Carles XIV Joan
De Viquipèdia
Carles XIV Joan (Karl XIV Johan), nascut amb el nom de Jean-Baptiste Bernadotte (Pau, França, 26 de gener de 1763 - Estocolm, Suècia, 8 de març de 1844), fou un militar del Imperi Francès, i des de 1818, rei de Suècia i Noruega.
Taula de continguts |
[edita] La joventut
Jean-Baptiste nasqué a Pau, França, fill d'Henri Bernadotte (1711-1780), procurador de la ciutat, i de Jeanne St. Jean (1725-1809). Batejat com a Jean Baptiste, ell mateix hi afegiria més tard el nom de Jules en honor de Juli Cèsar, en un gest típic de la Revolució Francesa. El cognom originari de la família, 'Deu Pouey', havia estat canviat pel de 'Bernadotte' a principis del segle XVII.
[edita] Carrera militar
Bernadotte ingressà a l'exèrcit francès el 3 de setembre de 1780, essent destinat inicialment a Còrsega. En esclatar la Revolució Francesa, va ascendir ràpidament gràcies a les seves qualitats. Així, el 1794 ja era brigadier, assignat a l'exèrcit de Sambre i Meuse, i després de la victòria de Jourdan a Fleurus (26 de juny de 1794), fou nomenat general de divisió. A la batalla de Theiningen (1796), Bernadotte contribuí notablement a l'exitosa retirada de les forces franceses a través del Rhin després de la derrota davant de l'Arxiduc Carles d'Àustria. El 1797, tornà a creuar el Rhin amb un contigent de reforços per a les tropes de Napoleó, que es trobava a Itàlia, i col·laborà amb ell durant el pas del Tagliamento. El 1798 fou nomenat ambaixador a Viena, però hagué de renunciar al càrrec a causa dels disturbis que provocà en issar la bandera tricolor a l'ambaixada.
El 16 d'agost de 1798, es casà amb Désirée Clary (1777-1860), filla d'un comerciant de seda de Marsella i germana de l'esposa de Josep Bonaparte, Julie Clary. Des del 2 de juliol al 14 de setembre fou ministre de la guerra, responsabilitat en la que demostrà grans habilitats. Durant tot aquell temps es mantingué proper a Napoleó, i, tot i que es negà a recolzar-lo en els preparatius del cop d'estat de novembre de 1799 (18 de Brumari), posteriorment acceptà treballar per al Consulat. Finalment, des d'abril de 1800 fins el 18 d'agost de 1801, comandà l'exèrcit en la repressió de la Vendée.
En proclamar-se l'Imperi, Bernadotte fou nomenat un dels divuit Mariscals de França, i des de juny de 1804 fins al setembre de 1805 fou governador de l'ocupada Hannover. Durant la campanya de 1805, Bernadotte cooperà amb un cos de l'exèrcit des de Hannover en el gran moviment que portà a la victoria a la batalla d'Ulm. Com a recompensa pels seus serveis a Austerlitz (2 de desembre de 1805) fou nomenat príncep de Ponte Corvo (5 de juny de 1806), però durant la campanya contra Prússia, el mateix any, fou durament criticat per Napoleó en no participar amb els seus soldats a les batalles de Jena i Auerstädt malgrat trobar-se a prop d'ambdós combats. El 1808, com a governador dels pobles Hanseàtics, dirigí directament l'expedició contra Suècia a través de Dinamarca, tot i que el pla no reeixí a causa de la necessitat de transports i la deserció dels soldats espanyols (ja s'havia iniciat la Guerra del Francès). A la guerra contra Àustria, Bernadotte liderà el contingent saxó durant la batalla de Wagram (6 de juliol de 1809); en aquesta ocasió publicà una ordre del dia on atribuïa la victòria al valor dels saxons, ordre que Napoleó rebutjà. Poc després, i en la mateixa batalla, Bernadotte fou rellevat en retirar-se del combat, incomplint així les ordres directes de Napoleó.
