, missatger, mecanògraf i caixer. A l'edat de 14 anys va vendre la seva primera caricatura política al El Sol, el periòdic setmanal del partit socialista.

Va començar la seva carrera com a periodista a principis dels anys 1960 com a editor de Marcha (1960-64), una revista que, sota la direcció de Carlos Quijano, va exercir forta influència en el pensament uruguaià de l'època i que va contar amb contribucions tals com les de Mario Vargas Llosa, Mario Benedetti, Manuel Maldonado Denis i Roberto Fernández Retamar. Durant dos anys va editar el diari Época i va treballar com a editor en cap en la premsa universitària. El 1973 els militars van prendre el poder mitjançant un cop, i a causa de la seva participació a corrents marxistes (Tupamaros), Galeano va ser capturat i després forçat a escapar. Es va establir a l'Argentina, on va fundar la revista cultural Crisis.

El 1976, quan el règim de Jorge Rafael Videla va prendre el poder a l'Argentina mitjançant un cop militar que donaria origen a una dictadura, el seu nom va ser agregat a la llista d'aquells condemnats pels esquadrons de la mort, raó per la qual es va veure obligat a fugir novament, aquesta vegada a Espanya, concretament a Barcelona, on va escriure la seva famosa trilogia Memoria del fuego.

Eduardo Galeano viu des de 1985 -després de finalitzar la dictadura uruguaiana- en la seva Montevideo natal, on segueix fent la seva literatura i el seu periodisme de marcat tint polític.

[edita] Obres

Les venes obertes d'Amèrica Llatina (1971) és la seva obra més coneguda, un acta d'acusació de l'explotació de Llatinoamèrica per poders estrangers a partir de el segle XV.

Memoria del fuego, obra àmpliament aclamada pels crítics, és un relat de la història d'Amèrica dividit en tres toms. Els seus personatges són figures històriques, generals, artistes, revolucionaris, obrers, conquistadors i conquistats, qui són presentats en episodis breus que reflecteixen al seu torn la història colonial del continent. Comença pels mites de creació pre-colombins i culmina en la dècada de 1980.

Ha estat guardonat amb el Premi Casa de las Américas en dues ocasions: el 1975 amb la novel·la La canción de nosotros, i el 1978 amb Días y noches de amor y de guerra, de gènere biogràfic.

Galeano ha estat comparat amb John Dos Passos i Gabriel García Márquez.

[edita] A la cultura popular

La banda veneçolana "Los Dólares" va publicar el 2003 un àlbum que és una interpretació musical del llibre Les venes obertes d'Amèrica Llatina.
La banda argentina de rock/ska Los Fabulosos Cadillacs té un àlbum titulat "Rey Azúcar", que és el títol d'un dels capítols de les Les venes obertes, llibre que també dóna nom a una de les cançons.
El 2004, la banda espanyola (mallorquina, més concretament) La Gran Orquestra Republicana publica amb Güasa Records un disc amb el títol de "Abrazos", en el qual es fonen les seves pròpies lletres amb adaptacions dels textos d'Eduardo Galeano. La noche', El miedo global o La pequeña muerte són alguns dels textos que inclou l'àlbum.
La banda argentina Shaila inclou un tram de "Les venes obertes d'Amèrica Llatina" en el temi "Sudamérica II - El Fracaso Regional" del seu disc Camino a Idilia. No és la primera vegada que Shaila s'identifica amb Galeano, ja que també s'al·ludeix a ell en els temes "Utopía" del disc El Engaño i en "La historia somnolienta de América Latina" del disc Mañanas.

[edita] Publicacions

Los días siguientes (1962)
China 1964 : Crónica de un desafío (1964)
1967- Los fantasmas del día del león y otros relatos (ficció)
Guatemala, país ocupado (1967, literatura històrica)
Reportajes : Tierras de Latinoamérica, otros puntos cardinales, y algo más (1967, literatura històrica)
Siete imágenes de Bolivia (1971, literatura històrica)
Les venes obertes d'Amèrica Llatina (1971, literatura històrica) (títol orig. Las venas abiertas de América Latina)
Crónicas latinoamericanas (1972, literatura històrica)
Vagabundo (1973, romanç)
La canción de nosotros (1975) (romanç)
Conversaciones con Raimon (1977, romanç)
Días y noches de amor y de guerra (1978) (romanç)
La piedra que arde (1980, romanç)
Voces de nuestro tiempo (1981, literatura històrica)
Memorias del fuego I - Los nacimientos (1982)
Memorias del fuego II - Las caras y las máscaras (1984)
Contraseña (1985, romanç)
Memorias del fuego III - El siglo del viento (1986)
Aventuras de los jóvenes dioses (1986, ficció)
Nosotros decimos no : Crónicas (1963-1988) (1989)
El libro de los abrazos (1989)
Las palabras andantes (1993, romanç)
El fútbol a sol y sombra (1995)
Las aventuras de los dioses (1995)
Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998)