[edita] L'oferiment del tron de Suècia
Bernadotte, molest amb l'Emperador, tornà a París, on el consell de ministres li encarregà la defensa dels Països Baixos contra els anglesos. El 1810, poc abans de prendre posessió del càrrec de governador a Roma i de forma inesperada, Bernadotte fou escollit hereu del rei Carles XIII de Suècia. Bona part d'aquesta elecció s'explica per la por de l'exèrcit suec davant de la complicada situació amb Rússia, i que es mostrà favorable a l'elecció del Mariscal francès (molt popular al país pel tracte que donà als soldats presos durant la guerra amb Dinamarca). Tot i així, aquesta elecció no fou oficial en un principi, sinó que es degué a la iniciativa del baró Karl Otto Mörner. El baró li comunicà directament la notícia a Bernadotte, qui la posà en coneixement de Napoleó. L'Emperador francès tractà l'afer com si fos quelcom absurd, però el Mariscal respongué a Mörner que no renunciaria a tal honor. Així, tot i l'arrest a que fou sotmès el baró en tornar a Estocolm, el govern suec es va veure obligat a acceptar el clamor popular i proclamà a Bernadotte «Príncep de la Corona» el 21 d'agost de 1810.
[edita] Príncep de la Corona i Regent
El 2 de novembre de 1810, Bernadotte va fer la seva entrada solemne a la ciutat d'Estocolm, i només tres dies més tard, el 5 de novembre, rebé l'homenatge dels estats suecs, essent adoptat pel Rei Carles XIII amb el nom de «Carles Joan». El nou príncep augmentà ràpidament la seva popularitat, i en poc temps es convertí en l'home més poderós de Suècia. Les malalties de l'ancià monarca i les dissensions al Senat van posar el govern, i especialment el control dels afers exteriors, en les seves mans. El moment àlgid de la seva política fou l'adquissició de Noruega, alhora que es mostrà totalment independent de la França de Napoleó; així, per tal de refermar aquest fet, el 1813 s'al·lià amb la Gran Bretanya i Prússia, enemics de Napoleó, a la Sisena Coalició. Després de les desfetes a Lützen (2 de maig de 1813) i Bautzen (21 de maig de 1813), va ser el mateix príncep qui donà aire fresc als al·liats, i durant la conferència de Trachenberg traçà les directrius principals de la campanya iniciada en finalitzar la Treva de Plaswitz. Carles Joan, com a comandant en cap de l'exèrcit del nord, defensà amb èxit els setges de Berlín contra Oudinot a l'agost, i contra Ney al setembre. Després de la Batalla de Leipzig però, va prendre la seva pròpia ruta i lluità contra Dinamarca, per tal de refermar el seu domini sobre Noruega.
[edita] Rei de Suècia i de Noruega
Com a Rei fermament convençut de la unió de Suècia i Noruega, Carles XIV Joan, que accedí al tron el 1818 després de la mort de Carles XIII, fou molt popular en ambdós països. La dinastia que ell inaugurà fou motiu d'orgull per a suecs i noruecs, alhora que gaudí de gran reputació a tota Europa. Tot i això, els seus punts de vista ultra-conservadors eren generalment mal rebuts, i fins i tot l'Ståndsriksdagen (el Parlament de Suècia) arribà a votar, el 1840, la conveniència de demanar la seva abdicació. Passada però, aquesta crisi, el monarca recuperà la popularitat i el país celebrà amb gran entusiasme el seu 80è aniversari el 1843.
Durant el seu regnat es van finalitzar les obres del Canal Göta del Sud, iniciades 22 anys abans i que unirien el llac Vänern amb el mar a Söderköping, a uns 290 kilòmetres a l'est.
D'altra banda, tot i que Carles XIV Joan es convertí al luteranisme en ser adoptat per l'anterior monarca, mai va aprendre a parlar suec o noruec. Tot i així, la importància que tenia en aquells moments el francès, convertit en la llengua de l'aristocràcia i la diplomàcia europees del moment, va permetre superar qualsevol obstacle en les seves relacions amb la cort o la societat de Suècia.
Finalment, Bernadotte va morir a Estocolm el 8 de març de 1844. La major part del seu regnat va transcórrer com un període de pau ininterrompuda, que va permetre el desenvolupament social i econòmic d'ambdós regnes durant tota la primera meitat del segle XIX. El monarca fou succeït pel seu fill Òscar I.
Després de la seva mort, es trobà un curiós tatuatge gravat al seu cos, on es deia: «Mort aux rois» (Mort als Reis). Pressumiblement, se'l realitzà durant la Revolució Francesa.
[edita] Vegeu també
- Guerres napoleòniques
- Batalla de Wagram
